PAUSA

Fa dies que no veieu cap notícia nova, oi? Doncs encara estareu uns dies més. Per 2 motius:

1.- Perquè volia deixar en actiu la darrera notícia força dies per veure si aconsegueixo tenir comentaris o comunicacions de lectors que no sé que tinc... a part dels que ja conec.
2.- Perquè ara me'n vaig uns dies de viatge i no publicaré noves notícies fins a la tornada.

O sigui que passeu tots per la darrera notícia, participeu-hi, si us ve de gust passegeu per notícies antigues del picalapica i... fins a la tornada.

Tinc curiositat... qui sou?

Avui deixem-nos de transcendència...
Ja fa més d'un any que funciona aquest bloc i mica a mica he anat aconseguint un cert públic que em llegeix amb una relativa periodicitat.
Sé que el llegeixen alguns familiars, amics i companys i com que el mateix bloc disposa d'un servei d'estadístiques, sé que tinc una mitjana d'entre 20 i 30 visites diàries, però hi ha algunes coses que em tenen intrigat...
Mireu aquesta estadística que recull les visites rebudes els darrers 10 mesos:

És lògic que la majoria de visites vinguin de l'Estat Espanyol i que hi hagi moltes visites de Brasil perquè allà hi ha el meu germà Sergi que és un lector assidu, però:
* qui hi ha als Estats Units i a Alemanya que va mirant aquest bloc? Són moltes visites per ser casuals, no?
* I d'entre aquestes gairebé 5000 visites "nacionals", segur que tinc alguns lectors a qui conec o de qui no m'ho pensaria mai...

O sigui que tinc curiositat i US DEMANO, si em voleu seguir el joc, que els que de tant en tant passeu pel picalapica, em feu un comentari a aquesta notícia dient: "Hola, sóc la Maria de Ripoll i vaig anar a parar per casualitat al teu bloc però em va agradar i ara me'l miro cada setmana" o alguna cosa per l'estil. Suposo que la majoria dels que ho fareu sereu els que ja em consta que em llegiu, però em faria il.lusió descobrir alguns lectors que a hores d'ara no sé que tinc.

Bé, espero que aquesta crida a la participació tingui una mica de resposta. Vinga, va, animeu-vos que serà divertit tenir una mica d'interacció. I els que siguin molt tímids per deixar aquí públicament el seu comentari o no sàpiguen com es fa un comentari, poden enviar-me un correu privat a emarti12@xtec.cat.

I us deixo amb l'estadística de les notícies que han tingut més visites en aquests darrers 10 mesos, algunes de les quals són ben sorprenents (si cliqueu sobre el gràfic el podreu veure una mica més gran).

Cadaqués t'estimi!

He tornat a anar a CADAQUÉS. I ara feia molt temps que no hi havíem anat, però segueix sent un lloc preciós, màgic i molt important a la meva vida...

Crec que el primer contacte amb Cadaqués el vaig tenir quan fent de monitor del MIJAC Valldaura, vam passar-hi com una etapa dins de la travessa per l'Empordà que vam fer el juliol de 1989. Allà vaig quedar enamorat de tot l'Empordà en general en descobrir tanta bellesa que desconeixia: el Port de la Selva, el monestir de Sant Pere de Rodes, els Aiguamolls de l'Empordà, el Museu Dalí de Figueres i la vila de Cadaqués, més enllà de tot el paisatge general de la Costa Brava.
L'estiu del 1992 vaig tornar-hi a passar repetint la travessa per l'Empordà amb el MIJAC Valldaura i després, durant 2 setmanes del mes d'agost en que se celebraven els Jocs Olímpics de Barcelona, vam passar-hi 15 dies magnífics amb l'Anna instal.lats al seu càmping.

