Què i com ensenya l'escola?

ARGUMENT NÚMERO 1:
Divendres 1 de juliol, claustre de final de curs del Col.legi Oms i de Prat. Després d'una part informativa i un descans, deixem la part final per compartir, entre els mestres de les diferents etapes educatives, allò que volem destacar del que hem fet durant el curs amb els alumnes.

• Els d'Educació Infantil ens ofereixen una representació teatral del conte "La rateta que escombrava l'escaleta" que els seus alumnes van assajar i representar per als de la Llar d'Infants Picarol, futurs alumnes de P3 de la nostra escola.
• De Primària, els de Cicle Inicial, ens passen uns vídeos on es poden veure treballs creatius de plàstica que els seus alumnes van realitzar, inspirats en els estils de pintors com Gustav Klimt o Paul Klee.
• De secundària ens passen el vídeo del "making of" del Lipdub que vam realitzar tota l'escola, dissenyat i preparat per alumnes de 4t d'ESO.

Tots parlem de la importància de la comprensió lectora, l'expressió escrita, el càlcul mental, el raonament lògic... però a l'hora de destacar el més significatiu del curs, parlem d'obres de teatre i de treballs plàstics, coses que sabem que per als alumnes han estat motivadores i significatives, activitats en les quals els alumnes s'ho han passat bé al mateix temps que aprenien i creixien com a persones, activitats que segurament, passats els anys, aquests alumnes recordaran amb un somriure de satisfacció.

ARGUMENT NÚMERO 2:
Al diari ARA del dissabte 16 de juliol hi ha un reportatge que parla de les trobades d'ex-alumnes que s'organitzen a través del Facebook i que reuneixen persones que feia molts anys que no es veien i que quan es retroben recorden els rols que jugaven a les classes de 8è d'EGB. Dues de les persones que expliquen aquestes vivències diuen això:

1.- "Em vaig adonar que els més gamberros havien estat els que més s'havien espavilat a la vida", explica. En el cas d'un d'ells, tan bon punt va acabar 8è de bàsica els pares el van posar a treballar rentant plats. "Ara era cuiner i propietari d'un restaurant que rutllava", afirma.
També hi havia dos germans que, acabat l'últim curs, se'n van anar a un camp de golf a recollir pilotes. A la trobada es va revelar que "s'havien convertit en mestres de golf, i fins i tot competien". Un tercer, també del grup dels entremaliats, "dirigia una empresa de gestió immobiliària, i hi tenia 60 empleats!", exclama la Meritxell.
Així doncs, com més rebels havien estat de petits, més emprenedors eren de grans.

2.- "Em vaig trobar amb sorpreses. Els que havien triomfat a la vida no eren els que treien bones notes, sinó els que ho suspenien tot però eren espavilats", afirma.
Fins i tot un d'ells, que tothom donava com a bala perduda, els va arribar a dir en el sopar: "Us pensàveu que seria un fracassat? Doncs no, he treballat en un banc i ara dirigeixo una empresa d'exportació de la Xina".

O sigui que, malgrat l'escola, hi ha hagut algunes persones que han acabat triomfant, tot i que durant la seva escolarització no semblava que se n'estessin sortint i/o tenien un comportament que s'allunyava del més desitjable.

CONCLUSIÓ:
No seré jo qui ara vulgui discutir la importància d'aspectes bàsics de la formació acadèmica, com l'expressió escrita, la comprensió lectora, el raonament lògic, etc. Però d'altra banda penso que la societat d'avui en dia (potser sempre ha estat així, però ara encara més) valora molt unes qualitats que l'escola pot estar deixant de banda si només es centra en aquests aspectes més acadèmics.
Parlo de la creativitat, de l'esperit crític, de la capacitat d'iniciativa, de la capacitat d'organització, de la capacitat de treballar en equip, de la capacitat de cercar la informació que necessitem, de la capacitat per resoldre dificultats, de la capacitat d'anàlisi i síntesi d'una situació...
Tot això poden semblar paraules molt erudites, però en realitat són aspectes bàsics en la nostra vida quotidiana i laboral: afrontar un problema, buscar-hi solucions creatives, organitzar-nos per saber quins passos hem de dur a terme, col.laborar amb altres persones per assolir-les...

Aquelles persones que quan se'ls demanin aquestes qualitats hagin estat capaces de desenvolupar-les i entrenar-les, seran les que les empreses necessitaran, valoraran i voldran. Pot ser que aquesta formació els l'hagi donat l'escola o pot ser que l'hagin assolit fora de l'escola.
Potser els mestres en el fons ho intuïm i per això valorem una obra de teatre, uns treballs plàstics i un lipdub com allò més interessant que hem fet en un curs...
Pensem-hi!

