A cagar...!!

 (en episodis anteriors...)

1.- Fa aproximadament un any vaig tenir uns episodis de còlics nefrítics i vaig començar un itinerari d'analítiques, ecografies i visites amb l'uròleg. Al final d'aquella gimcana l'uròleg em va donar una fotocòpia gastada, en castellà (que potser li van donar quan feia la carrera de medicina), amb un seguit d'aliments que seria recomanable reduir o suprimir de la meva dieta... Els incloïen pràcticament tots!!! Vaig decidir no fer-ne cas perquè si no, no sabria què menjar.

2.- A l'agost, a Calafell, vaig tenir un altre còlic i una infecció d'orina i les medicines van estar presents en molts àpats... Les molèsties es van anar allargant diverses setmanes i vaig tornar a encadenar visites mèdiques. L'uròleg, aquest cop era un metge diferent, em va fer les recomanacions generals i em va dir que si aconseguís fer la pedra, es podria analitzar i saber què era el que me les provocava.

3.- El mes d'octubre us explicava ("He fet la pedra") com finalment un cop de sort em va permetre expulsar i recollir "la pedra" i com tenia dipositades esperances en la seva anàlisi per determinar quins aliments me'ls provocaven i poder solucionar finalment aquests molestos problemes que es repeteixen de tant en tant.

. - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . - . -

Fa quinze dies tenia visita per recollir el resultat de l'analítica. Vaig demanar poder plegar de la feina, vaig presentar-me a la visita i... l'analítica encara no estava feta.
Em va donar hora per dues setmanes més endavant... Grrr!!

Finalment aquest divendres, 11 de desembre, era el dia indicat per saber l'esperat resultat. A l'hora convinguda vaig presentar-me a la consulta i l'uròleg em va dir que era de fosfats i de carbonat càlcic...
"Que bé", vaig pensar jo. Ara em dirà quins són els aliments que potencialment tenen aquesta composició i he de mirar d'evitar...
I llavors...
...no us ho creureu...
...llavors...
...llavors va i obre un calaix i treu aquella punyetera fotocòpia gastada, en castellà (que potser li van donar quan feia la carrera de medicina), amb un seguit d'aliments que seria recomanable reduir o suprimir de la meva dieta...on hi seguien estant gairebé tots!!!
I res més.
I es va quedar tan ample.
Jo crec que l'eficàcia de la fotocòpia deu ser absoluta i per això no l'actualitzen...
Tothom qui ha seguit aquelles recomanacions dietètiques no ha tornat a tenir cap còlic perquè... ha mort.
De gana!

O sigui que resulta que després d'una llarguíssima partida superant proves, visites i expulsant la pedra, torno a estar a la casella de sortida.

Doncs, sabeu què us dic?

A cagar!!

Pisos d'acollida

L'altre dia llegia un article al diari que parlava de la fundació Ronald McDonald i, concretament dels pisos d'acollida que tenen per a familiars de malalts hospitalitzats lluny de casa seva.
Llegint-ho em vaig emocionar i vaig recordar com, ara aviat farà un any, nosaltres vam utilitzar els serveis, no d'aquesta fundació, sinó d'una altra.
I em van venir moltes ganes d'explicar-ho perquè penso que potser hi ha molta gent que no ho coneix i és un suport importantíssim.
Em sap molt greu no poder dir el nom de la Fundació que ens va ajudar a nosaltres. No estic segur que fos la Fundació Josep Carreras, però podria ser. Sigui com sigui, agraeixo totes les fundacions que faciliten aquest fantàstic servei i ara us explicaré ben bé en què consisteix.