Malgrat alguna experiència breu anterior, podríem dir que van ser les nostres primeres vacances de parella i van ser inoblidables. Vam fer alguna excursió (al Cap de Creus, a Colliure...), vam rebre algunes visites que van ser font de divertides anècdotes (el Joan i el Roger, l'Agnès i el Jordi, el Carles i la Mònica), però sobretot vam VIURE l'ambient de Cadaqués. Els seus carrers estrets i costeruts, les façanes blanques de les cases, el sinuós i estret recorregut de la seva badia de punta a punta, la pau que s'hi respirava a totes hores, la contemplació de l'aigua de la seva badia amb les barquetes, la remor de les onades, l'ambient hippie de les botigues (vam comprar un doble cd que es titulava "Musica para desaparecer dentro") i és clar TOT EL TEMPS DEL MÓN per gaudir de totes aquestes sensacions en un moment d'enamorament i amb la sensibilitat a flor de pell.
I VAM QUEDAR ENAMORATS DE CADAQUÉS!!

I vam anar-hi tornat de tant en tant, encara que només fos per un dia o dos. He repassat les meves agendes (on m'ho apunto gairebé tot) i vam tornar-hi el 93, el 94, el 96 i, si no vaig errat, l'última vegada havia estat al 2003. Fins i tot en una ocasió l'Anna em va regalar un quadre fet per ella en que havia pintat un paisatge cadaquesenc. I ara, per circumstàncies de la vida feia molt temps que no hi havíem tornat.

D'aquella estada llarga del 1992 vam quedar enamorats d'un hotelet que hi havia en un extrem de la badia, el Llané Petit. I en un dels estius següents vaig informar-me dels preus per passar-hi uns dies i regalar-li a l'Anna com una sorpresa, però s'escapava dels límits raonables de la meva economia d'aquell moment...
Doncs aquest cap de setmana, Sant Eladi, l'Anna em va sorprendre i em va dir que dormiríem fora de casa per celebrar-ho. Vam deixar els nens amb els avis i vaig pujar al cotxe sense saber on anava. I el cotxe es va aturar a l'hotel Llané Petit!!
Em va fer molta il.lusió!!

Vam passejar de nit per Cadaqués, de punta a punta, sentint només el so de la mar i de les gavines; vam sopar en un bon restaurant; vam anar a prendre una copa al Cafè de La Habana... I al matí vam esmorzar al menjador del Llané Petit, contemplant com s'aixecava un dia radiant a la badia... senzillament preciós!
I després vam repetir el camí que fèiem per tornar del poble al càmping. I vam arribar-nos fins a Portlligat. I vam visitar la Casa-Museu de Salvador Dalí (que mai no havíem visitat i que ens va agradar molt). I vam dinar en una terrassa davant del mar. I vam fer un cafè a l'emblemàtic Casino del poble....
No van arribar a 24 hores, però va ser un molt bon regal: MOLTES GRÀCIES, ANNA!

I segur que hi tornarem moltes més vegades perquè Cadaqués és... molt especial!
I perquè, tal i com diuen ells mateixos: Cadaqués, t'estimi!
I, si no esteu prou convençuts, aquí teniu algunes fotos.

M'emociono... cada cop més

Recordo les tardes de diumenge de la meva infantesa amb tota la família al voltant de la tele, seguint la sèrie "La casa de la pradera". Era una sèrie humana i emotiva i quan s'acabava el capítol, els germans giràvem la vista cap als nostres pares i els descobríem amb els ulls negats de llàgrimes d'emoció... I la nostra reacció solia ser una rialla d'una certa incomprensió: per què havien de plorar si ja sabien que era una pel.lícula i era ficció?

Durant la meva adolescència no recordo episodis que em fessin plorar. Suposo que en part perquè sempre he estat molt reservat respecte dels meus sentiments... Potser en certa part també seguint l'estúpid referent cultural de "Els homes no han de plorar"... Potser per no demostrar feblesa... Fos com fos vaig trigar força anys a "aprendre a emocionar-me". I vaig fer-ho a base de morts i naixements...