Sopar de la germandat

Sóc el gran de 5 germans.
De petits, evidentment, vivíem tots a casa dels pares. Jo, l'any 1992, amb 23 anys, vaig independitzar-me i vaig anar a viure sol. Els altres mica a mica van anar seguint el mateix camí. Com que sóc una persona força independent, un cop vaig volar "fora del niu" el contacte es va anar espaiant. Cadascú va anar fent la seva vida i el moment de retrobar-nos era en l'àpat que un cop al mes fem a casa dels pares.
Amb els anys la família va anar creixent i escampant-se. Actualment la situació és la següent:

• l'Olga viu i treballa a Manresa, està casada amb el Ramon G. i té dues filles: la Jana i la Martina.
• el Sergi fa 2 anys que viu de manera indefinida al Brasil, sense parella oficial ni descendència reconeguda ;-)
• la Raquel viu a Artés i treballa allà on surt la feina (actualment a Manresa). Està casada amb el Ramon C.
• la Judit viu i treballa a Manresa, conviu amb el Dani i tenen un fill: el Jofre.

L'abril del 2009, el meu germà Sergi estava a punt de marxar indefinidament (o definitivament) a viure al Brasil i entre els germans va sorgir la idea de fer-nos una foto dels 5 i regalar-la als pares, ja que presumiblement estaríem molts anys a poder-nos tornar a retratar tots cinc, a no ser que anéssim tots al Brasil. Aprofitant que el Sergi estava treballant a casa meva, enrajolant-me el garatge amb unes jornades de paletes de 8-10 hores, les altres germanes van desplaçar-s'hi un dia per tal que l'Anna ens fes una sessió de fotos. Ens vam aplegar tots allà i a més a més de les fotos vam fer un berenaret improvisat.

Per preparar aquella trobada i, després, per decidir quina foto ampliàvem, etc. vam començar a intercanviar correus entre els germans. Un cop la foto va estar regalada, vam continuar enviant-nos correus entre els germans i ens anàvem explicant la vida, de manera que vam passar a estar més comunicats i més en contacte que mai. A aquell intercanvi de mails, vam començar-n'hi a dir els "correus de la germandat".
L'estiu passat vam tornar a coincidir tots els germans que no vivim a Brasil a casa nostra, per gaudir d'una tarda de piscina i berenar una mica. Va ser una estona molt agradable i va quedar el comentari que allò s'havia de repetir.

Doncs, ahir, 22 de juliol de 2011 vam tornar a trobar-nos tota la germandat per fer un berenar-sopar a La Guàrdia. Aquest cop no va fallar ningú: ni germans, ni cunyats, ni nebots. No vam poder banyar-nos perquè el dia no acompanyava gaire, però els 5 xics no van parar de botar al boti-boti, mentre els grans petàvem la xerrada animadament.
Vam parar una gran taula i l'Anna ens va obsequiar amb un àpat espectacular, amb l'afegitó que vàries coses eren fetes per ella mateixa (truita de patates, el pa que vam sucar amb tomàquet, un pa d'olives per untar amb formatges, un pastís de formatge i unes galetes de fruits secs per al cafè). Com que els Martínez tenim fama de tenir un bon "saque" hi havia menjar per a un regiment i al final va sobrar de tot.
Vam estar tota l'estona a la terrassa de darrera casa, menjant i bevent, recordant anècdotes d'infantesa (d'aquelles que fan esclatar en sorolloses rialles a la secció femenina) i xerrant de tot i de res. I no vam fer el pensament de plegar veles fins passades les onze de la nit, prova que ens ho vam passar molt bé.
Fins i tot, com podreu veure en el reportatge fotogràfic, vam tenir "una absència plena de presència" ;-)
I, és clar, suposo que ho anirem repetint mentre tots en tinguem ganes, que espero que sigui per molts anys.

