L'urgent no deixa temps a l'important

Avui buscava una imatge per il.lustrar aquesta notícia i m'he trobat la vinyeta de la Mafalda, sense saber que el genial Quino era l'autor de la frase del títol.

Jo l'havia utilitzat en l'àmbit escolar.
Quan algun dia tenim una sessió de treball col.laboratiu entre els mestres i ens plantegem les motivacions, els objectius, les raons de per què fem el que fem i de la manera que ho fem, sovint ens adonem que podríem fer-ho d'una altra manera. I que segurament seria millor per a tots.
I com que amb una sessió no n'hi ha prou, esperem la segona per aprofundir en les idees i posar fil a l'agulla. Però llavors arriba el dia a dia amb el seu ritme vertiginós i no tenim temps de filosofar i reflexionar per anar madurant aquelles idees.
S'ha de fer la circular de l'excursió, hem d'omplir els llistats de les activitats complementàries, cal preparar la propera prova de mates i fer les mitjanes de les de català, hem de buscar informació sobre el nou tema de medi per posar al bloc, cal decidir què farem per la castanyada, i què farem els propers dies de plàstica... I arriben els informes de final de trimestre i la festa de final de curs i la sortida final...
I fem llistats inacabables de coses a fer. Llistats d'aquells en que cada cop que aconsegueixes esborrar una cosa és perquè n'acabes d'escriure tres de noves... I sempre són coses urgents, decisions que s'han de prendre la mateixa setmana. I així les coses urgents van deixant literalment enterrades i oblidades aquells coses importants que ens plantejàvem de canviar.
I, com deien els Sopa de Cabra: "Tot queda igual"

I a la vida personal passa el mateix. Ens passem el dia amunt i avall, corrent, corrent, sacsejant els plats xinesos per evitar que caiguin i superant situacions urgents una darrera de l'altre. S'ha d'anar al caixer a treure tiquets per al menjador dels nens..., avui al migdia hem d'anar a comprar que ja no queden iogurts..., avui tinc hora al dentista, baixem amb dos cotxes i tu comença a banyar els nens que quan arribi ja els faré el sopar..., avui no porto la maleta de l'escola perquè hi ha una muntanya enorme de coses per planxar..., avui no planxaré perquè porto una maleta enorme de coses per corregir de l'escola...
I, com deien Els Convidats, "passen les setmanes com un tren express" i no tenim temps per seure, parlar tranquil.lament de què volem fer i de quina manera volem fer-ho, només és anar-se traient els temes urgents del davant just abans que arribin els següents, com un tennista que s'enfronta a una d'aquelles màquines que li van llançant pilotes per retornar, sense temps de descansar perquè si no rebrà una pilotada a la cara.

I això no pot ser bo. Hem d'esforçar-nos per fer un pas enrere i sortir d'aquesta espiral, trobar un espai i un temps per poder veure quines són les coses importants i deixar-les el seu temps.
Potser llavors ens adonarem que algunes coses que semblaven urgents en realitat no són tan urgents i les que de veritat ho siguin vindran més espaiades i no seran una pluja contínua i inevitable.
Anem massa de pressa, vivim massa de pressa. Tot és urgent. Tot és per demà i, a vegades, per a aquesta tarda. I això no pot aguantar-se contínuament.
Ara comencen unes vacances. A veure si trobem una estona per pensar-hi i reduir una marxa perquè segurament fent menys podríem fer més... o, com a mínim, fer-ho millor.