Planificar i executar

A casa de tant en tant planifiquem (tot i que sovint improvisem...jeje). I a vegades fem llistats de coses que cal fer, però no a curt termini. A vegades és a mitjà termini. Diem "ens faria falta...", però perquè llavors la situació econòmica no ho permet o perquè altres prioritats passen per davant, aquell objectiu queda a la llista d'espera i s'hi pot passar molt temps...
Mireu aquesta llista... La devia escriure fa ben bé 3 0 4 anys i un dels punts recull el fet que se'ns va espatllar un congelador petit que teníem al garatge. Però com que teníem el gran a la cuina, vam decidir que prescindiríem d'aquest luxe i, quan ens anés bé i trobéssim l'oportunitat, ja en compraríem un altre...
Mica a mica vam aconseguir anar ratllant les altres coses i ja gairebé només quedava aquest congelador.
Aquest estiu ha caigut i ja he pogut ratllar aquest "Congelador?" que feia anys que ens acompanyava...

I ara anem per l'habitació de l'Ona...
Encara dorm a l'habitació de quan va néixer, en un llit convertible que ja va fer servir el Roc, en una habitació petita i atapeïda de coses, amb una paret on han sortit més esquerdes que en tota la casa junta...
Ja feia més d'un any que dèiem que li havíem de fer l'habitació nova i vam decidir que la seva nova habitació seria la que fins fa poc era l'estudi.
Primer vam traslladar l'estudi a l'altell.
Després vam començar a buidar coses de l'antic estudi... Això ho vam començar a fer l'estiu del 2015 i quan va començar el curs 15-16 ho vam deixar aturat.
Aquest estiu 2016 vam reprendre el projecte: vam acabar de buidar l'habitació, vam parlar amb el guixaire i fa pocs dies vam anar a un parell de botigues de mobles amb les mides de l'habitació i finalment ens vam decidir i ja hem encarregat l'habitació.
Ara, hem de coordinar l'electricista i el guixaire per deixar-la a punt. Després ens la pintarem nosaltres mateixos (l'Anna és experta en aquest aspecte i li encanta) i finalment arribarà el dia i l'Ona podrà estrenar la seva habitació.

A vegades sembla que eternitzem els projectes, però penso que també té el seu punt positiu i fins i tot educatiu.
Aquesta planificació de què vols fer, de com ho vols fer, de quins passos has de seguir i de quin pressupost necessites...
La paciència d'esperar el moment oportú quan és possible tirar-ho endavant i no precipitar-se abans d'hora...
La intenció de fer-nos nosaltres mateixos tot el que puguem per sentir-nos-ho més propi i estalviar-nos uns diners...
La il.lusió multiplicada pel temps d'espera quan finalment ho pots fer realitat i la valoració que faràs d'allò que ha costat temps i esforç aconseguir...

A casa nostra ho fem així: primer planifiquem (quan no improvisem...) i, quan es pot, executem.
I ara que es pot, us asseguro que l'Ona està contentíssima!!

Compta amb mi!

La Fundació d'Oncologia Infantil Enriqueta Vilavecchia ha presentat un nou projecte de cures paliatives pediàtriques i han fet un vídeo molt emotiu, sensible i deliciós amb la col.laboració dels Txarango que han cedit els drets de la cançó "Compta amb mi" (cançó també molt bonica).
La Fundació Vilavecchia, creada el 1989, està present en tots els hospitals catalans on es duen a terme tractaments d'Oncologia i Hematologia Pediàtrica i la seva raó de ser es basa en l'atenció integral de les necessitats dels nens i joves malalts de càncer i d’altres malalties greus de llarga durada i en el suport a les seves famílies, en totes les fases de la malaltia, així com en impulsar avenços en el camp de la Oncologia i la Hematologia Pediàtriques.
Quan em van passar aquest vídeo, em van dir que necessitaven fer-ne molta difusió per arribar a molta gent i aconseguir diners per tirar el projecte endavant.
Jo hi he posat el meu granet de sorra. Escampeu-lo tant com pugueu perquè considero que fundacions com aquesta fan una feina impagable.

Compta amb mi from Fundació Enriqueta Villavecchia on Vimeo.

Llums de bona nit

Ahir el Jordi Basté em va despertar amb aquesta emotiva notícia.
Resulta que a Providence (Rhode Island, Estats Units) hi ha un hospital pediàtric a la vora del riu i fa 6 anys, el 2010, un dibuixant anomenat Steve Brosnihan, que entretenia de manera voluntària els nens ingressats amb dibuixos i jocs, va començar a desitjar-los bona nit d'una manera molt especial. Al vespre quan marxava, els feia llums intermitents amb la seva bicicleta i els nens, des de les seves habitacions, li contestaven també fent llums amb lots.
Mica a mica la iniciativa s'ha anat estenent i avui en dia hi ha centenars de persones que fan el mateix. Cada dia, a les 20'30 h i durant un minut fan llums intermitents cap a l'hospital. Alguns ho fan des de casa seva, altres des del carrer, ho fan alguns establiments i comerços, els vaixells que passen pel riu i fins i tot els cotxes de policia.
El Jordi Basté, ho ha definit com un minut  màgic de llums d'amor i jo m'ho he imaginat i m'he emocionat. I he pensat que volia compartir-ho amb vosaltres.
Aquí hi ha un petit vídeo:

Gandhi: frases inspiradores

Aquesta notícia me l'ha feta directament la publicació d'internet catorze.cat, que el passat dia 2 d'octubre va commemorar el naixement de Mahatma Gandhi el 1869.
El va recordar amb un recull de 14 reflexions que em semblen inspiradores i tot un exemple de buscar el camí de l'amor i de la pau.
Només cal llegir-les i reflexionar una mica... Us he destacat les que trobo més encertades...

