Cantada escolar amb el Xavier Serrano

El divendres 19 d'abril vaig anar a cantar cançons als alumnes de P4. Això, que sempre és agradable, no tindria gaire d'extraordinari perquè és una cosa que he fet moltíssimes vegades. El que ho va fer diferent és que aquesta vegada ho vaig fer acompanyant el Xavier Serrano.
El Xevi és pare de l'Isaac de P4, però a més a més és músic. És el fundador, cantant, compositor i baixista dels PALANCE. I anteriorment havia estat un dels integrants de FABIUS CATA i, sobretot, d' ELS CONVIDATS.
Possiblement ELS CONVIDATS és el grup que he anat a veure en concert més vegades: primer en les actuacions de divendres al vespre del Celler, després a l'Hostal del Camp i sempre en bolos diversos per Manresa.
Com que amb els NÀUFRAGS també havíem fet els nostres "pinitos" musicals amb un format similar al dels primers Convidats (un duet, guitarres acústiques, repertori pop-folk...) ens hi emmirallàvem molt i, per exemple, ens va fer molta il.lusió quan els vam telonejar en un concert a Santpedor (22-7-1999, Sala Cal Llovet).

Per això quan el Miles, company, amic i mestre de l'Isaac, em va proposar que preparéssim unes quantes cançons amb el Xevi em va fer molta il.lusió.
Vam quedar un parell de dies a casa seva per assajar (perquè ell no dominava el repertori infantil) i el dia de l'actuació ens ho vam passar prou bé. I ens sembla que els nens també (els mestres, segur).
I una cosa així havia de quedar reflectida al picalapica, o sigui que aquí van unes quantes fotos.
I gràcies, Miles i Xevi, per fer-ho possible.

750 correus per una Calderina

Aquí teniu la portada del número 2 de LA CALDERINA (la revista del poble de Calders) que acaba de sortir aquest cap de setmana abans de Sant Jordi. Ja sabeu (i si no ara us ho explico) que estic al capdavant de l'Equip Coordinador que formem juntament amb la Pilar Arnaus i el Juli Mas.
Les últimes setmanes abans que surti cada número toca anar molt de bòlit per quadrar-ho tot. Però de fet, l'elaboració d'un número comença molt abans. Només al cap d'unes setmanes que hagi sortit un número ja comencem a parlar del següent (relaxadament, però ja ens hi anem posant): quins articles volem que surtin, a qui entrevistarem, quines seccions entraran en aquell número, etc.
He comptabilitzat gairebé 750 correus electrònics que he arxivat relacionats amb l'elaboració d'aquesta revista que acaba de sortir.
I aquest és el detall:

• gairebé 300 (294) són els que he intercanviat amb el Juli i la Pilar per anar decidint temes i compartint informacions. Tenim una complicitat total i ens avenim moltíssim tant en la majoria d'opinions i punts de vista sobre molts temes com en la manera de treballar. El nostre sistema de treball a través del correu electrònic és altament efectiu.
• 170 són els que he intercanviat amb els membres de l'Associació del Veïnat que són els propietaris de la revista i l'equip que s'encarrega de la gestió econòmica (anunciants, gestions amb maquetació i impremta, pressupostos, distribució...). Bàsicament em comunico amb el Josep Mª Catot, la Sagrari Sánchez i el Marcel Esquerré. Mantenim una curiosa bicefàlia entre l'equip redactor i l'equip gestor. Cadascú manté un elevadíssim grau d'autonomia i gairebé independència, però hi ha moments que això provoca alguna disparitat de criteri o algun malentès que cal reconduir a través dels intercanvis d'opinions per correu electrònic. A vegades es provoquen moments de tensió i incomprensió, però és molt interessant com tothom intenta argumentar les seves decisions respectant els punts de vista dels altres, posant sempre per davant de tot l'interés comú i l'esperit constructiu. Cada vegada hem estat capaços de trobar solucions a les discrepàncies i tothom aporta el millor d'ell mateix per tirar endavant aquest engrescador projecte.
• 40 correus han estat amb el Jaume Reig, el maquetador de l'empresa SIMI, bàsicament per resoldre dubtes tècnics, anar comunicant les trameses d'informació i concretar les errades que calia revisar en el procés final de maquetació.
• 120 e-mails han estat amb els diferents col.laboradors amb qui ens comuniquem: membres de l'Ajuntament (sobretot el Lluís Cerarols i el Josep Fàbrega), responsables de les entitats del poble, persones concretes a qui encomanem la redacció d'articles o fotografies...
• 48 correus han estat els que jo he intercanviat amb les persones que es van comprometre a fer-me arribar una recomanació literària per a una secció que hem fet en aquest número previ a la Diada de Sant Jordi. Demanar, reclamar, agrair... A part d'aquests meus 48, la Pilar i el Juli n'hauran fet una xifra equivalent amb els que van assumir ells.
• 74 e-mails han estat amb els fundadors d'una antiga revista de Calders ("La Figuereta") als quals entrevistem en aquest número. Va ser una intensa feinada contactar amb ells (alguns ja no viuen a Calders), explicar-los el projecte, buscar un dia que anés bé a tothom i coordinar la infrastructura de la trobada. Però el resultat va compensar amb escreix tota la feina prèvia.

