Dolce far niente

"Dolce far niente" és una frase italiana que ve a dir "la dolcesa de quan no fas res".
Et lleves tard, bé, et lleven els nens. I et lleves cansadíssim i vas amb pijama fins al migdia i penses en totes les coses que hauries de fer, però, com que estàs de vacances, vas marejant la perdiu i al final no fas res o ben poc. Però és que no fas ni tasques de la casa ni tan sols coses que et vindria de gust fer (llegir un llibre, tocar la guitarra...): és la tirania de la indolència i la laxitud que impera un cop t'has alliberat del ritme trepidant del dia a dia del curs escolar.
Al final fas una cosa o altra perquè els nens surtin de casa, però cap de les coses que hauries de fer, de les coses que tens a la virtual llista de "coses pendents".
Vas tard.
A poc a poc i tard.
I sopes tard i havent sopat estàs tan cansat que no tens ganes de fer res, però tampoc vas a dormir i vas retardant el moment entre la tele i l'ordinador. Al final te'n vas a dormir tardíssim i cansadíssim i penses que dormiràs poc i que et llevaràs fet pols.
I t'empipa que se t'estiguin escapant els dies d'aquesta manera sense aprofitar-los, però tampoc no tens energia per enfadar-te gaire. Estàs una mica apàtic, sense gaire forces ni iniciativa, "ja m'hi posaré demà..."
Però l'endemà et lleves tard, bé, et lleven els nens...
Dolce far niente...

"Que lluny...", segona cançó més votada

Us poso en antecedents:
* El 23 de gener vaig fer un concert a Calders (veure la notícia).
* Dies més tard vaig demanar que la gent votés les cançons que havien agradat més i al cap d'un mes vaig tancar la votació (veure la notícia amb els resultats de la votació).
* Dies més tard ja vaig penjar la canço que havia quedat en tercera posició amb tota la seva explicació (veure la notícia dels PETONS DE COLORS i escoltar la cançó).
* Avui vaig per la cançó que va quedar en segon lloc: "QUE LLUNY..."

Aquesta és una cançó dels NÀUFRAGS que pràcticament ningú no sap que va sorgir arrel de la lectura del còmic que il.lustra aquesta notícia, "EL MANATIAL DE LA NOCHE", un àlbum que recull les aventures del detectiu MANUEL MONTANO, excel.lentment dibuixat pel gran dibuixant gallec MIQUELANXO PRADO (recomano totalment qualsevol dels seus àlbums).
L'antiheroi protagonista del còmic es desplaça amb una atrotinada moto i de fet aquesta "moto" és la que molts es pensaven que era el títol de la cançó, ja que a la tornada diu:

"Que lluny que queden aquells temps
i que lluny que se'm va anar a espatllar la moto,
ja no noto
com llavors la llibertat"

Ho veieu clar, no?
Aquesta frase que per alguna raó se'm va quedar marcada al cap, va ser la que va donar origen a la tornada de la cançó.
Més enllà d'aquesta intrascendent anècdota, la cançó crea un paral.lelisme entre la moto de la joventut i el cotxe de l'edat adulta. Mentre la moto reuneix les virtuts i els ideals (l'atzar, les solucions als problemes, l'alegria, la fantasia, el coratge...), el cotxe representa l'aburgesament i una certa renúncia i rendició d'aquells ideals (els avantatges, la comoditat, la seguretat...).
La cançó reflecteix l'enyorament de la moto de la joventut, tot i deixar molt clar que mai no es pot tornar enrere.

Molt de tant en tant una idea m’abraça:
deixar el cotxe i tornar a ser com era abans.
Però m’adono que la vida no perdona
i m’adono que el passat és com una ona:
sempre torna,però mai la pots agafar.

Modèstia apart crec que és una molt bona cançó. La lletra està molt ben aconseguida, amb bones imatges i fins i tot algunes rimes. I la música acompanya bé el desenvolupament de la cançó.

D'aquesta cançó vam arribar a fer-ne 4 versions canviant-ne el ritme i el tempo, però mantenint la lletra. Hi havia "La moto-2" (o "La moto espatllada") que va tenir força èxit en alguns dels primers concerts i que era molt més rockera i gamberra; "La moto-3" que ja no aconsegueixo recordar i que només havíem fet al local d'assaig; i "La moto-4" que tenia un punt més reggae i a la tornada repetia 8 vegades "la moto, la moto, la moto, la moto, la moto, la moto, la moto, la moto" i era simpàticament corejada pel públic.
Amb aquestes versions imitàvem els Sau que tenien les mil i una versions del seu tema "Deprimit".

Bé, i sense més rotllo us deixo que pugueu escoltar la presentació que vaig fer-ne al concert d'aquest gener i, és clar, la cançó.

Ja és primavera

Ja ha arribat. Puntual com cada any. I sóc un dels que l'espera amb delit i em va creixent l'alegria i l'esperança a mida que s'apropa.
Som mediterranis.
Estem acostumats a gaudir de dies llargs, amb molta llum, amb vida al carrer i a l'aire lliure, a anar amb màniga curta...
I no entenc com poden sobreviure la gent dels països nòrdics amb llargs hiverns de dies curtíssims i freds i plujosos, sempre encofornats dintre de casa al costat d'una bombeta...

