A l'escola ens hem inventat dos jocs!

Aquest any al col·legi Oms i de Prat participem al Concurs Tísner de Creació de Jocs en Català. Hi he participat amb les 2 classes de 6è i a les hores de català hem anat fent tot el procés per inventar-nos un joc totalment original. Des de la idea inicial, fins a detallar les normes, els elements del joc, dissenyar el tauler... un llarg procés que ha estat molt interessant, motivador i enriquidor i que he volgut resumir en aquests 2 vídeos.
Així que aquí us presento els 2 jocs: el PARKOUR DE PARAULES (6A) i el MONOPARAULES (6B)

Demà pots ser tu + Los Borbones son unos Ladrones

Necessitem defensar amb urpes i dents la LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ com un més dels drets civils que intenten trepitjar-nos.
Per això avui em faig ressò i comparteixo 2 vídeos per demostrar tot el meu suport amb aquestes iniciatives.

1.- DEMÀ POTS SER TU
Una campanya d'Òmnium Cultural, juntament amb 4 entitats més  per denunciar la "vulneració de drets i llibertats" que està protagonitzant l'Estat a Catalunya i avisar que la seva "repressió" pot arribar a qualsevol ciutadà.



2.- LOS BORBONES SON UNOS LADRONES
S'ha estrenat el vídeo de la cançó "Los borbones son unos ladrones", en què participen 13 artistes del món del rap (Elphomega, Machete en Boca, Frank T, Homes i Dones Llúdriga, La Raíz, Ira, Los Chikos del Maíz, Tribade, Def Con Dos, Noult, ZOO, Rapsusklei i Sara Hebe) per reivindicar el dret de llibertat d’expressió i condemnar la repressió contra el raper mallorquí, però també contra Pablo Hasél i La Insurgencia.

El vídeo s’ha enregistrat a la presó Model de Barcelona i, a més dels cantants, hi participen bandes i artistes que reivindiquen el dret de llibertat d’expressió, com ara Txarango, Gossos, KOP, Pirat’s Sound Sistema, Smoking Souls, El Niño de la Hipoteca, la Companyia Elèctrica Dharma, Rapapunkas, Raska, Subversa, Bonobos, Siroll o Fetitxe 13.

El projecte ‘Los borbones son unos ladrones’ és una iniciativa que s’afegeix al seguit d’accions que el col·lectiu #NoCallarem coordina en solidaritat amb els represaliats i en favor de la llibertat d’expressió.

"Some days are diamonds" (Damià Olivella)

Avui una cançó que vaig descobrir en el darrer concert del Damià Olivella al Voilà, presentant el seu nou disc "Ànima blues" TOTALMENT RECOMANABLE.
La cançó no és seva, és de John Denver, però la seva versió és P-R-E-C-I-O-S-A.
I el títol... m'encanta!
Alguns dies són diamants, alguns són pedres...("some days are diamonds, some days stones")
Vaig escoltar-la potser 10 vegades el dia de la mort de l'Andrés i la meva ànima agraïa aquella melodia suau i aquell missatge d'esperança: calia passar aquell dia "de pedra", per poder deixar lloc a més dies "de diamants" que arribaran més endavant.
Gaudiu-la!
I si us cau a la mà aquest disc, hi ha moltes altres cançons que us agradaran...

Glòria i honor als que tant han lluitat

Ahir es va fer realitat una notícia que ja ens havien anunciat fa unes setmanes però que mai no haguéssim volgut viure. Ahir va morir l’Andrés...

Se me’n va el cap al desembre del 2013, amb aquell recent creat OMS SOLIDARI per aglutinar el torrent de generositat i de ganes d’ajudar que corria per l’escola. Aquella festa de Nadal on l’Andrés i alguns amics de classe estaven darrera d’una taula on hi havia un cartell amb fotos de l’Andrés (Oms amb tu, Andrés) i hi havia una peixera esfèrica de vidre tunejada de pilota on no paraven de caure-hi bitllets i bitllets... Estàvem en plena crisi, però tothom trobava un bitllet per deixar per a aquella causa...
De cop tots ens vam sentir Andrés i empenyíem la nostra il·lusió cap a aquell tractament a Suïssa que podia portar-te la curació... I amb els alumnes et vam enviar cartes a Suïssa i vam recollir taps i vam fer un esmorzar solidari i vam muntar una matinal amb una classe de cuina del Pau (un nen de Calders que participava al Masterchef Junior) i un taller de bricolatge de l’Aki i un torneig de futbol... Quina energia, quina il·lusió i quina esperança... De cop hi havia uns esforços i una il·lusió que tenien sentit i tots ens hi apuntàvem!
I vas fer el tractament i et va anar bé. Tan bé que un bon dia ens van dir que les últimes analítiques havien dit que el tumor havia desaparegut. Que bé!!

