Aquesta setmana que acabem de passar ha marcat un dels inicis més potents de les diferents temporades que ha viscut el procés. Amb la proclamació de la sentència als presos polítics, la reacció immediata d’ocupació massiva de l’aeroport i les constants i reiterades concentracions, tall de carreteres i disturbis nocturns a Barcelona, la repressió policial i les multitudinàries Marxes per la Llibertat, la setmana ha aportat una sèrie de nous elements que intento desgranar per comprendre cap on pot anar la “nova temporada”.
1.- La gent ha canviat el to, l’actitud, l’estat d’ànim i la tàctica. La constatació d’unes sentències injustes i exagerades va provocar una onada d’indignació activa. La gent estem indignats i volem lluitar per la nostra dignitat sense por de les conseqüències immediates perquè pensem en les conseqüències a llarg termini. Hem perdut la por i veiem la nostra independència com un procés ir-re-ver-si-ble. I sabem que per arribar al final no podem defallir i hem decidit no defallir.
2.- La mobilització ha esdevingut activa, massiva i continuada i hem passat de la revolució dels somriures a una desobediència més antipàtica, menys amable. Ara ja no patim per embrutar la nostra imatge impecable de “no llençar ni un paper al terra”, ara som conscients que molestem i només intentem mantenir el caràcter pacífic i no-violent de les protestes, però intencionadament busquem crear molèsties en el conjunt de la població perquè ens hem cansat de protestar sense molestar i que no ens facin cas.
3.- Aquest caràcter “no amable” de les protestes sempre havia provocat un rebuig força generalitzat dins de l’independentisme que no volia perdre la seva imatge de pacifisme immaculat i amable. Però ara això també ha canviat: no pensem criticar ni criminalitzar tots els joves que estan defensant amb gran valentia els nostres ideals. Entenem perquè tallen les carreteres i provoquen molèsties a milers de viatgers, entenem perquè cremen contenidors en circumstàncies extremes, entenem que en moments arriben a utilitzar una violència, però entenem que és una violència que és la reacció mínima a la violència insofrible que són les condemnes exagerades als nostres líders polítics i socials o a la repressió policial indiscriminada que buida ulls i intimida la població amb identificacions, agressions, detencions i condemnes, fins i tot a presó, innecessàries. Sabem que dins de la violència extrema que s’ha viscut aquests dies per part dels grups suposadament independentistes, s’hi troben accions injustificables de persones que no tenen res a veure amb l’independentisme (infiltrats de les forces policials, mercenaris potser subvencionats per partits o organitzacions d’extrema dreta, persones anti-sistema que només busquen la guerrilla urbana sigui quina sigui la motivació) i, sí, potser també alguns independentistes que es deixen arrossegar. Però ens neguem a acceptar que l’independentisme és violent perquè demostra dia rere dia (i fa molt de temps) que no ho és. La gran majoria dels nostres joves són bones persones, tenen criteris i ideals i lluiten per un futur millor amb les armes que tenen i ara amb molta més fermesa i indignació.
4.- Ara s’està lluitant una batalla pel control del territori. Nosaltres ja no volem ser més colònia i reaccionem amb ira als tics autoritaris i d’exhibició pública de dominació. Estem intentar demostrar que no ens volem sentir trepitjats a casa nostra, ni ser manats, ni obligats. Aquesta lluita pel relat també té pretensions internacionals: intentar fer adonar al món que ens mira que España ja no domina Catalunya. I evidentment, España no ho vol permetre i intentarà trepitjar-nos i tornar-nos a tenir dominats i calladets.
5.- Aquesta lluita pel control del territori està provocant que les forces policials i judicials espanyoles s’estiguin extralimitant i hagin començat una deriva de dictadura i repressió incompatible amb la presumpció d’estat democràtic que garanteix els drets dels seus ciutadans. Hi ha identificacions aleatòries, agressions indiscriminades, detencions injustificades, falsificació de proves inculpatòries, abusos de les atribucions policials, laxitud amb els grups feixistes, agressions alarmants a periodistes... Han entrat en una caiguda lliure en que ja no són capaços de distingir la veritat de la mentida, la realitat de la il·lusió nii la necessitat de l’abús. I, per sort, disposem de les xarxes socials que ens nodreixen en temps real d’imatges que documenten i proven totes aquestes injustícies indefensables.