El 1995 va morir el meu avi Emili i, tot i que em va costar, vaig acabar descarregant un bon plor. Recordo estar al pis de solter del C/Cós amb l'Anna i voler quedar-me sol per escriure sobre el que em bullia dins del cor i del cap. I com ella no volia marxar perquè no volia deixar-me sol. Recordo estar mirant fotos en que sortia el meu avi i finalment arrencar el plor i començar a descarregar part d'aquelles emocions... L'endemà als funerals recordo també un nus a la gola veient com els meus amics havien vingut a fer-me costat...

El 2001 va morir el Josep Vacas i allò si que va acabar de destapar les canonades dels meus lacrimals... Vaig assabentar-me de la notícia al matí, treballant a l'escola. Vaig anar com un zombie fins el migdia, esperant que arribés l'Anna. Vam anar a Santpedor a donar el condol a la família. I quan tornàvem a dinar a l'escola, em va trucar la meva mare i em va dir "Ara sí que t'has quedat nàufrag sol..." I vaig començar a plorar desconsoladament, sanglotant, sense poder reprimir aquell devessall de tristor i dolor. Vaig estar minuts plorant, com mai ho havia fet. I després vaig continuar plorant als funerals. I dies més tard, sol al cotxe, quan m'acostava a llocs que havia compartit amb ell i em posava a escriure el que em passava pel cap...

I a partir d'aquell moment, amb l'aprenentatge fet, suposo que la cosa va anar a més fins que l'Anna va quedar embarassada del nostre primer fill. Durant l'embaràs feien la sèrie "Mares" per TV3 i cada divendres ens empassàvem el capítol entre llàgrimes i sanglots d'emoció, barrejant rialles, plors i felicitat. I em vaig emocionar amb alguna ecografia. I quan van dir-nos que seria un nen... El naixement del Roc va suposar un abans i un després i em va fer més sensible, més fràgil, més humà... I des de llavors vaig passar a emocionar-me molt més davant les pel.lícules, als funerals... en moltes circumstàncies de la vida.
I al 2007 va néixer l'Ona en un part que de cop i volta es va complicar i va fer que s'emportessin l'Anna al quirofan per fer una cessària d'urgència. Tot va anar ràpid i va anar bé, però se'm va quedar aquella tensió a dins i tot i que semblava estar tranquil, quan vaig parlar amb la meva mare per telèfon (un altre cop amb la meva mare per telèfon...) vaig posar-me a plorar com una magdalena recordant aquells instants de neguit i incertesa sense saber si tot acabaria bé.

I des de llavors encara m'he tornat més "ploramiques". M'emociono veient el documental "Capicúa", mirant la sèrie "Polseres vermelles", en les celebracions del Barça, en els enterraments, en les cròniques dels emotius concerts de Els Amics de les Arts, en totes les escenes emotives de les pel.lícules, en els actes d'homenatge, quan veig algú que s'emociona...
M'emociono cada cop més, però m'alegro de ser capaç d'expressar aquestes emocions. No penso pas que hagi perdut o empitjorat en res, al contrari, penso que això em permet viure millor, ser més persona, apreciar més certes coses, treure-les en el precís moment i evitar que quedin encallades al meu interior.

I penso que si d'aquí a un temps tornen a emetre "La casa de la pradera", me la miraré i quan acabin el capítol em giraré cap als meus fills amb els ulls negats de llàgrimes i em trobaré amb unes rialles de divertida incomprensió que em seran molt familiars...
Per cert... us recordeu de com començava "La casa de la pradera"??

Capicúa

Només dura 3 minuts i mig...
"Capicúa" és un curtmetratge del realitzador català Roger Villarroya (Barcelona, 1985), que ha guanyat el Gran Premi del Jurat del Jameson Notodofilmfest en l’edició del 2010.

S'ha de veure des del principi fins al final. I si es veu tot... la cinta descobreix un dels grans secrets de la vida humana: la dependència radical que tenim els uns dels altres al principi i al final de les nostres vides.

"Capicúa" es un homenatge fet art a la solidaritat de totes les persones que amb paciència, afecte, sacrifici, disponibilitat i dedicació fan possibles que no es trenqui aquesta cadena de l'amor que vincula una generació amb la següent.