Abidal: el retorn?

Ahir a les tantes de la nit per un programa d'esports radiofònic vaig començar a sentir que parlaven de l'Abidal. La notícia ja estava començada però les vibracions eren altament positives i vaig començar a emocionar-me.
Podia ser que... sí, sí, estaven parlant de la recuperació d'Abidal que havia anat a fer una estada a la Val d'Aran per accelerar la seva posada a punt. I parlaven d'unes imatges que s'havien emès per televisió.
Avui les he buscat al Youtube i aquí us les ofereixo.
Aquest noi, la seva capacitat de lluita, el seu esperit de superació, el seu bon cor, la seva senzillesa i la capacitat de fer-se estimar fan que quan escolto una bona notícia associada amb ell, m'emocioni.
I començo a recordar la reacció del Camp Nou el dia que va tornar a trepitjar el camp en un partit oficial després de la recuperació del seu càncer i m'esborrono només de pensar com serà la reacció si després del transplantament torna a reaparèixer...
Ufff!! Tan de bo pugui viure-ho!
Us deixo amb l'enllaç a la notícia anterior que vaig publicar al picalapica i les imatges actuals.

Article de Sala i Martín

El 16 de setembre de 2012, en Xavier Sala i Martín, eminent economista i actiu tertulià de diversos mitjans de comunicació des d'on divulga les seves idees i opinions, va publicar aquest article al seu bloc.
A mi m'ha arribat força dies després, però l'he trobat molt interessant i il.lustratiu.
I per si algú altre com jo encara no n'havia tingut coneixement, des d'aquí en faig difusió.

LA RECERCA DE LA FELICITAT, 

per Xavier Sala i Martín

Els marits possessius tendeixen a reaccionar predictiblement quan la seva esposa els anuncia que es divorcia: primer posen cara de sorpresa, després neguen els fets, tot seguit amenacen amb no signar els papers i, finalment, intenten fer-li creure que la separació l’enfonsarà econòmicament a ella ja que, sense ell, la dona no és res.

Després de la massiva manifestació de l’11 de Setembre on una part important dels catalans va expressar el seu desig de demanar el divorci d’Espanya, la reacció de la maquinària espanyola està seguint el guió predictible dels marits possessius.

PRIMER, LA SORPRESA. El silenci inicial i el boicot dels polítics espanyols a la conferència que el president Artur Mas va fer a Madrid demostra que els va agafar amb el pas canviat. Mas va argumentar que els catalans els hem intentat explicar durant 30 anys que no estàvem còmodes i les respostes han estat la negativa, el menyspreu, la indiferència i l’insult. I ara posen cara de sorpresa!

DESPRÉS DEL DESCONCERT inicial, la negació. Primer diuen que no hi havia tants manifestants perquè els 6 milions de catalans que no es van manifestar (entre els que hi sóc jo) tots són espanyolistes. Després explicaran que els que hi van anar, ho van fer enganyats per un pèrfid aparell propagandístic nazionalista (i ressaltaran la z) que intenta desviar l’atenció de la crisi. Diran que el dèficit és mentida, que el dèficit de Madrid i Balears és superior al català, i que no només Catalunya no està maltractada sinó que és deslleial ja que està demanant uns 5.000 milions al fons de rescat espanyol. El què no explicaran, però, és que aquests 5.000 milions que Espanya li prestarà (i no pas regalarà) a Catalunya queden petits al costat dels 300.000 milions d’euros que Catalunya ha regalat (i no pas prestat) a Espanya durant els darrers 30 anys. I no hauran entès res.

ALESHORES PASSARAN A LA JUSTIFICACIÓ: tot el què han fet ho han fet perquè Catalunya és Espanya i hi ha una constitució! Les escoles catalanes han d’ensenyar en espanyol (i no pas en suec) perquè Catalunya és Espanya i la constitució diu que a Espanya els nens tenen dret a ser ensenyats en Espanyol. I és veritat. Però clar, si el que volem no ho podem tenir perquè formem part d’Espanya, només hi ha una solució, no?

EL SEGÜENT PAS SERÀ NEGAR-SE A CONCEDIR LA SEPARACIÓ. Però com que en una democràcia és molt difícil negar-se a acceptar la voluntat de la majoria, diran que al referèndum haurien de votar tots els espanyols! I és que hi ha qui pensa que Catalunya i els catalans som propietat d’Espanya i que, per tant, la decisió l’han de prendre tots els espanyols. En països on les dones són propietat dels homes, elles no es poden separar sense l’aprovació dels marits. Però en els països lliures, democràtics i moderns, la dona que vol el divorci no necessita l'aprovació de ningú. Per tant, tal com va dir el seleccionador Vicente Del Bosque, el futur de Catalunya està en mans dels catalans. I si els catalans volem la independència de forma majoritària (i encara està per veure si aquesta majoria existeix a les urnes), la tindrem. Digui el què digui la constitució Espanyola. Digui el que digui la gent d’Alcorcón.