Quan la Maria Dolors havia d'estar 3-4 setmanes ingressada a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, les seves filles van fer el pensament de deixar-ho tot i dedicar-se a cuidar-la. En el pla inicial això consistia a quedar-se a dormir a l'hospital, però el personal els ho va fer desestimar perquè els van dir que llavors no descansava ningú i que no era necessari perquè els malalts estaven permanentment ben atesos.
Llavors el segon pensament va ser llevar-se d'hora, agafar el cotxe i anar fins a Barcelona. Passar el dia a l'hospital i, el més tard possible, agafar el cotxe i tornar cap a Manresa o Calders. Dormir una mica i l'endemà tornar a llevar-se d'hora per viatjar cap a Barcelona... i així anar fent.
I ho haguessin fet. I tant que sí! Però haguessin dormit poc, haurien anat cansades, haurien fet moltes hores de carretera en aquestes condicions i, tot s'ha de dir, haurien gastat molts diners en gasolina.
Però algú ens va explicar que hi havia unes fundacions que tenien uns pisos d'acollida per a familiars de malalts hospitalitzats. S'havia de demanar i, si en aquell moment no hi havia ningú que ho necessités més que nosaltres, potser ens ho concedirien.
I vam estar de sort i ens van deixar ocupar un pis comunitari durant tots els dies que va durar l'hospitalització. Un pis a dos carrers de l'hospital, amb una habitació amb dos llits on poder descansar i deixar les coses i l'accés als espais comuns (cuina, menjador, lavabos, rentadora...) compartit amb altres famílies que estaven en la mateixa situació.
I tot això pel simbòlic preu de 5'00 euros al dia.
El que ens vam estalviar en gasolina, viatges, cansament, preocupacions i neguits no es paga ni amb els 5'00 euros diaris ni amb molts més diners que ens haguessin demanat.

La tranquil.litat, l'estabilitat, el sedentarisme, saber que tens un camp base molt a prop d'on tens el familiar ingressat, que allà pots tenir les teves coses mínimament organitzades i que estàs a dues passes per anar i tornar en 5 minuts...
Poder-te fer el teu menjar, reposar un moment i mirar la tele o dutxar-te sense haver d'esperar una hora de carretera per fer-ho...
I tot això, que també podries aconseguir llogant un pis per unes setmanes o acceptant l'oferiment d'algun familiar de Barcelona, sense que et repercuteixi en l'economia ni et minvi autonomia ni intimitat...

Potser algú llegeix això i no ho troba tan extraordinari, però us asseguro que és UN LUXE!!! Ajuda moltíssim a minimitzar el trasbals organitzatiu familiar que representen aquestes experiències. I estic infinitament agraït a les empreses i fundacions particulars que un dia van tenir la idea de donar una solució de tanta sensibilitat i qualitat als familiars que tenen un malalt ingressat.

Moltes gràcies!!

"Tetris" (un poema)

Coneixeu el joc del Tetris?
Segur que sí.
Doncs dies enrere em va venir la imatge de les peces del joc baixant i jo fent-les girar per anticipar a quin lloc podien encaixar i ajudar-me a guanyar la partida.
I em va sorgir la comparació amb una altra imatge: que a vegades els sentiments que tenim davant dels fets que ens passen són com peces de Tetris que, si ens hi esforcem, podem anar fent giravoltar mentre cauen per aconseguir que encaixin i els puguem assimilar satisfactòriament.
I d'això en va sortir aquest poema.

A mi m'agrada i segurament al Roger també... jejeje
Si algú més el llegeix i vol deixar la seva opinió, serà molt benvinguda.

TETRIS (15-11-15)

Suaus i lents. Imperceptibles.
Moviments acompassats
de cadència blanca i negra
com de partida d’escacs.

Pas del temps. Foc lent. I cauen
des d’un cel multicolor
com d’un vell Tetris, les peces,
sentiments i sensacions.

I el pas del temps va girant-les
mentre segueixen caient
i intento recol.locar-les
i que encaixi tot a lloc.

Jugador expert. La partida
no és fàcil, però, poc a poc,
m’adono que ara me’n surto
millor que fa un temps. Millor.

I en mi reneix l’esperança
d’acabar com guanyador,
d’encaixar totes les peces,
fer un nou rècord i... després...

...deixar el joc. Tancar partida.
Desendollar l’aparell.
I descansar, que ha estat dura
la partida dels collons...
 

"Sortir-nos-en" (David Fernández)

Dimecres 2 de desembre de 2015.
Enmig del moment més enrocat en la negociació entre JxS i la CUP, després de declaracions, contradeclaracions, retrets i una assemblea de la CUP a Manresa on van tornar a dir alt i clar "Mas no!", apareix un article del David Fernández al diari ARA que per a molts ha estat un nou bri d'esperança quan ja l'havien perduda i per a d'altres ha estat un senyal més que al final ens en sortirem.

L'article ha tingut elogis i crítiques per totes bandes. Se li agraeix la valentia. Se li critica l'excés de retòrica i citacions. Se li critica que sembri la llavors de la discòrdia dins les files d ela CUP. Se li agraeix que estengui ponts de diàleg entre les dues bandes.
Hi ha molta gent que no ha llegit l'article i s'ha quedat amb el titular "...potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret...".
Jo sí que l'he llegit l'article. I reconec que és llarg i recarregat i ple de citacions. Però també reconec que m'agrada el que he entès del que diu. I que sento simpatia i una certa admiració per aquest polític que em sembla honest i amb una altura de mires superior a d'altres del seu partit.