A finals d'octubre, quan canvien l'hora, som molts els que de cop i volta ens sentim estafats per aquell dia tan curt, però a partir del gener ja anem valorant els petits passos que fa el dia per anar-se estirant. I ara, quan s'acosta el 21 de març i hi ha alguns dies d'aquells de bonança i comencem a treure'ns sostres, se'ns il.lumina la cara i pensem "ja està aquí la primavera".
I no pensem en floretes ni papallones, però sí que pensem en temperatures agradables i dies llargs en que es poden fer activitats a l'aire lliure fins tard. I a finals de mes tornaran a canviar l'hora i ja farem un guany espectacular. I aquest període anira creixent i creixent fins arribar a l'esclat de finals de juny amb aquells dies llarguíssims i agradables, aquelles vetllades a la fresca, aquelles jornades en remull, aquell augment del temps lliure, aquella recuperació d'aficions oblidades (els llibres, la guitarra, el bricolatge, les excursions familiars...).

I la primavera és això, aquell SMS esperat que et diu "s'ha acabat l'hivern i aviat vindrà l'estiu. Somriu i passa'l".
I jo somric i us el passo.

Sortir del túnel

De tant en tant per les carreteres de la vida ens toca travessar túnels. Són etapes en les que conduim a les fosques i l'angoixa va creixent perquè tenim un termini que ens obliga a acabar una cosa o perquè hi ha una dificultat que no sabem com superar. I mentre no traiem l'entrellat d'aquella situació passem una temporada atabalats i estressats, sense poder gaudir del paisatge de la vida, envoltats de la foscor que ens acompanya dins d'aquell túnel.
Després, un bon dia, veiem un raig de llum al final del túnel i comencem a relativitzar perquè sabem que falta poc per sortir-ne. I ens canvia l'estat d'ànim. I tot comença a afluixar-se i a relaxar-se fins que en sortim i de cop recuperem la sensació de valorar com de meravellós és el paisatge de la vida que havíem enyorat mentre passàvem per aquell túnel.

De més jove a vegades em ficava en túnels llaaaaaaaargs i foscos quan se m'ajuntaven els exàmens i treballs de final de trimestre, amb l'entrega de les factures que feia per a la Farmàcia Alier (un d'aquells primers treballs mal pagats que em permetien tenir algun caleret a la mà), amb tota la feina que em comportava ser el director del MIJAC Valldaura i ves a saber si alguna cosa més. Durant uns quants dies tocava anava a dormir molt tard i anar molt estressat i semblava que no podria arribar a tot arreu, però mica a mica vaig adonar-me que SEMPRE hi arribava. Anava uns quants dies molt de cul, però ARRIBAVA. I això va fer que mica a mica aprengués a relativitzar aquella angoixa i aquell estrés i sempre partia de la base "Saps que ho faràs, oi? Doncs vinga, posem-nos-hi".

A vegades també havia passat per algun conflicte a nivell de sentiments quan hi havia malentesos o desencontres a nivell familiar o de parella o amb amics, quan semblava que per uns dies tot s'enfonsava i trontollava. I també vaig anar-me adonant que era capaç d'adaptar-me a les noves situacions. Que potser deixava de ser amic d'aquell amb qui havíem estat tan amics, però érem capaços de seguir-nos relacionant amb un nivell d'intensitat diferent i no passava res. I més endavant trobava altres persones que omplien aquell buit i tot tornava a equilibrar-se i aquella situació que havia semblat un daltabaix, passava a ser una anècdota.
Sovint res és tan greu com sembla quan t'ho mires des del "fragor de la batalla" i per tant la clau és RELATIVITZAR i pensar "D'aquí a un any com valoraré això que ara em sembla tan greu?". I llavors respirar fons i buscar la pau i l'equilibri i anar-se adaptant a la situació que estem vivint. Aquest és un dels grans secrets: aprendre a ballar la música que ballen i no voler canviar tot el que es torça sinó aprendre a adaptar-te a les circumstàncies canviants.

Avui he acabat els informes del segon trimestre. He anat tota la setmana de cul però sabia que els acabaria i que el dilluns sortiria del túnel i tornaria a veure un bonic paisatge.

I en l'altre túnel que ara estic, "torejant" un atac de rebelia i desobediència del Roc, de tant en tant també hi ha revolts en que veig la llum al final del túnel i sé que ens en sortirem. Com sempre.
"Be positive, my friend" ;-)

Concert de ELS AMICS DE LES ARTS a Manresa

En la meva última notícia ho deia: tan de bo que aviat vinguin a Manresa...

I dit i fet!

El proper dia 23 d'abril, diada de Sant Jordi, ELS AMICS DE LES ARTS actuaran al Teatre Kursaal de Manresa a les 9 del vespre...

I sabeu el "millor" de tot??

Que jo no hi podré ser ! ! ! Perquè acabaré d'arribar de colònies i aniré amb la família a voltar per les parades i a casa a veure'ls una mica i a descansar.

O sigui que... vull un segon concert!!