
Després, un bon dia, veiem un raig de llum al final del túnel i comencem a relativitzar perquè sabem que falta poc per sortir-ne. I ens canvia l'estat d'ànim. I tot comença a afluixar-se i a relaxar-se fins que en sortim i de cop recuperem la sensació de valorar com de meravellós és el paisatge de la vida que havíem enyorat mentre passàvem per aquell túnel.
De més jove a vegades em ficava en túnels llaaaaaaaargs i foscos quan se m'ajuntaven els exàmens i treballs de final de trimestre, amb l'entrega de les factures que feia per a la Farmàcia Alier (un d'aquells primers treballs mal pagats que em permetien tenir algun caleret a la mà), amb tota la feina que em comportava ser el director del MIJAC Valldaura i ves a saber si alguna cosa més. Durant uns quants dies tocava anava a dormir molt tard i anar molt estressat i semblava que no podria arribar a tot arreu, però mica a mica vaig adonar-me que SEMPRE hi arribava. Anava uns quants dies molt de cul, però ARRIBAVA. I això va fer que mica a mica aprengués a relativitzar aquella angoixa i aquell estrés i sempre partia de la base "Saps que ho faràs, oi? Doncs vinga, posem-nos-hi".
A vegades també havia passat per algun conflicte a nivell de sentiments quan hi havia malentesos o desencontres a nivell familiar o de parella o amb amics, quan semblava que per uns dies tot s'enfonsava i trontollava. I també vaig anar-me adonant que era capaç d'adaptar-me a les noves situacions. Que potser deixava de ser amic d'aquell amb qui havíem estat tan amics, però érem capaços de seguir-nos relacionant amb un nivell d'intensitat diferent i no passava res. I més endavant trobava altres persones que omplien aquell buit i tot tornava a equilibrar-se i aquella situació que havia semblat un daltabaix, passava a ser una anècdota.
Sovint res és tan greu com sembla quan t'ho mires des del "fragor de la batalla" i per tant la clau és RELATIVITZAR i pensar "D'aquí a un any com valoraré això que ara em sembla tan greu?". I llavors respirar fons i buscar la pau i l'equilibri i anar-se adaptant a la situació que estem vivint. Aquest és un dels grans secrets: aprendre a ballar la música que ballen i no voler canviar tot el que es torça sinó aprendre a adaptar-te a les circumstàncies canviants.
Avui he acabat els informes del segon trimestre. He anat tota la setmana de cul però sabia que els acabaria i que el dilluns sortiria del túnel i tornaria a veure un bonic paisatge.
I en l'altre túnel que ara estic, "torejant" un atac de rebelia i desobediència del Roc, de tant en tant també hi ha revolts en que veig la llum al final del túnel i sé que ens en sortirem. Com sempre.
"Be positive, my friend" ;-)
2 comentaris:
Ser pare porta per si mateix, una capacitat d´aprenentatge que, malgrat tots els esforçcos per aconseguir una petita victòria que, a voltes sembla una derrota.Cal tenir paciencia i confiança, perquè les bones llavors sempre donen fruit: una hora u altre. Petons d´Eladi -pare-
Ei, pare!
Gràcies per passar per aquí i deixar el teu consell.
Tenim clar cap on hem de dirigir la brúixola de l'educació del Roc i l'Ona i sabem que les llavors no sempre floreixen de pressa, però a vegades quan la mala "ratxa" s'allarga una mica sempre hi ha aquell moment de baixon en que costa sobreposar-te... però només són moments i entre els dos ens rellevem al timó i mantenim ferm el rumb.
Com ha de ser!
Fins aviat
Eladi
Publica un comentari a l'entrada