I FINALMENT, VINDRÀ LA BATALLA PSICOLÒGICA: intentaran fer-nos veure que nosaltres, sense ells, no valem res. Intentaran explicar que tot el que tenim és gràcies a Espanya, el seu "enorme" mercat, la seva marca, la seva immaculada reputació internacional i la seva extraordinària generositat. Ens diran que el nostre principal mercat és Espanya i que si ells no compren cava, les nostres empreses s’arruinaran. Ens diran que si marxem, ens faran fora de l’Euro i de la UE i que impediran que mai no siguem europeus. I que sense ells i sense Europa serem més pobres que Xipre (per cert, l’il.luminat que va dir això hauria de saber que el PIB per càpita de Xipre és un 81% més elevat que el d’Extremadura!)

Ens diran que haurem d’assumir la part proporcional del deute de l’estat Espanyol (80% del PIB) i que, sumat al 20% que ja té la Generalitat, tindrem un deute insostenible del 100% del PIB. Diran que fora d’Espanya, Catalunya mai no tindrà finançament (ignorant que Catalunya no té finançament ara tot i que ara està dins d’Espanya). I que el deute de la Generalitat és bo escombraria i que, per tant, si Catalunya fos independent, encara ho seria més.

I TOT AIXÒ SERÀ NOMÉS PER FER-NOS ENTRAR POR AL COS. Els suposats estudis que estimaran “amb precisió” que el PIB català caurà en un 10%, 30% o 60% seran tots una monumental farsa. Cap d’aquests estudis tindrà cap credibilitat perquè sense saber com serà el procés, si hi haurà boicots, en quines condicions quedarem dins d’Europa, on anirà a parar la part que els catalans hem dipositat al FMI o al BCE, etc és impossible saber quins seran els costos i els beneficis. És veritat que nosaltres tenim cava i que ells ens poden boicotejar. Però ells tenen Rioja i nosaltres ens hi podem tornar. Amenaçar amb la sortida de l’euro o la UE quan no hi ha cap llei que ho digui és una amenaça que no té cap credibilitat. I quan Espanya diu que els seus socis i amics ens faran fora d’Europa, està anant un farol: Espanya no té ni els amics ni el suport internacional del què es vanagloria. I si no, que recordin que quan Argentina va expropiar Repsol tot violant les lleis internacionals, Europa no va moure ni un dit per defensar Espanya i el govern de Rajoy es va quedar sol.

I els que diuen que haurem d’assumir la proporció del deute espanyol que recordin que aquest deute l’ha signat el govern espanyol i es ell qui l’ha de tornar. El que és segur és que si som part d'Espanya, aleshores sí que som corresponsables del deute del govern espanyol. Si no ho som, aleshores ja ho veurem. Si ens volen passar la factura pel 16% del total corresponent a la població de Catalunya a nosaltres, que truquin a l’ambaixada catalana i, si el divorci és amistós, en parlarem. Parlarem del deute, i de la proporció de diners que el Banco de Espanya té dipositats al BCE i de l’or que Espanya té al Fons Monetari Internacional, i d’AENA i altres empreses públiques espanyoles, i de l’hipòdromo de la Zarzuela i de tot el que faci falta. I si no és amistós i parlen de boicots, amenaces i d’expulsions d’Europa, aleshores es menjaran el deute amb patates perquè l’únic responsable del deute és el govern d’Espanya.

Resumint, després de la manifestació del dia 11, comença una batalla mediàtica i política que intentarà ficar-nos la por al cos. Es diran mentides i s'exagerarà. I se’ns insultarà i menystindrà. Ara bé, quan més virulenta sigui la campanya, quan menys intel.ligents i més testiculars siguin els arguments, quan més ens insultin i quan més ens denigrin, més quedarà palesa la seva desesperació.

LA NOSTRA REACCIÓ DAVANT DELS INSULTS I LES CAMPANYES DE LA POR HA DE SER LA SERENOR, LA GENEROSITAT I LA FERMESA.

SERENOR perquè, per més que bramin, la riquesa de les nacions no la determinen els veïns. La nostra riquesa dependrà de la nostra competitivitat, del nostre sistema educatiu, de la nostra intel·ligència, de la nostra capacitat de fer coses ben fetes i de les nostres ganes de llevar-nos ben d’hora ben d’hora.

GENEROSITAT, perquè a tothom ha de tenir ben clar que a Catalunya serà ben tractat, pensi el que pensi, parli la llengua que parli i s’hagi posicionat com s’hagi posicionat en el passat. Catalunya serà un país de llibertats on no hi haurà llistes negres o persecucions i on tots els ciutadans (i emfatizo la paraula ciutadans) i totes les llengües seran respectats.