Concert de Pau Vallvé

Dijous 21 de juliol, 10 de la nit. Pati de la Torre-Lluvià a Manresa. Un centenar de persones en un entorn molt agradable i per fi la possibilitat d'escoltar en directe les cançons de Pau Vallvé.
Feia temps que havia sentit parlar d'aquest compositor, músic i productor; vaig veure'l tocar la bateria en un concert de Maria Coma i vaig quedar gratament impressionat i havia anat sentint les seves cançons a través d'internet i m'agradaven.
I el seu directe no m'ha pas decebut. Ha anat tocant la majoria de cançons del seu darrer CD, "2010", més algunes del seu alter ego, Estanislau Verdet, i del seu projecte amb Maria Coma, u_mä, i d'afegitó dues versions, una de Radiohead i una de Björk.
Duia una banda amb la Maria Coma als teclats i percussions, el Jordi Casadesús al baix elèctric i contrabaix i el Nico Roig a la guitarra elèctrica.
Però el gran protagonista és ell amb les seves diferents guitarres, el seu bombo, la seva veu i, sobretot, la seva joguina: el looper (pedal loopejador). Intentaré explicar-ho una mica tot i que si cliqueu l'enllaç us ho explicarà el propi autor: és una maquineta on el Pau pot gravar qualsevol cosa que toqui amb la guitarra, la veu o les mans i llavors fer que es vagi repetint durant una cançó, activant-ho o desactivant-ho amb un pedal. Així doncs, algunes de les cançons les comença fent algun acompanyament rítmic (amb la guitarra o amb les mans) i gravant-ho amb el looper. I llavors, durant la cançó posa i treu aquests acompanyaments.
Si a això hi afegim que el guitarra elèctrica també té un munt de pedaleres per aconseguir diferents sonoritats amb la guitarra i que el teclat de la Maria Coma tampoc no és pas de joguina, tenim un concert amb moltes textures i capes de diferents sonoritats que van guarnint les cançons.
Són cançons amb estructures senzilles. Sovint és un text limitat (només una frase o dues) que es van repetint i una roda d'acords, però les cançons es van enriquint amb tota aquesta "orquestració", veus i percussions que s'hi van afegint i el resultat és molt interessant i satisfactori.
El to de les cançons potser és una mica massa melancòlic i pot avorrir algú, però a mi m'ha agradat. I a més l'artista s'ha revelat com un bon monologuista per fer comentaris divertits entre cançó i cançó.
En fi, un bon concert d'un molt bon artista.

Us deixo amb un vídeo de la seva cançó més coneguda i un enllaç a una pàgina superinteressant on hi ha diferents vídeos de molts artistes catalans, enregistrats en petits concerts fets en cases particulars o espais públics poc habituals amb un grupet de públic escollit. Aquesta pàgina es diu "Concerts privats" i si cliqueu l'enllaç ja anireu a parar directament als 3 vídeos del Pau Vallvé en una casa de Gràcia. El vídeo que us proposo aquí sota mateix és el de la cançó "Protagonistes"

Pau Vallvé | Protagonistes (videoclip) from Pau Vallvé on Vimeo.

La confiança

És com una plaga, un degoteig inaturable: ara un cas a la feina, ara un entre els veïns, ara entre els familiars, entre els amics...
De tant en tant hi ha una nova parella que es desfà, una parella coneguda que, de cop i volta i sense que res ho fes suposar, t'assabentes que s'han separat.
I quan coneixo algun detall de com ha anat, de qui ha deixat a qui, de per què han decidit deixar-ho córrer, sovint m'adono que en no pocs casos un dels motius principals ha estat la pèrdua de la confiança.
Hi ha parelles que viuen sobre un gruix tan gran de mentides o de silencis que amaguen mitges veritats, que el dia que un dels dos obre els ulls i s'adona de la fragilitat d'aquells fonaments, decideix que no vol continuar contribuint a aquella farsa.

I aquesta situació és tan allunyada de la que jo visc, que se'm fa difícil comprendre-la. En el meu cas em sento com els personatges que il.lustren aquesta notícia. La meva confiança en la meva parella és total i absoluta. Em deixaria caure d'esquena sense dubtar ni un moment que ella m'agafaria. I crec que ella subscriuria aquesta afirmació.

Què pot fer que comencis a amagar-li coses a la persona que suposadament t'estimes? Que comencis a explicar-li mentides perquè per alguna raó no et veus capaç de dir-li la veritat? Que no vulguis compartir amb ella els teus sentiments, els teus pensaments...
En algunes d'aquestes parelles que es van trencant t'adones que un no sabia ni la meitat de les coses que feia l'altre i que a vegades rebia unes explicacions tan poc convincents que mai no se les podia arribar a creure. Però en canvi continuaven tirant endavant, sabent o intuint que la relació començava a sustentar-se sobre mentides... No creure't la teva parella, però mirar cap a un altre cantó i... qui dia passa, any empeny...
Potser ho fan pels fills, per la pressió familiar, per inèrcia, per por de recomençar una nova vida... però la relació ja és com una joguina trencada d'aquelles que no es poden arreglar i que, tard o d'hora, hem d'acabar reconeixent que no val la pena guardar més i que hem de llençar.

