Dolç esclavatge

Aquesta notícia la porto al cap des del mes d'agost.
I el títol també: "DOLÇ ESCLAVATGE".

Aquest mes d'agost vam deixar el Roc i l'Ona a passar el dia i la nit a Perafita amb les seves cosines Jana i Martina. Quan vam arribar a casa sense nens, vam decidir que soparíem a la terrassa (no estàvem per anar a gastar diners sopant al restaurant). Mentre l'Anna feia el sopar a mi em va agafar un rampell (no us penseu que em passi gaire sovint, eh? no vull posar-me medalletes que no em pertoquen) i vaig intentar donar-li un toc "romàntic" encara que mengéssim el de sempre al lloc de sempre.
Vaig buscar espelmes d'amagat de l'Anna, vaig anar a buscar l'ordinador portàtil i l'allargo i, de pressa i corrent, mentre anava parant taula, vaig anar preparant les espelmes sobre la taula, vaig posar un llum indirecte i música a través de l'ordinador portàtil (una selecció de cançons de l'Spotify que va començar amb unes quantes de l'Elton John, de quan érem "joves").
Amb aquesta petita però sorprenent ambientació el sopar va anar molt bé i, havent sopat, vam decidir anar a fer una caminada sota les estrelles per La Guàrdia (cosa que no havíem fet des de la darrera setmana d'embaràs del Roc, quan el ginecòleg recomanava caminar per afavorir la imminència del part).
Evidentment vam anar a dormir quan ens va donar la gana i vam llevar-nos tan tard com el cos ens va deixar...

I... què té d'especial tot això? Doncs els que no teniu fills o ja els teniu grans i independents potser no ho sabeu o ho heu oblidat, però els altres sabeu perfectament de què parlo: del dolç esclavatge que suposen els fills.
"Dolç" perquè evidentment donen moltíssimes alegries i moment irrepetibles que no canviaríem per res del món, però...
..."esclavatge" perquè des del moment que els tens a les mans passes a estar pendent d'ells totes les hores del món i hipoteques totes les "teves" coses (horaris, aficions, improvisacions...) a les seves necessitats.
I de les coses que vam fer aquella nit, si hi hagués hagut el Roc i l'Ona no n'haguéssim fet cap. No ens haurien permès aquella estona de pau i tranquil.litat del sopar amb espelmes ni haguéssim sortit a caminar de nit per no deixar-los sols al llit.
I com això tantes coses... No es troba el moment de marxar "per les teves" ni a comprar un regalet sorpresa, ni a fer una escapada al cinema... Evidentment es poden anar fent coses, però tot requereix planificació i organització familiar.
Aquest luxe d'improvisar i de decidir sobre la marxa... això encara haurà d'esperar uns anys...o bé noves ocasions esporàdiques com la de l'agost passat.

I mentre anava rumiant el contingut d'aquesta notícia em va venir al cap un còmic molt enginyós i divertidíssim del Manel Fontdevila que és "LA PAREJITA, S.A." (com a mínim hi ha un parell de volums que recullen les seves historietes: "Guía para padres desesperadamente inexpertos" i "¡Somos padres, no personas!") i reflecteix les peripècies d'una parella a partir del moment previ a la decisió de tenir un fill i va resseguint totes les etapes posteriors (embaràs, part, primers mesos, la guarderia....) des del doble punt de vista de l'home immadur i poc preparat per a la paternitat i de la dona que es troba de cop amb dos nens a casa... Us asseguro que és molt divertit. I us en deixo una vinyeta de mostra.