I finalment, FERMESA. De la mateixa manera que serem generosos, serem ferms i defensarem amb il·lusió, arguments i vots, el nostre dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

Excursió al Montcau

Aquest estiu vam anar a pujar el Puigsacalm amb el Pablo, la Violeta i els nens respectius i ens ho vam passar molt bé (veure notícia). Ens ho vam passar tan bé que vam fer el propòsit d'anar-ho repetint al llarg de l'any, en la mesura de les nostres possibilitats.
A vegades aquestes coses es diuen en moments d'eufòria i després no s'acaben portant mai a la pràctica, però avui hem posat fil a l'agulla i hem tornat a fer una altra excursió: al Montcau.
A última hora se'ns hi ha afegit un amic del Pablo, el Pere, i la seva filla Ariadna per completar una expedició de 10 persones.
Hem fet una aproximació en cotxe fins al Coll d'Estenalles i hem començat a caminar vorejant la falda de la muntanya fins arribar al Coll d'Eres, una zona amb ombres on hem aprofitat per dinar quan portàvem menys de mitja hora de caminada.
Després de dinar hem enfilat un camí de baixada que ens ha dut fins a la Cova Simanya en uns 20 minuts de passejada. Allà teníem un dels al.licients del dia: ens hem posat els cascos de bicicleta i hem agafat els lots. Ens hem enfilat per les parets verticals i relliscoses i ens hem endinsat a la cova. Mica a mica hem anat entrant en la foscor i s'ha anat reduint l'espai. Havíem d'anar-nos ajupint i per als nens cada cop era més emocionant. Quan ja hem arribat al fons dels 100 metres practicables el Pablo ens ha fet apagar els lots per escoltar el silenci i després d'aquest experiment ja hem girat cua per sortir de la cova i endreçar els lots i els cascos.
Després hem desfet el camí fins al coll d'Eres on hem fet un altre mos (al final de l'excursió el Pablo ens ha recordat que cada dos per tres hem estat menjant i que havíem menjat més que caminat) i hem reposat un moment abans d'enfilar la darrera ascensió per coronar els 1.056 metres del cim del Montcau. Hem anat pujant les codines pelades agafant la mà dels xics en els llocs més exposats a les caigudes i patinades i finalment hem gaudit de les magnífiques vistes ajudats per una taula d'orientació on estaven marcades moltes muntanyes i pobles.
Després la baixada fins al Coll d'Estenalles on... hem tornat a menjar!! I cap als cotxes i tornar cap a casa on... hem berenat!!!
Tenies raó, Pablo: no hem parat de menjar!!!
L'excursió ha estat molt maca, hem gaudit d'un dia meteorològicament magnífic, però el millor de tot ha estat la mútua companyia i la nova oportunitat de gaudir de la nostra amistat.
I ja hem començat a parlar de quan farem la propera perquè la combinació d'amistat, natura i exercici físic fa que tots ho passem molt bé.
Acabem amb algunes fotos de l'excursió:

Màgic món del tren

A mi el món del tren mai no m'ha cridat l'atenció de cap manera especial, però fa unes setmanes vaig descobrir un lloc fantàstic i, com diu el seu nom, màgic.
Ens el van descobrir els meus sogres que, per una celebració familiar, ens van convocar per anar a un lloc sorpresa. Vam acabar a Sta. Eugènia de Berga (comarca d'Osona, a 3 km. de Taradell) on hi ha el "Màgic Món del Tren".
Es tracta d'un museu que recull en 3 plantes tota l'afició al món del tren dels seus creadors.
A la planta baixa hi ha una col.lecció de trens i objectes relacionats amb el món del ferrocarril.
A la segona planta, encara en construcció, hi haurà una maqueta escala 1/32 on els qui tinguin trens d'aquestes característiques, podran conduir-los.

Però indubtablement l'estrella és la primera planta. Hi ha una maqueta de 250 m2, ambientada amb elements paisatgístics i monumentals de diferents llocs d'Europa amb 1000 metres de vies per on circulen 73 trens diferents.
Fins i tot si no us interessen gaire els trens, és absolutament fantàstic admirar els detalls dels 650 edificis i construccions i els 8200 personatges representats amb miniatures increiblement detallistes. A més a més hi ha un sistema d'il.luminació molt acurat que representa amb diferent intensitat i colors el curs del dia, de manera que es va fent de dia i de nit, passant per totes les hores del dia (el migdia, la posta de sol, l'albada...).
Jo em vaig quedar embadalit i m'hi podria haver passat més hores de les que m'hi vaig passar perquè era molt estimulant anar descobrint detalls i més detalls (la cala nudista, la cursa ciclista, els esquiadors, l'acampada hippie, el senyor pixant al port, els excursionistes que pugen al cim...) i deixar-se portar per aquell ambient fantàstic a cavall de la imaginació.
I els responsables del recinte si t'hi veuen interessat et comencen a explicar tots els detalls que vulguis saber.

