Recuperant sensacions

El divendres passat vaig anar a l'escola per últim dia a entregar els darrers papers i a acomiadar-me...
Aquest diumenge he revisat, corregit i tancat tots els articles de la nova revista de Calders i els he enviat per via telemàtica al departament de maquetació...
Les obres de l'estudi estan pràcticament acabades...
I em sento com l'atleta que duia temps preparant-se per 3 proves olímpiques i finalment ha disputat les 3 finals i torna a casa i de cop i volta no té la necessitat imperiosa d'entrenar i de portar una rígida rutina competitiva.

I després d'aquest final de temporada tan i tan estressant, l'altre dia vaig recuperar momentàniament la capacitat d'observar i de percebre petits detalls quotidians. Allò que a vegades em permet comentar en aquest bloc petits retalls de realitat a partir de la percepció que jo n'he tingut. I feia setmanes (potser mesos) que no em passava...
I les coses sempre hi són, passen al nostre davant, però anem tan atrafegats que no les veiem. Els ulls miren, però no veuen ni entenen ni interpreten. Com a vegades em passa quan miro el diari i vaig passant fulls mirant fotos i titulars i quan acabo algú em demana "Què diu el diari??" i sóc incapaç de destacar cap notícia perquè  en realitat els meus ulls han anat patinant per sobre de les seves planes sense parar-hi cap atenció real.

L'altre dia conduïa el cotxe i em vaig aturar en un semàfor. Els vianants passaven més aviat amb pas viu, però de cop i volta una persona va travessar amb un pas molt més pausat. Sense pressa, amb una expressió relaxada a la cara, gairebé un somriure. I de cop jo també vaig somriure pensant que dies enrere hagués estat incapaç d'adonar-me'n. M'hagués quedat rumiant en les meves cabòries o amb la ment en blanc curulla de massa pensaments i no hagués vist ni els que anaven de pressa ni els que anaven a poc a poc.
I el mateix dia quan ja anava a peu, vaig estar una estona rere una persona de raça negra que tenia un paper arrugat a les mans. I em va agradar que no el llencés al terra i el mantingués a l'espera de trobar una paperera. Però sobretot em va tornar a alegrar estar recuperant aquesta capacitat d'observació, de percebre petits detalls de la realitat.

A veure si li acabo de treure la pols i el rovell dels darrers mesos i puc gaudir-ne el màxim de temps fins que el dia a dia me la torni a segrestar.
Espero que falti molt temps!

Assemblea Nacional Catalana

El passat 1 de juliol vaig assistir a una xerrada de representants de l'Assemblea Nacional Catalana que era el preàmbul per constituir l'Assemblea Territorial de Calders.
El Centre Cívic era ple de gent interessada per la proposta i en acabar l'acte es van exhaurir els impresos que tenien per als que vulguessin formalitzar la seva inscripció a l'A.N.C. Jo mateix vaig sortir tan motivat i esperançat de la reunió que també vaig agafar un full i m'he compromès a donar les meves dades i a pagar una petita quota mensual per contribuir a la causa de la independència de Catalunya i del pas previ que és la constitució de l'Assemblea Territorial de Calders.
El Josep Colomer (filòleg i tècnic d'educació) ens va fer una explicació sobre els motius, bàsicament econòmics, que fan que la independència sigui més possible que mai i hagi de ser urgent.
Em van quedar gravades unes dades:

• Hi ha un camí per assolir la independència que no és gens complicat i està reconegut pels organismes internacionals: el mateix que va fer Kosovo. Si seguíssim el seu exemple, internacionalment no hi hauria cap problema. 
• Cada any uns 2400 euros / persona de cada català van a parar a les arques del govern d'Espanya. En una família de 4 membres com la meva, això suposa uns 10.000 euros anuals que "regalem" en nom d'una malentesa solidaritat. Aquest espoli representa el 9 % del nostre P.I.B.
• El poble català té 3 trets identitaris que fan que siguem clarament diferents de la resta d'Espanya

          a.- la llengua i cultura pròpies
          b.- la desconfiança respecte d'Espanya i la riquesa del nostre teixit associatiu, pròpia de tots aquells territoris que han estat tractat com a colònies
          c.- la baixa natalitat que fa que regularment siguem un país acollidor d'immigrants. Això ens fa d'una banda més tolerants i de l'altra ens empelta del caràcter emprenendor dels que venen aquí a provar sort.