I voldria destacar algunes altres frases i després ja us ofereixo l'article íntegre perquè el pugueu llegir i extreure'n les vostres conclusions.
Ah!
I segueixo dient, com sempre he dit, que ens en sortirem i acabarem trobant la manera de continuar endavant amb el procés malgrat les diferències perquè TOTS SOM NECESSARIS.

Destacats:

• "...excepcionalitat política constituent amb històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn..."
• "...la culpa de la cara mai no la té el mirall..."
• "...ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades..."
• "...present i futur no poden reproduir el passat..."
• "...el dilema ja no és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes..."
• "...Clau de volta, ens ho creiem o no? Sí, mil cops sí i amb tots els dubtes, esclar..."
• "...després de dècades maldient dels polítics que diuen una cosa i després fan la contrària, ara ho trobem contradictori?..."
• "...ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla..."
• "...potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. Concret i real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i estreny. Ho dic a compte i risc, per poder xiular col·lectivament que el partit ha començat i que sortim a guanyar, val a dir, a construir..."
• "...Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. In dubio, doncs, pro procés. Sempre..."
• "...qui vol fer alguna cosa cerca un estri i qui no una excusa..."
• "...per engegar-ho tot a dida, sempre hi serem a temps. Mentrestant endavant, que endarrere ja no hi ha res..."

Article íntegre:

SORTIR-NOS-EN
(David Fernández)
“Fes bé la teva part, només en això resideix l’honor”

Alexander Pope

Hivern(s). I amunt que sempre fa pujada i gener serà costerut i a corre-cuita. Panoràmica: anomalia democràtica inquisitorial, emergència social davant el paisatge devastat que deixa la crisi i excepcionalitat política constituent amb històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn. Fils a l’agulla, enmig d’un país atrotinat que cal reconstruir amb tanta paciència insistent com filosofia de guàrdia urgent. Ja deia Adorno que l’esperança rau sempre en els que no troben consol.

Dialèctica processal. Potser els dos darrers mesos -poc edificants en tants sentits i tan reals alhora- han tingut la virtut de desvetllar-nos del país que encara som. Tal com és, sense mites ni ritus. Més val saber-ho, que la culpa de la cara mai no la té el mirall. La reductio ad unum, un error de tots? Tal vegada. ¿Els estirabots devastadors de vella política? Ull viu que les ferides curen, però les cicatrius romanen i no es pot jugar a escacs amb guants de boxa. ¿La mania de mirar a una altra banda i fer-se l’orni? L’autoengany sempre és la pitjor mentida: ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades. Per això la CUP rondina i esbrina, pur sentit comú, que present i futur no poden reproduir el passat. Quan del pes de la història ningú se’n pot desempallegar mai i les motxilles compten tant com pesen. Per sort, ara i aquí, el futur ho pesa tot i compta molt més: el dilema ja no és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes.

De puntetes no s’hi val. Amagar el cap sota l’ala i fer-se l’orni ja no serveix. Llums i taquígrafs, diu la vella consigna: al què, al quan, al com i al qui, malauradament encara per concretar, li falta la requisitòria cabdal. Per a què? Insistim-hi, doncs: per sortir-nos-en. Clau de volta, ens ho creiem o no? Sí, mil cops sí i amb tots els dubtes, esclar. Des de la rabiüda necessitat -obstinació tossuda i esperança perseverant- de creure-hi.

El rostre de l’altre sempre hi és. I amb ell, les seves raons. Coctelera catalana amb totes les contradiccions juntes i algunes paradoxes: després de dècades maldient dels polítics que diuen una cosa i després fan la contrària, ara ho trobem contradictori? Lloguem cadires? En què quedem? Curiós país, el nostre, on la verge és negra, el goril·la és blanc i li riem els gols cada diumenge als que porten Qatar-ISIS al davant i Unicef-refugiats al cul. País-contradicció. En fi.

