Las gafas de Lennon

Un dia fred d'hivern amb els nens malalts i sense poder sortir de casa dóna per a molt.
També per posar-se a escoltar cançons que feia anys que no escoltaves i que, de cop, recordes que bones són i com t'agraden.
Això m'ha passat avui amb "LAS GAFAS DE LENNON" de Pedro Guerra. El primer cop que la vaig escoltar en un programa de ràdio de matinada em va fer un salt el cor quan vaig sentir la frase:

"No es bueno quedarse colgados de un sueño
habrá que empujarlo llegado el momento".

Pura intenció, poesia i sensibilitat.
Després vaig comprar-me el disc "Golosinas" que vaig escoltar i compartir amb el Josep de Nàufrags, amb el qual tocàvem algunes de les cançons.
En fi. No em vull enrotllar més.
Tan sols us recomano que escolteu aquesta versió del vídeo, només amb Pedro Guerra a la guitarra i l'acompanyament d'una harmònica... Deliciós!

Las gafas de Lennon hicieron historia

 y algún que otro gesto que hoy guardo en memoria de un tiempo que fué. 

Un tiempo de flores y buenas noticias, 

un tiempo de amores y dulces caricias. 

Imagine all the people 

Y aún esta por ver que no será posible. 

Imagine all the people. 

Y habrá que responder que no será posible 

Las gafas de Lennon son lunas redondas

tan siempre modernas, tan llenas de historias de un tiempo que fué. 

Un tiempo de luces y buenas canciones, 

un tiempo de guerras paradas con flores. 

Imagine all the people... 

Vivimos el tiempo que al cabo nos toca, 

salimos al paso, gastamos las botas de un tiempo que es. 

No es bueno quedarse colgados de un sueño 

habrá que empujarlo, llegado el momento. 

Imagine all the people...

"Vísteme despacio..."

Ves per on, torno a començar amb un proverbi africà, però per a il.lustrar-ne un altre de molt conegut en llengua castellana al qual no he trobat cap equivalència en català que m'agradi.
El proverbi és:

"VÍSTEME DESPACIO QUE TENGO PRISA"

Algunes possibles adaptacions en català serien:

• "Qui va de pressa plega tard"
• "Com més de pressa més a poc a poc"
• "Si vols arribar a dalt com un jove, puja les escales com un vell"

A mi m'agrada més el refrany en castellà perquè el trobo més descriptiu de la realitat que vol explicar. A mi m'acusen a vegades de ser massa tranquil, de no posar-me nerviós per res, etc. I la veritat és que sí que sóc una persona calmada, estòïca i reflexiva, però tot i així alguna vegada he constatat la veracitat d'aquest refrany...
Per exemple, si alguna vegada al gimnàs surto de la dutxa, veig que se m'ha fet tard i m'atabalo a l'hora de vestir-me per voler anar més de pressa... El mitjó em cau a terra, quan tibo dels cordons de la sabata per posar-me-la, els trec del forat i llavors em costa tornar-los a posar, quan em poso el rellotge em rellisca i tardo el doble del que tardo normalment... És pitjor el remei que la malaltia. Per voler anar de pressa, les coses em surten pitjor que mai i tardo el mateix de sempre o encara més.
I el mateix si vull fer una cosa de pressa i corrent a l'ordinador amb el gran perill de fer alguna bestiesa amb les presses.

Crec que en qualsevol àmbit de la vida el refrany pot tenir la seva aplicació. Si vols anar de pressa, el millor és fer les coses de la manera que saps fer-les i, amb aquesta seguretat, és molt possible que tardis menys que no pas si t'atabales i comences a fer-ho tot barrip-barrap per guanyar temps.
Sortir de la rutina, de la metodologia habitual, de la lògica consolidada, segurament ens portarà a cometre més errors i imprecisions. Per tant, el meu consell (totalment prescindible) és que quan tingueu pressa, no us atabaleu i procureu anar fent les coses com sabeu fer-les perquè segurament serà la manera d'acabar més de pressa.
Com diria un altre refrany castellà: "sin pausa, pero sin prisa"

A no ser que tingueu la mateixa habilitat que la noia d'aquest vídeo que us recomano que mireu (només són 2 minuts) perquè és una excepció que confirma la regla.

Roc i Ona, campions

Avui la notícia és un atac de bava, de "amor de padre"... ja em disculpareu...
Avui s'ha celebrat el cros escolar de Calders. Corríem a casa i... tant el Roc com l'Ona han quedat tercers de les seves categories, millorant qualsevol resultat anterior.
Ens ha fet molta il.lusió veure com corrien amb totes les ganes i l'esforç i acabaven veient-ho recompensat i pujaven al podi per primer cop a recollir un trofeu de mans de la seva professora d'Educació Física (l'Ana Belén, la noia que veureu a les fotos) i amb els aplaudiments dels seus amics i veïns.