6.- Aquest descontrol total, paradoxalment, està suscitant moltes simpaties entre els pobles d’España i mitjans de comunicació i forces polítiques internacionals. Hi ha espectaculars i emotives imatges de concentracions de suport al País Basc, a la Puerta del Sol de Madrid i a moltes altres capitals espanyoles. I a nivell internacional hi ha editorials de grans capçaleres periodístiques i declaracions de personalitats polítiques que aconsellen que España segui a dialogar amb Catalunya i abandoni la via repressiva.
7.- I un dels elements diferencials que han provocat tot aquest conjunt de reaccions és que novament el poble ha pres el timó del procés i està marcant el camí. L’organització popular a través del Tsunami Democràtic i els CDR a través dels canals de Telegram, ha vertebrat una resposta constant i estratègica al llarg de tot el territori. S’organitzen accions en poc temps i la comunicació i la coordinació és total i efectiva. Es promouen accions simultànies que es convoquen i es desconvoquen, fent que les forces policials vagin de corcoll i no donin a l’abast. Amb originalitat, amb fermesa i contundència, amb constància... Dia rere dia s’organitzen accions i més accions i la resposta de la societat és transversal i massiva.
8.- I davant d’aquest panorama, els partits polítics estan amb el peu canviat perquè ara no són ells qui marquen l’agenda sinó que hi van reaccionant tard i malament: Torra proposa un nou referèndum abans d’acabar la legislatura i provoca l’esglai en el conjunt de forces independentistes, ERC I PDCat intenten marcar caràcter propi però el poble no fa cas de les seves consignes (escridassada a Gabriel Rufian en les concentracions de Via Laietana), la CUP i el Consell per la República intenten activar l’Assemblea de Càrrecs Electes, però els altres actors se’n desmarquen... I el poble va continuant pel camí que ha començat sense aquests partits polítics que han estat incapaços d’assolir l’única cosa que els demanava el poble: u-ni-tat!
En una notícia anterior (“
Potser toca canviar de línia...” del 12-7-2019) explicava com el poble i els partits polítics semblaven cada vegada més allunyats en els seus objectius i pronosticava que potser el poble decidiria “canviar de línia” com es va fer en els anys que l’ANC va aglutinar aquests sentiments i els partits van acabar sumant-s’hi. Penso que és el que està passant: el poble ha canviat de via! I ara pronostico que els partits també intentaran pujar-se a aquest carro si la gent es manté ferma en les seves conviccions i accions perquè, si no, perdran tot el capital humà que intenten acumular en les seves estúpides lluites partidistes.
Fa uns dies Clara Ponsatí va proposar tres punts com a objectiu immediat i concret: “Pau, amnistia i autodeterminació”: la retirada de les forces d’ocupació i el final de la brutalitat policial (inclosa la dimissió del Conseller Buch i les consegüents investigacions i depuracions de responsabilitats); l’amnistia de tots els presos polítics i el lliure retorn de tots els exiliats; i l’organització d’un nou referèndum d’autodeterminació acordat amb España i supervisat per autoritats internacionals que li donin totes les garanties. Crec que la immensa majoria del poble ens afegiríem a aquesta petició. El Consell per la República també ha adoptat aquests tres punts (amb alguns matisos) i fa una crida a la unitat.
Penso que si els partits polítics se sumen a aquesta iniciativa, aquesta serà una carta guanyadora per a tothom. I si s’hi posen d’esquena, el poble haurà de buscar la manera d’aconseguir-ho, i potser veurem com algun partit polític perd pistonada o com en sorgeix algun de nou...
Venen dies apassionants!