És un volum de feina molt considerable, sobretot quan s'acumula en els dies previs a la maquetació. Anar a dormir tard i tenir son l'endemà, però... d'una banda l'adrenalina que em produeix anar donant resposta als reptes que van sorgint al llarg del procés i, d'altra banda, veure el resultat final a les mans fan que no pugui evitar un sentiment de satisfacció i orgull que és molt superior als nervis i maldecaps que es donen en moments puntuals.

Llarga vida a LA CALDERINA!

Quinze estius i una hora incerta

"Quinze estius i una  hora incerta" és el títol del llibre de poemes que acaba de publicar Ton Armengol i Puig a l'editorial Raima.
Calderí adoptiu, aquest diumenge 21 d'abril l'ha presentat al Centre Cívic de Calders en un acte senzill però encantador.
Li han fet la presentació l'alcalde, Lluís Cerarols, i el regidor de cultura i poeta, Josep Fàbrega, que li ha escrit el pròleg.
Després ell mateix ha pujat a l'escenari i ha interpretat una mena d'espectacle teatral de petit format on recitava els seus propis poemes amb l'ajut d'un mínim atrezzo (un balancí, una bicicleta amb la qual ha anat pedalant al voltant de la sala mentre recitava un poema que feia referència a la bicicleta del seu germà gran...) i una estudiada posada en escena on ell amb gesticulacions, petits recorreguts al voltant de l'escenari, pauses dramàtiques i petits cops d'efecte acompanyava perfectament la declamació dels seus textos.
La temàtica dels poemes són els records dels seus estius d'infantesa i joventut passats a Calders. Els versos traspuen una barreja de nostàlgia i elogi per la gestió del temps de viure que es feia en un entorn rural i en una època d'infantesa i joventut (lluny de les presses i els lligams consumistes de l'actualitat).
Escric aquesta notícia a cop calent, havent llegit d'una llambregada només uns quants dels poemes. Però tinc ganes de difondre aquest llibre que sé que no disposarà de la promoció que es mereixeria per la seva qualitat i el seu interès.

Si no sabeu què regalar per Sant Jordi, no us ve de 10 euros i heu trobat estimulant la descripció que us n'he fet, penso que pot ser una molt bona tria.

I per acabar de donar-vos arguments us reprodueixo l'inici de la seva "Justificació i agraïment" i un parell de poemes:

Mi infancia son recuerdos

de un patio de Sevilla.

(Antonio Machado)

La meva ho són

d'un carrer de Calders

1967 Ocell caigut del niu

Hem descobert, al peu d'una paret,

un ocellet menut caigut del niu.

El recollim resguardant-lo del fred,

li fem engolir un àpat nutritiu

-pobre granívor- de molles de pa...,

posant en tot plegat els cinc sentits

amb l'esperança que se salvarà.

Però l'endemà se'ns haurà mort als dits.

. . . . . . 

De tant en tant, ara que sóc més gran,

veient el món rodar especulatiu,

em veig desvalgut i insignificant

igual que aquell ocell caigut del niu.

1976 Feliç

Surto de cal Tià amb la coixinera

amb un pa blanc cremant, que encara cruix.

Vaig empassant-me'n, de moment, l'embruix

que regala l'aroma falaguera

fins que, on es troben figuera i raval,

captiu d'una avidesa no aturada,

n'escrostono la cresta més daurada

que paladejo com pa celestial.

Aquest matí pausat i trencadís,

amb una olor en tinc prou per ser feliç.

"Per tots" (Andreu Rifé)

L'Andreu Rifé és actor i cantautor. Jo personalment l'he conegut a través de la sèrie "Polseres vermelles" on interpreta el Doctor Josep.
Aquest any el seu vessant de cantautor s'ha posat de manifest per l'èxit que ha tingut la seva cançó "Fil de llum", com a sintonia de la segona temporada de "Polseres vermelles".
Aquesta cançó és una de les que integren el seu tercer disc que s'anomena "Ping pong".
El diumenge passat l'entrevistaven al Via Lliure de RAC1 i van posar algunes de les seves cançons.
Aquesta que us presento em va agradar. És un agraïment a tot de persones que han estat importants a la seva vida i sento que jo podria fer-ne una de semblant.
Us agrada?

PER TOTS (Andreu Rifé)

Pels que m’han ensenyat a estimar.

Pels que m’han sabut sempre escoltar.

Per aquells que van confiar amb mi

quan vaig decidir canviar el meu destí.

Pels que em guarden els petits secrets.

Pels que m’han fet sentir especial.

Per aquells amb qui he tingut bons silencis,

dels que no molesten, que et fan sentir bé.

Pel que estava amb mi a la llar de foc,

grans converses d’hivern d’Empordà.

Per aquells que tant m’han fet costat

animant-me a veure sempre el got mig ple.

Pels que van omplir el polisportiu

de no sé quina nit de Sant Joan.

Pels qui vam compartir caminades,

en dies d’estiu, això sí era amistat.