Molt bé, Roc i Ona, sou uns campions!!!

Proverbi africà

Dies enrere a través del facebook (concretament ho vaig treure de "Círculo de Mujeres - Corazón de luna") vaig conéixer aquest preciós proverbi africà que us tradueixo:

"Si vols anar ràpid, ves sol.

Si vols anar lluny, ves acompanyat."

Si ho afegim al que ja vaig aprendre dies enrere sobre "Ubuntu" ("Jo sóc perquè nosaltres som"), constato que tenim molt a aprendre del continent africà sobre valors i filosofia de vida. 

El pes que donen a la col.lectivitat i a la solidaritat en aquestes sentències són tot un exemple a seguir i xoquen frontalment amb la mentalitat consumista, competitiva i individualista en la qual estem immersos.

I jo... no tinc pressa.

Prefereixo arribar lluny. 

Seguiré doncs amb les "males companyies", que (com deia Sabina) sou les millors.

Petons de colors!

Dolç esclavatge

Aquesta notícia la porto al cap des del mes d'agost.
I el títol també: "DOLÇ ESCLAVATGE".

Aquest mes d'agost vam deixar el Roc i l'Ona a passar el dia i la nit a Perafita amb les seves cosines Jana i Martina. Quan vam arribar a casa sense nens, vam decidir que soparíem a la terrassa (no estàvem per anar a gastar diners sopant al restaurant). Mentre l'Anna feia el sopar a mi em va agafar un rampell (no us penseu que em passi gaire sovint, eh? no vull posar-me medalletes que no em pertoquen) i vaig intentar donar-li un toc "romàntic" encara que mengéssim el de sempre al lloc de sempre.
Vaig buscar espelmes d'amagat de l'Anna, vaig anar a buscar l'ordinador portàtil i l'allargo i, de pressa i corrent, mentre anava parant taula, vaig anar preparant les espelmes sobre la taula, vaig posar un llum indirecte i música a través de l'ordinador portàtil (una selecció de cançons de l'Spotify que va començar amb unes quantes de l'Elton John, de quan érem "joves").
Amb aquesta petita però sorprenent ambientació el sopar va anar molt bé i, havent sopat, vam decidir anar a fer una caminada sota les estrelles per La Guàrdia (cosa que no havíem fet des de la darrera setmana d'embaràs del Roc, quan el ginecòleg recomanava caminar per afavorir la imminència del part).
Evidentment vam anar a dormir quan ens va donar la gana i vam llevar-nos tan tard com el cos ens va deixar...

I... què té d'especial tot això? Doncs els que no teniu fills o ja els teniu grans i independents potser no ho sabeu o ho heu oblidat, però els altres sabeu perfectament de què parlo: del dolç esclavatge que suposen els fills.
"Dolç" perquè evidentment donen moltíssimes alegries i moment irrepetibles que no canviaríem per res del món, però...
..."esclavatge" perquè des del moment que els tens a les mans passes a estar pendent d'ells totes les hores del món i hipoteques totes les "teves" coses (horaris, aficions, improvisacions...) a les seves necessitats.
I de les coses que vam fer aquella nit, si hi hagués hagut el Roc i l'Ona no n'haguéssim fet cap. No ens haurien permès aquella estona de pau i tranquil.litat del sopar amb espelmes ni haguéssim sortit a caminar de nit per no deixar-los sols al llit.
I com això tantes coses... No es troba el moment de marxar "per les teves" ni a comprar un regalet sorpresa, ni a fer una escapada al cinema... Evidentment es poden anar fent coses, però tot requereix planificació i organització familiar.
Aquest luxe d'improvisar i de decidir sobre la marxa... això encara haurà d'esperar uns anys...o bé noves ocasions esporàdiques com la de l'agost passat.

I mentre anava rumiant el contingut d'aquesta notícia em va venir al cap un còmic molt enginyós i divertidíssim del Manel Fontdevila que és "LA PAREJITA, S.A." (com a mínim hi ha un parell de volums que recullen les seves historietes: "Guía para padres desesperadamente inexpertos" i "¡Somos padres, no personas!") i reflecteix les peripècies d'una parella a partir del moment previ a la decisió de tenir un fill i va resseguint totes les etapes posteriors (embaràs, part, primers mesos, la guarderia....) des del doble punt de vista de l'home immadur i poc preparat per a la paternitat i de la dona que es troba de cop amb dos nens a casa... Us asseguro que és molt divertit. I us en deixo una vinyeta de mostra.