Aquest diumenge he revisat, corregit i tancat tots els articles de la nova revista de Calders i els he enviat per via telemàtica al departament de maquetació...
Les obres de l'estudi estan pràcticament acabades...
I em sento com l'atleta que duia temps preparant-se per 3 proves olímpiques i finalment ha disputat les 3 finals i torna a casa i de cop i volta no té la necessitat imperiosa d'entrenar i de portar una rígida rutina competitiva.
I després d'aquest final de temporada tan i tan estressant, l'altre dia vaig recuperar momentàniament la capacitat d'observar i de percebre petits detalls quotidians. Allò que a vegades em permet comentar en aquest bloc petits retalls de realitat a partir de la percepció que jo n'he tingut. I feia setmanes (potser mesos) que no em passava...
I les coses sempre hi són, passen al nostre davant, però anem tan atrafegats que no les veiem. Els ulls miren, però no veuen ni entenen ni interpreten. Com a vegades em passa quan miro el diari i vaig passant fulls mirant fotos i titulars i quan acabo algú em demana "Què diu el diari??" i sóc incapaç de destacar cap notícia perquè en realitat els meus ulls han anat patinant per sobre de les seves planes sense parar-hi cap atenció real.
L'altre dia conduïa el cotxe i em vaig aturar en un semàfor. Els vianants passaven més aviat amb pas viu, però de cop i volta una persona va travessar amb un pas molt més pausat. Sense pressa, amb una expressió relaxada a la cara, gairebé un somriure. I de cop jo també vaig somriure pensant que dies enrere hagués estat incapaç d'adonar-me'n. M'hagués quedat rumiant en les meves cabòries o amb la ment en blanc curulla de massa pensaments i no hagués vist ni els que anaven de pressa ni els que anaven a poc a poc.
I el mateix dia quan ja anava a peu, vaig estar una estona rere una persona de raça negra que tenia un paper arrugat a les mans. I em va agradar que no el llencés al terra i el mantingués a l'espera de trobar una paperera. Però sobretot em va tornar a alegrar estar recuperant aquesta capacitat d'observació, de percebre petits detalls de la realitat.
A veure si li acabo de treure la pols i el rovell dels darrers mesos i puc gaudir-ne el màxim de temps fins que el dia a dia me la torni a segrestar.
Espero que falti molt temps!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada