Puto D.N.I.

Algú va dir alguna vegada que “...a partir de certa edat (40? 50?...) si no et fa mal res és que estàs mort...”. Doncs em sembla que ja hi he arribat i... visca! Estic viu!
Aquest any a Calafell m’he fet un trencament dels bessons... esquinç, ruptura fibril·lar... no us puc donar el diagnòstic precís perquè no vaig arribar a anar al metge, no em va fer falta, ja tenia clar el que m’havia passat.
Mentre era a l’apartament amb la cama estirada amb gel després d’haver-hi arribat amb una coixesa molt acusada i incapacitant, vaig recordar com molts anys, a Calafell, he acabat anant a urgències o lesionant-me d’alguna manera: otitis, esquinços a dits del peu, còlics nefrítics, angines, lumbàlgies...
Algunes d’aquestes dolències són inevitables i fortuïtes: li poden passar a qualsevol persona en qualsevol moment. Ningú no n’està exempt. Però en altres casos m’adono que em lesiono amb molta més facilitat que temps enrere, que sóc més fràgil, més vulnerable...
I si he de buscar un únic culpable com a causant d’aquestes dolències, hi ha un document que em dóna la resposta. Vaig a buscar el D.N.I. i llegeixo “Nascut el 2 de març de 1969”. Això vol dir que vaig cap als 50 anys i l’edat fa que el meu cos ja no pugui fer les mateixes coses que feia anys enrere amb les mateixes condicions.
A vegades el cap vol fer una cosa i el cos no n’és capaç... A vegades el cos necessita un entrenament que jo no li dono per poder rendir en condicions sense lesionar-se...
Em lesiono, simplificant les coses, per culpa de l’edat i per això cada vegada que em faig mal en una d’aquestes circumstàncies, la meva expressió de queixa és: “Puto D.N.I.!!”