Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

31 d’oct. 2012

Bona Castanyada!

Jo no celebro massa aquesta festa. A casa l'Anna fa panellets i potser la nostra vivència de la Castanyada s'acaba aquí. Però m'ha encantat aquesta il.lustració del Joan Turu (de qui ja he ensenyat alguns dibuixos preciosos en notícies anteriors). I també la seva càrrega ideològica: contra la globalització del Halloween, que s'escampa com l'escuma entre els nostres infants i joves, la nostra tradicional Castanyera passa a l'acció. 
I m'ha semblat divertit i interessant compartir-la i recomanar-vos un cop més la plana d'aquest "artista anònim".


27 d’oct. 2012

"La piedra redonda"

Va ser un dia d'aquests de pluja continuada. Quan miro per la finestra i va plovent sense parar, sovint al pensament m'hi arriba la cantarella... "...Todo el día llovió, toda la noche lloviendo..." Una cançó de El Último de la Fila.
I em van venir al cap un grapat de cançons de El Último de la Fila que formen part de la meva post-adolescència, que em van acompanyar en nits de guàrdia quan feia la mili a Zaragoza, que em van ensenyar a estimar la música, les cançons i la poesia.
Cançons com "Querida Milagros", "Son cuatro días", "Insurrección", "El loco de la calle", "Dios de la lluvia", "Trabajo duro", "Llanto de pasión"...

I entre totes elles se'm va aparèixer una d'aquelles cançons en les quals vaig entrar fins al fons.
La vaig escoltar, la vaig analitzar, la vaig utilitzar per fer una activitat amb els nens del MIJAC Valldaura quan jo era el monitor del grup dels més grans...
Una cançó existencialista, que parla de soledats i d'ideals, una cançó plena d'imatges poderoses, de sentiments a flor de pell... Una cançó que diu que som només el que portem posat i que la Terra no és res més que una pedra rodona.
Us deixo amb "La piedra redonda"



LA PIEDRA REDONDA
Lo que tengo lo llevo conmigo
en esta absurda bolsa y en este absurdo cuerpo,
lo que quiero está siempre tan lejos
quizás al final de este absurdo camino.
A veces cuando el sol se va,
tiñiendo de violeta la esquina del mar
comprendo que nunca tuve nada y que
muy probablemente nunca lo tendré.

Uuuuhhh!... sólo el beso de tu voz en el alma
Uuuuhhh!... y el perfume de tu cuerpo a mi alrededor.
Me siento tan solo, no sé en qué dirección correr,
como un pájaro raro, que llegó al festín de los monos.

Llévame, aire del camino
hasta donde nadie me pueda encontrar.
Llévame, aire tibio y azul
y abandóname colgado de tu luz.
En tu luz brillante de cuchillo
adivinaré la rosa y el clavel.
Llévame, aire del camino
 hasta donde nadie me pueda encontrar.

A veces, cuando asoma el sol,
llenando de diamantes la quietud del mar,
me doy cuenta de que siempre fue así;
siempre estuve solo y siempre lo estaré.

Uuuuhhh!... cuántas veces soñando despierto.
Uuuuhhh!... creo verte entre la multitud.
En algún lugar alguien debería escribir 
que este mundo no es más que una enorme piedra redonda.
Me siento tan sólo que no sé en qué dirección correr
como un pájaro raro, que llegó al festín de los monos.

Llévame, aire del camino
hasta donde nadie me pueda encontrar.
Llévame, aire tibio y azul
y abandóname colgado de tu luz.
Y en tu luz brillante de cuchillo
adivinaré la rosa y el clavel.
Llévanos, aire del camino 
hasta donde nadie nos pueda encontrar. 

24 d’oct. 2012

El poder del somriure

Fa gairebé dos anys que vaig publicar una notícia que es titulava "Smile" (somriure) però avui he constatat, un cop més, el poder del somriure.
I no parlo tant del poder de canviar el món si vas armat amb un somiure com del poder de desarmar-me a mi si m'adono que te l'han robat.
Evidentment parlo de les persones que estimo, de les que m'importen. En les nostres relacions jo procuro que el somriure hi sigui molt present. Alguna vegada algú ha vist riure l'Anna per alguna cosa que jo li havia dit i li han dit "Quina sort, que després de tants anys encara et faci riure!" i jo m'ho prenc com un dels millors afalacs que poden fer-me perquè penso que el somriure és una molt bona eina de comunicació i fins i tot d'estimació.
I quan estic instal.lat en una sensació de placidesa i m'adono que el que està al meu costat ha perdut el somriure, el meu trontolla. Em creix una mena d'angoixa dins del pit (més o menys forta en funció de la relació que tingui amb l'altra persona) i em fa patir veure el seu patiment, les seves preocupacions, la seva tristesa, el seu malestar.
I així com tinc certa facilitat per expressar-me per escrit, en les distàncies curtes perdo molt. I sovint sóc molt maldestre i em costa trobar el camí per contribuir a recuperar aquell somriure. I això fa que les males sensacions que ja tenia, encara s'agreugin quan hi he d'afegir la frustració per voler i no saber ni poder ajudar aquella persona a recuperar el seu somriure.
I aquesta sensació, que ben poca gent coneix de mi (perquè aquesta és una d'aquelles cares de la intimitat que mai no es mostren en públic), em desarma. I em torno insegur. I vaig deixant de ser jo per anar sent  una caricatura de mi mateix cada cop més desdibuixada.

