En vista que els meus genolls no aguantaven el cúmul de circumstàncies adverses (meniscos operats, condrocalcinosi, sobrepès, 50 anys...), vaig decidir que només tenia 2 opcions:
1.- passar de tot i tornar al sedentarisme
2.- canviar d'esport per mantenir una mínima forma física i intentar reduir una mica el pes que han de suportar els meus genolls.
El sedentarisme ni me'l vaig plantejar i vaig pensar en quin esport triar. Havia de ser un esport sense impacte i de seguida vaig pensar que el ciclisme era ideal, tot i que plantejava alguns inconvenients:
1.- Mai no n'he fet i, per tant, no hi tinc gaire traça (ni a l'hora de circular per corriols irregulars, ni a l'hora de jugar correctament amb els canvis de pinyons i plats).
2.- Visc en un lloc (Calders) ple de pujades i baixades i, per tant, qualsevol excursió impepinablement contindrà trams de pujades relativament exigents que em faran difícil la iniciació.
3.- La meva bicicleta és antiga (uns 20 anys) amb tots els inconvenients que això suposa: pesa molt i no té cap dels avantatges tècnics que puguin tenir les noves quant a suspensions, canvis, etc.
Però he vist en diverses persones properes (sobretot el meu pare) els beneficis que dóna la pràctica del ciclisme: millora de la forma física, reducció del pes, motivació per anar augmentant els reptes, contacte amb la natura, coneixement de l'entorn proper... i aquest estiu vaig decidir provar d'enganxar-m'hi.
Vaig començar el dia 21 de juny amb una petita excursió circular de 4 km, equivocant-me en els canvis de plats i pinyons, havent de baixar vàries vegades de la bici per no caure i arribant cansat i amb les cames cremant després d'alguna pujada traïdora... però amb ganes de tornar-hi i anar millorant mica a mica.
Al juliol vaig sortir 8 dies i vaig fer un total de 77 km (la mitjana és de més de 9 km per dia). tot i que un dia m'hi va acompanyar l'Ona, un dia el Roc i un dia l'Anna, la majoria de dies vaig sortir jo sol i, mica a mica vaig anar augmentant la distància de les excursions i vaig anar millorant la manera d'afrontar les pujades. I el millor de tot: cada cop que em posava sobre la bici, començava a pedalar i notava el vent a la cara, em sentia molt bé i amb ganes de fer camí.
A l'agost vam estar gairebé tot el mes fora (entre el Pallars i Calafell) i només vaig sortir un dia a fer 10 km. Calia veure si després d'un mes amb les cames aturades m'hi reenganxaria amb les mateixes ganes amb què ho havia deixat.
Al setembre vaig començar a anar dos dies a la setmana al gimnàs als migdies. Hi faig sessions de spinning en què ens fan pencar molt i així mantinc les cames en forma per quan agafo la bici de veritat. Avui he fet l'última de les 7 sortides de setembre en què he completat un total de 74 km (que haguessin estat més si diumenge passat no se m'hagués espatllat la bici a mitja sortida).
I la d'avui ha estat la més llarga fins ara: 14 km fins a la roureda de les Tàpies i tornar. M'he trobat molt bé i ja tinc ganes d'anar superant aquesta distància i ampliar horitzons.
No és que tingui pretensions d'assolir cap objectiu concret, però em sento com quan vaig començar a córrer. Mica a mica vaig anar consolidant-me fins que vaig ser capaç de fer una cursa de 10 km i gaudir-la quan ja feia un any que practicava.
He esperat a tenir clar que això no seria una flor d'estiu per fer-ho públic i ara em sembla que ja puc dir-ho: faig bici!