La confiança... costa poc de perdre-la, però és dificilíssim (si és que és possible) tornar-la a recuperar.
Per això avui em permeto donar un consell a les parelles que encara aguantem: mantinguem ben ferma la confiança entre nosaltres, no permetem que s'esquerdi, no donem motius per fer dubtar l'altre... Crec que si conservem intacte aquest valor que és la CONFIANÇA tenim moltes més probabilitats de mantenir-nos com a parella i de perdurar en el temps.

Creuer pel Mediterrani

Després d'un any d'estar-lo esperant, per fi vam materialitzar l'experiència de fer un creuer pel Mediterrani. Vam marxar el dissabte 9 de juliol i vam gaudir d'una setmana de temps espectacularment anticiclònic i calorós.

El vaixell era el SOVEREIGN, de la companyia Pullmantur. Anàvem amb la modalitat "tot inclòs", és a dir, que no havíem de dur la cartera a sobre i podíem consumir a tots els restaurants i bars del vaixell tants cops com vulguéssim. Això va fer que mica a mica anéssim provant diferents còctels: mojitos, caipirinhas, cubalibres de rom, gintònics... (potser els creuers tenen un conveni amb els hepatòlegs... els especialistes del fetge ;-))
Tot el personal del vaixell era d'una gran professionalitat i tenien un tracte exquisit. Sempre tenien una paraula amable, s'interessaven per nosaltres i ens intentaven facilitar-ho tot tant com podien, especialment el nostre assistent de cabina, en Manuel d'Honduras, amb qui vam agafar molta confiança i simpatia.
Hi havia un nodrit grup d'animadors que s'encarregaven de dinamitzar activitats pels que es quedaven al vaixell (classes de ball, concursos, bingos...) i un Club infantil on els nens podien passar-hi estones fent jocs i activitats (l'Ona va voler anar-hi i s'ho passava molt bé, però el Roc el primer dia es va avorrir i ja no hi va voler tornar).
El menjar era abundant, variat i de bona qualitat. Al matí esmorzàvem al bufet on et podies atipar de valent i, si a l'hora de dinar també érem al vaixell, també anàvem al bufet.
A l'hora de sopar (tot i que també es podia anar al bufet) agafàvem l'opció del Restaurant on podies triar entre diferents opcions del menú diari i et servien a la taula.
Cada vespre hi havia un espectacle de molt bona qualitat. Música en directe, ballarins espectaculars, coreografies molt ben treballades, vestuari i escenari a l'alçada. Un dia va ser de temàtica tropical, un dia de màgia, un dia d'homenatge a Michael Jackson, un dia de lluïment de tots els artistes de l'elenc...
I, és clar, cada dia el vaixell atracava a un port diferent i tenies la possibilitat de visitar diverses ciutats.

• Vam fer una passejada per Mònaco i vam veure els exteriors del seu palau i els espectaculars iots amarrats als seus ports esportius.
• Vam conèixer la Piazza dei Miracoli de Pisa on s'hi apleguen el Baptisteri, la catedral i la famosa Torre Inclinada.
• Vam fer un tour organitzat per Roma i vam poder fer una pinzellada de l'església de Sant Pere del Vaticà, la Fontana di Trevi, el Panteó i el Coliseu.
• I per Nàpols i Palerm només vam fer una passejadeta pel nostre compte i vam fer-nos una petitíssima idea de com devien ser.

Normalment només feiem visites de mig dia: o hi passàvem el matí i tornàvem a dinar al vaixell o marxàvem havent dinat i hi passàvem la tarda. I quan estàvem al vaixell bàsicament estàvem a la piscina i després dutxa, sopar i espectacle.

Tot ha anat molt bé menys una cosa: que el Roc i l'Ona es van portar força malament i cada dia vam haver d'estar-nos-hi enfadant i renyant-los pel seu comportament. O es barallaven entre ells o es conxorxaven per desafiar-nos o es negaven a menjar (o a vestir-se o a dutxar-se) i ens feien sortir més tard del que havíem previst. Tambe cal afegir que a ells se'ls acabaven les piles cap a les 10 de la nit, o sigui que de tota la gresca que hi havia a les nits del vaixell (balls, discoteca, animacions nocturnes, bufets nocturns...) nosaltres ni ens n'hem assabentat.

Per tant ens ha quedat una petita espineta per repetir en alguna ocasió, però... sense nens!

I ara el més interessant: el reportatge fotogràfic (cliqueu sobre la pantalleta per veure les fotos més grans).