Ponts i camins. On arrela avui l’enginyeria de l’esperança? Molt se n’ha parlat, de transversalitat; una altra cosa és creure-se-la. Elogi de la contradicció complexa, de la pluralitat coral, on més he après i desaprès els darrers tres anys ha estat discutint amb un empresari sobre capitalisme senil, amb un mosso sobre el concepte neuròtic de seguretat i amb un caputxí franciscà sobre l’ètica de la decència comuna. El més semblant a un país parlant amb si mateix furetejant altres futurs. Modest criteri i principal virtut de l’aportació cupaire: esclarir com desfigura la nostra societat un capitalisme ludòpata que tot ho esmicola. És a dir, la certesa crua i dura de l’enorme feinada que queda per fer. Si volem sortir-nos-en.

Per no oblidar-ho mai. Que enmig i enfront, sobretot, hi tenim un Estat de cop, variant postmoderna del cop d’estat i de mercat, esbotzant-ho tot i a mata-degolla. El Leviatan d’una màquina de guerra; un TC fet búnquer; el FLA com a Fons de Liquidació de les Autonomies; tot un sistema de poder -bancs, Església i exèrcit (els sona?)- escanyant la llibertat política catalana i, amb ella, les possibilitats de justícia social. És a dir, de sortir-nos-en. Fi de cicle i fi de règim, en l’hora de nosaltres mateixos, quan març no és cap alternativa, pidolar dos vots en xec en blanc no arreglaria gaire res i cal pressuposar que en el joc de la gallina ningú no es vol estimbar.

Que rodi la bola, com a divisa i prec. Hi ha partit, cal jugar-lo sencer i és prohibit dopar-se. Però ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla. Efecte Arquimedes, ball de bastons de les contradiccions i fràgil equilibri malabar, potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. Concret i real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i estreny. Ho dic a compte i risc, per poder xiular col·lectivament que el partit ha començat i que sortim a guanyar, val a dir, a construir. I després seguim teixint: i patint, com sempre. Ho escric sense cap consol: organitzem el pessimisme, xiuxiuejaria Breton; cal fracassar més i millor, escriuria Beckett; no tenim cap opció i és per això que ho intentem, poetitzarien els autònoms alemanys. Però sortim-nos-en. Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. In dubio, doncs, pro procés. Sempre.

Corol·lari i exordi. Per arribar a l’horitzó, sempre s’ha de trepitjar molt de fang: un peu a terra i un altre al futur. El tens temps de la tensa espera on tot s’aprèn i es deslloriga. La calma com a factor revolucionari, que qui vol fer alguna cosa cerca un estri i qui no una excusa. Constant humana també: només del dubte neix l’alliberament. Per això retruny tant Josep Maria Esquirol a La resistència íntima : generositat i humilitat, la resistència sempre sol ser discreta. Contracertesa pràctica: per engegar-ho tot a dida, sempre hi serem a temps. Mentrestant endavant, que endarrere ja no hi ha res: només un passat decadent i mediocre on no podem tornar, d’imposició grisborbònica, cartró pedra autonòmic i fractura neoliberal. Passa-ho: sortim-nos-en. Que rodi la bola de la llibertat.
 

"Un cor molt gran" (Joan Turu)

Ep!!

Coneixeu el JOAN TURU, oi? Il.lustrador i poeta dels pinzells privilegiat, creador de dibuixos amb missatge en que tan preciós és el missatge com el dibuix, A-R-T-I-S-T-A.

Doncs resulta que acaba de fer un llibre que es diu "UN COR MOLT GRAN" I ELL MATEIX EL PRESENTA AIXÍ:


"Família us presento "Un cor molt gran", el primer projecte de Cap de Ratolí, projectes a petita escala. El comparteixo amb vosaltres en diferents formats, per triar i remenar!...perquè compartir és viure!
 
Si el voleu llegir online: http://uncormoltgran.joanturu.cat/
Si el voleu descarregar en pdf: http://uncormoltgran.joanturu.cat/pdf/un-cor-molt-gran.pdf
Si el voleu escoltar narrat per Ual.la : https://youtu.be/O3VrOLJm014
i si el voleu comprar en paper: http://botiga.joanturu.cat/ "

El Joan es mereix guanyar-se la vida amb el seu art o sigui que aquí en faig difusió perquè tots en pugueu gaudir i ajudar-me a recomanar-lo i escampar-lo com més lluny millor. De llibres físics n'ha fet una tirada de 600 exemplars que espero que s'exhaureixin ràpidament i que això l'animi a fer-ne més perquè el Joan té moltes coses a dibuixar perquè té moltes coses a dir. I nosaltres tindrem moltes coses a aprendre d'ell.

Gràcies pel regal, Joan i molta sort en el projecte!