I et van quedar seqüel·les i anaves a la Guttman i seguies passant per l’Oms i tots et miràvem com el nostre heroi particular, com el nen que havia superat el càncer. I tots estàvem orgullosos d’haver-hi posat el nostre granet de sorra...eres una mica nostre i tots nosaltres una mica teus...
I vam mantenir l’Oms Solidari amb el qual hem pogut ajudar puntualment alguna família amb problemes o hem col·laborat amb campanyes solidàries com la Marató de TV3. I cada cop que et vèiem, malgrat les teves molèsties o dificultats en la teva escolarització, ens envaïa una sensació de triomf col·lectiu. Ens alegràvem per tu i teníem molt clar que no era important si podies aprovar les assignatures o si podies tornar a jugar a futbol... El que era important era estar viu, parlar, explicar, compartir, riure... I tu havies après a valorar la vida i a viure el dia a dia, aquell aprenentatge que només saben fer les persones que han passat per una situació límit.

De tant en tant trobava algun comentari teu al facebook, sempre col·laborant en la lluita contra el càncer, sempre parlant meravelles de la teva estimada terra de Cádiz (“Cai”), sempre comentant els derbis esportius entre el teu Madrid i el Barça amb un somriure, sense barallar-te mai amb els culés. I a través de persones més properes a tu i la teva família vaig conèixer alguna petita anècdota que em parlava de com de valent i lúcid i madur vas arribar a ser, de tot el que havies après de la teva convivència amb la malaltia i del punt de vista serè que mantenies davant del darrer gir imprevist que t’ha portat a aquesta mort.
Només tu i els teus podeu arribar a saber tot el que heu patit i lluitat. I tot el que heu arribat a aprendre de l’experiència. I tot el que heu arribat a gaudir de la vida tot el temps que us ho ha permès.

Queda molt per aprendre de la teva experiència.
Ara hi haurà molt dolor i molta tristor entelant-ho tot, però després ha de quedar tot aquest exemple que ens has regalat a tota la comunitat de l’Oms i de Prat. Penso que per molt cruel que sigui una mort als 18 anys, tot l'esforç i tota la il·lusió van valer la pena. N'estic segur, per molt que ara no em vegi amb cor de posar-hi paraules.

Avui només em surt un agraïment, un respecte i una admiració immensos i la frase:

Glòria i honor als qui tant han lluitat!

Canviar de canal...

Anem amb cotxe i sempre hem portat sintonitzada l'emissora de ràdio de RAC1, però ara fa un temps que la tirania dels adolescents reclama substituir RAC1 per emissores musicals.
Els agrada Flaixbac, RAC105, StylFM... on poden sentir tot el reggaeton del món i els grans èxits tipus Justin Bieber, David Guetta, Ed Sheeran, Bruno Mars...

Quan entren al cotxe i sona RAC1 la seva reacció és immediata:
- Pots posar Flaixbac?

I, és clar, a no ser que estiguem seguint alguna retransmissió, accedim a la seva petició i els posem la seva música. Però a la que s'acaba una cançó i posen una falca publicitària o es posen a xerrar els locutors, salten com una molla:
- Pots posar RAC105?

I si a RAC105 posen un anunci:
- Pots posar Styl FM?

O sigui, una mena de zàpping continu a la mínima que a la seva emissora deixen de posar cançons. Potser ho trobareu trivial, però a mi em rebenta i normalment no accedeixo a aquests canvis constants d'emissora i els faig deixar una sintonia fixa o bé poso jo la música que a mi em sembla.

I per què?

Perquè penso que accedir a aquest continu canvi és no preparar-los per a la vida real. Si s'acostumen a canviar a  la mínima que una cosa no els agradi què faran quan a classe un professor no els agradi? Sortiran de la classe?
I quan els toqui una cosa de menjar que no els agrada gaire? S'aixecaran i aniran a la cuina a buscar una altra cosa?
I quan el seu equip perdi un partit? Canviaran d'equip?
I quan tinguin una parella i un dia els molesti alguna cosa que digui o faci? Tallaran la relació i canviaran de parella?

A mi em sembla que la vida no és tan fàcil i que sovint cal aguantar coses que no ens agraden tant i que potser justament això ens fa valorar més les que ens agraden.
I per això no els deixo canviar de canal contínuament a la mínima que a la "seva" emissora hi ha un instant en que no fan la música que els agrada. Penso que els hem d'educar en la paciència i en la tolerància a conviure amb situacions que no són les ideals...

O penseu que estic carregat de punyetes i que el que hauria de fer és deixar-los canviar de canal tants cops com volguessin, oi?
O potser aquest article no us estava agradant i ja heu canviat de bloc...? ;-)