Tot el meu passat es treu la roba i puja al terrat,

 s’estira a una hamaca, pren el sol amb una copa de xampany,

mirant les vistes, la ciutat preciosa està. 

S’aixeca i se’n va cantant.

Per aquells que han sigut referents meus.

I els que creuen que els he ajudat.

Pel que em va acompanyar aquell terrat

de lluna tan clara, el Marroc va marcar.

Per tots els que m’han fet reaccionar.

També pels que m’han fet riure tant.

Per aquells amb qui he fet unes platges,

una cervesa, olivetes, si us plau!

Per la que em va fer el primer petó.

I per la que m’ha vist plorat tant.

Per la que jo vaig perdre els papers

en dues butaques d’un cine oblidat.

Pels qui vam fer aquelles calades

del primer Ducados, teníem 12 anys.

Pels que em van deixar copiar en exàmens,

sembla mentida amb els anys que fa...

Pel qui estimo però que ja no hi és.

Pels que saben quan estic nerviós.

Per aquells amb qui tant m’he abraçat

quan cridem el gol en les nits de futbol.

 I per últim els que no he vist més,

alguns estaran sempre dins meu,

d’altres el temps m’ha fet oblidar,

però potser jo estic al record d’algun d’ells. 

Tot el meu passat es treu la roba i puja al terrat,

 s’estira a una hamaca, pren el sol amb una copa de xampany,

mirant les vistes, la ciutat preciosa està. 

S’aixeca i se’n va cantant.

Més optimisme amb Emili Duró

El 25 de març de 2011 (fa 2 anys) vaig descobrir l'Emili Duró i vaig fer-lo protagonista d'una notícia del picalapica (Optimisme per Emilio Duró).
Aquestes vacances de Setmana Santa vaig sentir per la ràdio una entrevista que li havia fet el Toni Clapés al Versió RAC1, el 4-3-13. Vaig tornar a disfrutar del seu discurs i vaig buscar el podcast per prendre apunts per fer aquesta nova notícia.

L'Emili Duró és una persona que desprèn energia, magnetisme i passió. Sentir-lo parlar abrandadament et pinta un somriure i et dóna forces per seguir lluitant i sortir-te'n dels mals moments: et fa pensar que tot és possible i que depèn de tu.
Aquí us desglosso una mica el seu discurs d'aquesta entrevista.
Espero que us agradi:

1.- Genèticament estem dissenyats per al pessimisme i la incapacitat de gaudir del que assolim.
El ser humà és feliç mentre lluita per alguna cosa. Quan l’assoleix no valora el que ha assolit sinó que busca un altre objectiu (aquest inconformisme ens permet avançar com a espècie).
El ser humà és pessimista per naturalesa i sempre se’n recorda de les experiències dolentes (aquesta memòria li permet evitar i prevenir les coses negatives per la memòria que en guarda).


2.- Històricament aquest bagatge genètic ens ajudava perquè teníem una esperança de vida curta i l’objectiu principal era sobreviure. Però vivint uns 100 anys és primordial lluitar per ser feliç i irradiar felicitat als que ens envoltin.
Per ser feliços hem de fer coses que ens apassionin. Hem de mantenir les il•lusions, cantar, ballar, celebrar les coses, gaudir... Buscar sempre nous al•licients i nous reptes. No tenir por al canvi.
I finalment hem de cuidar la nostra forma física per poder gaudir amb qualitat de vida dels molts anys que presumiblement viurem.
Ningú ens estimarà més ni ens respectarà més del ens estimem i respectem nosaltres mateixos.

3.- La principal causa d’infelicitat és la por: por al fracàs (a que et diguin que “no”) i por al rebuig (a no ser estimat). Enfront d’aquesta por la principal arma que fa que les coses ens surtin bé és el COEFICIENT D'OPTIMISME. Els optimistes rendeixen 65 % - 100% més que els que no ho són. I les característiques que ens fan ser optimistes depenen de l’actitud amb què afrontem la vida (ser treballador, entusiasta, feliç, positiu, voler fer la feina ben feta...).
Ningú no fracassa per falta de coneixements (ara tothom té accés a molts coneixements), el que falla són les actituds. I les emocions. AIXÒ ÉS MOLT IMPORTANT. Hem d’escoltar el cor per sobre de la raó. Per ser feliços hem de cuidar els aspectes emocionals.

4.- I quan una cosa ens surti malament cal buscar les causes que han propiciat aquell efecte i intentar canviar aquestes variables perquè canviï el resultat final, en comptes de donar la culpa a factors externs a nosaltres que no podrem ni controlar ni canviar.
L’optimista és qui davant d’un problema es pregunta què pot fer? (l’afronta en positiu). Qui dóna la culpa als altres és una persona negativa i pessimista (la diferència entre “m’han suspès” o “he suspès”). Davant d’un fet podem afrontar el futur o queixar-nos pel passat. Aquesta és la diferència i depèn de la nostra actitud.
A més a més, normalment atraiem les persones que són com nosaltres. Per tant si tenim una bona actitud, atraurem persones que també tindran una bona actitud.