1. Ull per ull, el món acabarà cec.

2. No hi ha camí per la pau, la pau és el camí.

3. Ningú em pot fer mal sense el meu permís.

4. La felicitat és quan el que dius, el que fas i el que penses està en harmonia.

5. L'acció expressa les prioritats.

6. La recompesa està en l'esforç, no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa.

7. El que s'obté amb violència només es pot mantenir amb violència.

8. Cuida els teus pensaments, perquè es convertiran en les teves paraules. Cuida les teves paraules, perquè es convertiran en els teus actes. Cuida els teus actes, perquè es convertiran en els teus hàbits. Cuida els teus hàbits, perquè seran el teu destí.

9. Tot el que es menja sense necessitat es roba a l'estómac dels pobres.

10. Si vols canviar el món, canvia't tu mateix.

11. On hi ha amor, hi ha vida.

12. Sóc un somiador pràctic. Els meus somnis no són il·lusions, els meus somnis els vull convertir en realitat.

13. Primer t'ignoren, després es riuen de tu, més tard t'ataquen i, finalment, guanyes.

14. Viu com si t'haguessis de morir demà, aprèn com si el món hagués de durar per sempre.

Dir-ho, però dir-ho bé

Aquesta última setmana s'ha produït una situació tensa i incòmoda entre les famílies integrants de l'equip de futbol del Roc.
De resultes del canvi de filosofia del club (veure "Objectiu competitiu") a mitja setmana passada (3 dies abans de començar la lliga) el coordinador es va posar en contacte amb 2 famílies per comunicar-los que havia decidit que el seu fill havia de canviar d'equip i passar al "B". Cap de les 2 famílies va acceptar la decisió i els dos nois van plegar del club. Les famílies implicades es van acomiadar del grup de whatsapp exposant la disconformitat amb la decisió patida i alguns pares i mares vam contestar amb missatges de suport i també disconformitat a la postura del club (alguns més conciliadors, alguns més bel.ligerants). En canvi, altres famílies no van dir per no embolicar-se en polèmiques, per indiferència o perquè compartien la decisió del club.
L'endemà el coordinador va posar un llarguíssim missatge en que justificava la decisió presa i matisava alguna de les acusacions que havia rebut. Un missatge que vaig llegir amb interès, però amb el qual em vaig sentir profundament en desacord.
Llavors vaig tenir el dubte de què havia de fer.
Havia de callar i tancar la polèmica?
Havia de contestar amb un nou missatge al grup de whatsapp i allargar-la?
Tenia clar que no estava d'acord amb els arguments que ens havia exposat el coordinador i sabia que podia rebatre'ls i contraargumentar-los, però no tenia clar què fer ni com fer-ho.
I al final vaig decidir redactar una llarga i argumentada resposta i enviar-li per missatge privat perquè necessitava que sabés que NO pensava igual que ell i que no combregava amb els seus arguments. Necessitava que escoltés una altra opinió diferent a la seva amb la mínima il.lusió que pogués entendre-la i fer-se càrrec de com estàvem vivint algunes famílies la nova realitat.
I ho vaig fer, amb educació i respecte, però sense gens de maquillatge li vaig dir tot el que em semblava malament del que havia fet i el per què.
I ell em va contestar donant-me les gràcies per haver-li fet arribar la meva opinió.

L'endemà vaig compartir aquesta resposta amb algunes famílies que sé que pensen igual que nosaltres (entre elles les dues dels que havien plegat) i, amb satisfacció, vaig rebre respostes en que m'agraïen que li hagués fet arribar aquestes paraules, amb les quals se sentia representades.
Fins i tot, amb algú altre, que comparteix la nostra opinió però és més bel.ligerant i menys diplomàtic, vaig compartir aquestes reflexions i em va felicitar pel que havia dit i em va agrair que ho hagués fet. I potser vaig aconseguir que es replantegés alguna iniciativa més polèmica per part seva...

I em vaig sentir molt bé.
Molt bé per haver sabut expressar una opinió divergent, sense amagar-me'n, però, al mateix temps haver-ho fet des de la raó, el respecte i l'educació.
I em va agradar notar la complicitat de les altres famílies que potser haurien reaccionat amb males paraules, males cares o el silenci i, se sentien representades per les meves paraules.

Tan de bo sempre fos capaç d'actuar així: no callar-me, expressar el desacord, però fer-ho de bona manera i sense trencar els ponts de diàleg amb els que pensen diferent de mi.
No és fàcil. 
Sovint és més còmode enfadar-se, però callar. 
O fins i tot explotar i engegar-ho tot a dida, però sense haver estat capaç d'exposar la pròpia opinió.
Aquest cop m'ha sortit bé i estic molt content.