Després, el Marcel Mateu (antic company d'escola i actualment professor de Dret Constitucional) va abundar en alguns trets propis de l'A.N.C. (moviment popular, però associació organitzada; no representa cap partit polític; no es presentarà a les eleccions; plural en el debat però unitari en l'acció; amb un únic objectiu: la independència...). Després va destacar la singularitat del moment després de la darrera enquesta del CEO que reflexava que la independència de Catalunya té més partidaris que mai i, al mateix temps, menys detractors que mai. I també va destacar el paper de l'A.N.C. com a una nova eina transversal que pot acollir les expectatives de tothom i vehicular aquest sentiment creixent que potser no saben o no poden reflectir els partits polítics.
I finalment va exposar el full de ruta que consta de 5 fases:

1. FASE DE CONSOLIDACIÓ: Constitució de l'A.N.C., foment del debat sobre la necessitat de l'estat propi, creació de la xarxa de "Municipis per la Independència" procurant que cada cop hi hagi més municipis adherits (quan escric aquestes línies n'hi ha 485 del total de 947).
2. MARXA PER LA INDEPENDÈNCIA: Va començar a Lleida el dia de Sant Joan i anirà recorrent Catalunya durant tot l'estiu. Tot plegat ha de confluir l'11 de setembre en una gran manifestació a Barcelona. Manifestació multitudinària i amb un lema clar "Catalunya, nou estat d'Europa" que ha de demostrar el poder de mobilització de l'A.N.C. i ha de donar difusió internacional al moviment.
3. CONSULTES PER LA INDEPENDÈNCIA: a mitjans del 2013 es pretén organitzar una consulta convocada pels ajuntaments i a tots els municipis el mateix dia.
4. FASE FINAL: Si el resultat de les consultes és favorable s'instarà el President de la Generalitat que demani a Espanya negociar per la independència.
5. FASE POSTERIOR: Si com és de preveure Espanya no vulgués, caldria seguir un altre camí per declarar unilateralment la independència. Aquest camí hauria de tenir vàries estacions: dissolució del Parlament Català; convocatòria de noves eleccions; aconseguir que TOTS els partits polítics incloguessin en el seu programa electoral el compromís de convocar un referèndum per la independència; el nou govern català tornaria a demanar a Espanya per negociar la independència i, en cas de negativa, caldria buscar el suport internacional per poder declarar-la unilateralment.

En fi, no és pas que ho vegi un camí fàcil, però si que es percep que potser tenim una cojuntura més favorable que mai i un suport popular més ampli que mai. El que està clar és que per tenir possibilitats d'arribar amb èxit al final d'aquest full de ruta cal ser una MAJORIA CLARA I CONVENÇUDA.
Per tant des d'aquí animo tots els lectors que sigueu partidaris de la independència de Catalunya a fer un pas endavant en la mesura que pugueu: fer-vos membres de l'A.N.C., pressionar per tal que el vostre ajuntament entri a formar part de la xarxa de "Municipis per la Independència", participar de les enquestes, xerrades, manifestacions, etc que s'organitzin...
Segur que tots podem posar-hi el nostre granet de sorra i, qui sap, potser sí que un dia podrem veure el somni de tenir un estat propi...

Ja no em faig pipi

No sabeu el temps que feia que volia posar aquesta notícia al picalapica!!
L'ONA JA NO ES FA PIPI AL LLIT!!!!
I és que han estat 20 mesos de canviar llençols, llevar-se a mitjanit, fer i desfer llits, dormir amb ella al nostre llit de través...
El 13 de novembre del 2010 ens va dir que ja no volia portar més bolquers i vam començar molt il.lusionats aquesta aventura. Vam posar un paperet a la nevera (com havíem fet amb el Roc) i anàvem marcant amb gomets els seus èxits (color verd) i fracassos (color vermell). Van anar passant els mesos sense massa progressió. A vegades passava 4 dies seguits sense mullar els llençols però després encadenava setmanes seguides pixant-se cada nit. En el recull de fotos he posat el full de l'octubre del 2011. Després d'un any de gomets aquell mes va acumular 28 gomets vermells i només va aguantar-se el pipi 3 nits...
Va haver-hi temporades esgotadores. Per exemple l'estiu passat vam provar de llevar-la a mitja nit i ens posàvem el despertador cada dia una mica més tard, però els resultats eren totalment irregulars i desesperançadors. Més d'un cop li vam proposar si volia tornar-se a posar bolquers, però ella mai no va voler tornar enrere.
I finalment aquesta primavera els resultats van començar a ser cada cop més il.lusionants. Com que estava aprenent a llegir vam reforçar el treball dels gomets amb lletres que enganxàvem al capçal del seu llit per formar la frase "JA NO EM FAIG PIPI". Si no se li havia escapat posàvem una lletra. Si se li escapava la treiem. Les ratxes de dies seguits sense escapar-se cada cop s'anaven fent més llargues, tot i que després es veien trencades per uns quants dies de llençols molls altra vegada. Al final vam aconseguir tenir tota la frase formada, però encara no hi havia una continuïtat prou consolidada.
Però aquest mes de juny de 2012 va encadenar els darrers 19 dies del mes seguits amb gomets verds i va fer un total de 24/6. Vam parlar-ho amb l'Anna i ens va semblar que ja havíem arribat a l'objectiu i per fi vam poder-li fer entrega d'un regal que feia mesos que li havíem comprat i li guardàvem per quan arribés aquest moment. A les fotos del reportatge podreu veure de què es tractava.
Ja ens imaginem que algun altre dia s'escaparà algun pipinot traïdor, però creiem que ja podem cantar victòria i dir que L'ONA JA NO ES FA PIPI!!
Visca!!