Però no hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir i quan, tard o d'hora, el del meu costat es recupera i torna a somriure... Aquell somriure, petit i tremolós per a mi és com un matí assollellat al mig de l'hivern, una raó per començar un nou dia de bon humor. De cop em retorna la força i la confiança en mi mateix i les ganes de viure, de parlar, d'estimar i de somriure. És com una alenada d'aire que s'emporta els núvols i les cabòries i em fa trepitjar altre cop terreny segur i conegut. I de cop torno a tenir el control de la situació i somric: el poder del somriure!

20 d’oct. 2012

M'agrada llegir

De petit ho vaig fer amb voracitat, amb els fills maldestrament procuro potenciar-ho, amb els alumnes m'hi esmerço de múltiples maneres, personalment ara puc fer-ho molt poc, però quan ho faig en gaudeixo molt.
I avui he trobat aquest vídeo que és maco.
Res més que això.
Sé que a molts dels meus lectors no us he pas de convéncer.
Només gaudiu-ne tant com pogueu!

M´Encanta Llegir (Club Super3-Lila) 
M'han transportat les paraules,
m'he ficat a dins dels altres,
he viscut la seva història
i he vist el que imaginaven.

He tret secrets d'algun savi,
trucs i encanteris fantàstics,
estranyes maneres de viure
que em fan petar de riure.

El cim més alt del planeta,
la lluna més maca i més plena,
el cap del més tocat de l'ala,
secrets de monstres i fades.
M'encanta llegir abans d'anar a dormir:
sense moure ni un peu puc arribar a tot arreu.

Llegint puc saber el que passava
quan una bruixa volava,
saber com fer anar una joguina.
Llegint puc saber com s'arriba...

...al cim més alt del planeta
la lluna més maca i més plena,
el cap del més tocat de l'ala,
secrets de monstres i fades.
M'encanta llegir abans d'anar a dormir
sense moure ni un peu puc arribar a tot arreu
i mai no sabreu d'allà on vinc perquè he estat llegint.

14 d’oct. 2012

Connexions

Dimarts, 9 d'octubre.
A TV3 al programa "Sense ficció" emeten el documental "Enxaneta" sobre el món dels castellers, els seus valors, les emocions que senten quan fan els castells... amb imatges espectaculars del Concurs de Castells de Tarragona del 2010.
M'emociono.
I recordo les notícies que vaig publicar ara fa cosa d'un any agafant les imatges del món dels castells per parlar de la lluita que va emprendre l'amiga i companya Pilar Tañà contra un càncer: "Fer pinya" i "Carregat i descarregat".
Les rellegeixo i em torno a emocionar.

Dimecres 10 d'octubre.
Per TV3 surten unes imatges sorprenentment esperançadores de la recuperació del futbolista blaugrana Eric Abidal.
Va patir un càncer de fetge, el van operar i, davant la sorpresa de tothom es va recuperar i va tornar a competir a primer nivell (tots recordem la immensa emoció de quan els seus companys li van cedir l'honor d'aixecar la Copa d'Europa del 2011).
Però un temps després els metges van veure que la cosa no anava bé i necessitava un transplantament de fetge.
Ara, mesos després del transplantament, quan el que tothom esperava era que pogués tenir una llarga vida sense esperar que tornés a competir a alt nivell, la televisió ens va sorprendre amb les imatges que vaig difondre aquí.
I em va emocionar aquesta bona notícia.
I com sempre que la paraula "càncer" apareix, vaig tornar a pensar en la Pilar. I en les coincidències del seu cas i de l'Abidal. Dues històries de lluita i d'aprenentatge per acabar superant el càncer.

Dissabte 13 d'octubre.
Avui fa un any que van operar la Pilar, el dia després del seu sant.
El dijous la vaig felicitar per partida doble: pel seu sant i per l'aniversari de l'operació.
Vam compartir la complicitat i l'emoció d'aquells records ben vius i jo crec que per allà entremig també hi havia l'Enxaneta i l'Abidal que repartien petons de colors.

Connexions...