Només puc acabar recomanant-vos-en la visita, agraint al Josep i la Mª Dolors que ens descobrissin aquest petit tresor i reproduint una frase que està escrita al museu i resumeix tot el que us he explicat:

"Quan puguis mirar amb il.lusió, 

quan siguis capaç d'imaginar, 

quan els teus ulls retrobin la mirada d'infant, 

només llavors descobriràs El Màgic Món del Tren."

Naufragi d'octubre

A hores d'ara segurament la gran majoria de lectors d'aquest bloc sabeu que "NÀUFRAGS" va ser una part important de la meva vida. Va ser un grup de música que vaig fer amb el Josep Vacas. Tots dos cantàvem i tocàvem la guitarra i jo era el compositor de la majoria de lletres i músiques de les nostres pròpies cançons.
El grup va tenir una trajectòria discreta però feliç entre els anys 1997 i el 2001. A mesura que passava el temps ens vam anar fent cada cop més amics i en aquesta història musical i d'amistat ens ho vam passar molt bé. Però la mort del Josep en un malaurat accident va posar fi a moltes coses i lògicament a la del grup "Nàufrags".

Aquests dies he anat retrobant dates en la meva agenda relacionades amb "Nàufrags" i totes entorn de finals de setembre i principis d'octubre:

• 5-10-1997: primera actuació de "Nàufrags" a la Fira de Sant Miquel de Santpedor.
• 24-9-1998: premi a la millor lletra en català en el concurs pop-rock de l'Ajuntament de Manresa.
• 2-10-1998: primera actuació de "Nàufrags" sonoritzats al Pati del Kursaal de Manresa.
• 30-9-2001: HJV homenatge al Josep Vacas en el transcurs de la Fira de Sant Miquel de Santpedor.

Si a això li sumem que teníem una cançó que es deia "Enfebrat d'octubre" i que quan vam editar una cinta de casset amb algunes de les nostres cançons la vam titular "Naufragi d'octubre", m'ha semblat que l'arribada del mes d'octubre era un bon moment per tornar a recordar aquella fantàstica etapa de la meva vida, amb la companyia del Josep i d'un grapat de cançons que ens van fer molt feliços.
Si us ve de gust us convido a escoltar "Buscar el naufragi" (una de les nostres primeres cançons que cantava el Josep en solitari i un fragment de la qual va esdevenir el text del recordatori del seu funeral) i "Enfebrat d'octubre".
Pels bons temps compartits!!

BUSCAR EL NAUFRAGI (Nàufrags)
Per un moment que es trenquin les cadenes,
que esclati el nus que em lliga a fer poemes,
que només hi hagi un raig d’inaturable
desig de dir, de fer, de ser, de viure.

I que ningú deturi la tempesta,
que no em fa por morir en aquest naufragi;
éssent com sóc un nàufrag solitari,
en un naufragi em sento com a casa.

Potser el naufragi em dugui a illes remotes,
però, ben segur, seré més a prop que ara
perquè perdut pels racons que ara volto
sóc dintre meu, però amb bruíxoles em perdo.

I que ningú deturi la tempesta,
que no em fa por morir en aquest naufragi;
éssent com sóc un nàufrag solitari,
en un naufragi em sento com a casa.

Per un moment que es trenquin les barreres,
que el vent borri petjades i em desarmi;
sense poder valer-me de memòria,
ni dels records, ni tan sols de la història,....

I que ningú deturi la tempesta,
que no em fa por morir en aquest naufragi;
éssent com sóc un nàufrag solitari,
en un naufragi em sento com a casa.

ENFEBRAT D’OCTUBRE (Nàufrags)
 Ben segur, vam tornar
quan les platges ploraven
i tots buscàvem sorra i un somriure.

Les onades, borratxes
i impossibles, marxaven
mar endins i es fonien en sorra.

I la mar escoltava,
però ningú no parlava
i el silenci creixia i feria.

I ara recordo aquells temps de tristor,
m’agradaria arribar a ser millor.

El neguit m’obligava
a somniar el mateix somni
i l’insomni em passava factura.

I cada nit plorava,
incapaç de revoltes
o de dignes derrotes buscades.

I ara recordo com aquella tardor,
tot em sortia a l’inrevés...
I ara recordo aquells temps de tristor,
m’agradaria arribar a ser millor.

Ara sempre és tardor...
Hi ha una fulla que plora
i aquell vent vol ser fred, però m’escalfa.
Sempre duc a la boca
el regust de l’insomni,
de la sorra a la platja mastegada
i escopida cap a un mar
que tampoc no la volia...