Nous projectes

De tant en tant, quan tot està estabilitzat, apareix el repte com un bolet. De cop i volta algú et planteja un nou projecte, et llancen una proposta o potser només ets tu mateix que decideixes posar a la pràctica aquella idea que havia anat madurant mica a mica i li arriba el moment d'esdevenir realitat.
Són moments d'incertesa, de dubtes, a vegades fins i tot de por, també d'esforç, de paciència i d'esperança i fe en tu mateix per fer-los tirar endavant i no defallir en l'intent.
I, si finalment les coses surten bé, seran moments de realització personal, d'orgull i satisfacció, gasolina per tal que en el futur puguem afrontar-ne de nous amb el pòsit i el bon regust que ens haurà deixat la consecució d'aquests.

I a que ve aquest rotllo? Doncs resulta que ara mateix em trobo en un d'aquests moments en que dos projectes estan intentant tirar endavant.

1.- D'una banda estem fent obres a casa per convertir en estudi unes golfes que des de la construcció de la casa havien estat sense obrar. De primer no eren ni tan sols accessibles i havien quedat amagades rere una placa de guix. Més endavant vam fer-hi una escala per poder-hi accedir, però només servien com a "magatzem" de trastos vells.
Però la idea hi era. I, com formiguetes, tots aquests anys hem estat estalviant per un dia poder-hi arribar a fer un ampli i còmode estudi. I ara estem aquí. Barallant-nos amb la pols i les inevitables molèsties dels industrials que van treballant-hi... Barallant-nos amb el vertiginós descens dels nostres estalvis a mesura que anem pagant a cadascun dels que van passant a fer la seva feina i patint per si acabarem tenint prou diners per completar l'obra... Però mica a mica tot va avançant i sembla que falta poc per fer realitat el projecte llargament projectat i esperat.

2.- D'altra banda m'he posat al capdavant d'una nova revista que vol veure la llum a Calders. Després que l'ajuntament decidís deixar de publicar "El Castell de Calders" cada mig any, ha sorgit el repte de fer una nova revista independent. L'Associació del Veïnat de Calders hi posa la infrastructura i a mi m'han encarregat que fes un projecte de revista: que pensés les seccions i els possibles continguts, que busqués l'equip de col.laboradors... Si no hi ha cap contraordre el repte és treure un "número zero" el proper 22 de juliol i això vol dir que estem anant a contrarellotge per tancar articles i tenir-ho tot a punt d'aquí a pocs dies per poder anar a impremta. Però costa trobar gent que s'hi vulgui comprometre i de moment m'està tocant fer molts dels papers de l'auca.

I tant en un cas com en l'altre, l'aparició d'aquests  nous projectes provoca un cert terrabastall i desajustaments. De cop falten hores perquè en passes a dedicar moltes a aquestes noves tasques. I llavors queden coses per fer, desatens aspectes de la feina i del dia a dia familiar, et costa arribar a tot arreu... I al mateix temps tens por de fallar i no estar a l'alçada de les expectatives dels nous projectes...
Són dies de nervis, d'adrenalina, d'incertesa, de dubtes... Però diuen que el dubte és creixement i seguim endavant amb la il.lusió i l'esperança que tot acabarà bé i que d'aquí a unes setmanes podrem gaudir del nou estudi ja acabat i que veurà la llum el "número zero" d'aquesta nova revista que esperem que tingui acceptació al poble.

Ja ho sentireu a dir. De moment us deixo amb unes fotos de les primeres fases de transformació de les nostres golfes en el futur estudi.

3 anys del picalapica

3 anys de picalapica!!!
Això és una dada incontestable... tan incontestable com que ara no passem pas pel moment més prolífic ni brillant quant a continguts...
Però no defalliré, almenys de moment. Ja arribarà el moment de trobar temps per preparar més i millors articles que vagin omplint de continguts aquest bloc.
El 2009, des d'aquell 1 de juliol, vaig escriure-hi 24 entrades.
El 2010 el vaig omplir amb 118 notícies.
El 2011 vaig superar totes les marques amb 127 articles.
I en el que portem de 2012 aquesta serà la notícia 54.
Un total de 323 articles en que he parlat de tot, principalment de reflexions i experiències, de notícies familiars i de cançons, de cròniques de concerts, de petits plaers o de poemes...

Francament, a part de recordar l'aniversari no sé massa què dir i m'agradaria molt que em regaléssiu uns quants comentaris (si pot ser "de qualitat") explicant què heu trobat al picalapica durant aquests 3 anys.
De fet el picalapica és tan vostre com meu i només té sentit si hi ha algú que el llegeix. Per això avui m'agradaria donar-vos la paraula i escoltar el que em vulgueu dir, més enllà d'un obvi i sincer:

PER MOLTS ANYS!!!