"No tinc por!"

Després de l’atemptat produït a la Rambla de Barcelona el 17 d’agost, quan es va proposar la manifestació de rebuig al terrorisme i suport a les víctimes, de seguida vaig tenir clar que hi volia anar per diversos motius:

• perquè volia formar part activa de l’immens col·lectiu que rebutjaria el terrorisme
• perquè volia visitar la Rambla, l’escenari del mortal atropellament i l’homenatge espontani en que l’havia convertit la gent amb diverses ofrenes (espelmes, flors, ninos de peluix, missatges escrits...)
• perquè jo mateix volia fer-hi la meva ofrena: entregar el poema original que vaig escriure en monosíl·labs com a reacció a l’atemptat.

Amb el pas dels dies assistir a la manifestació va esdevenir una decisió controvertida: uns deien que no servia de res i encara era demostrar als terroristes que efectivament sí que teníem por; uns altres deien que no es podia participar d’una manifestació al costat dels que comercien amb els països que financen el terrorisme islàmic (la corona i el govern espanyol); d’altres deien que calia anar-hi, però per a exhibir estelades que contrarestessin l’allau d’espanyolitat en que la volien convertir des de Madrid...
Sobre tot això ja vaig exposar la meva opinió a facebook:

Demà vaig a la manifestació de BCN en contra del terrorisme i en suport i homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat dia 17.
Hi vaig amb el Roc amb la intenció i la il·lusió de posar 2 granets de sorra enmig d'un immens desert i deixar clar que "no tenim por" i que condemnen el terrorisme i la intolerància.
En cap moment m'he plantejat portar-hi cap bandera perquè justament penso que l'ús de banderes pot propiciar divisions en una jornada que ha de ser eminentment d'unitat.
Ara bé, tampoc no em sembla bé que es recomani no portar estelades, quan segurament hi haurà qui voldrà portar banderes espanyoles, fent una mala interpretació d'aquesta "unitat". Perquè no estem parlant de la unitat d'Espanya, sinó de la unitat d'espanyols, catalans, independentistes, unionistes, musulmans, cristians i ateus, tots units contra el terrorisme, la intolerància i la violència.
Voldria que demà aquesta unitat fos la que prevalgués i que tots els que portin banderes, siguin les que siguin, es mirin per damunt de les seves banderes, se somriguin i cridin alhora "No tinc por!".

I, respecte de la utilitat de manifestar-se, potser no té una conseqüència pràctica immediata, però jo crec que té una força simbòlica important que d’una banda pot arribar a fer dubtar l’enemic de si està utilitzant els mètodes adequats (així va passar amb ETA que es va adonar que ja no gaudia del recolzament popular) i d’altra banda permet constatar que som molts els que compartim una manera de pensar i et reafirma en els teus ideals.
I amb tota aquesta reflexió prèvia vaig anar a la mani de Barcelona amb el Roc. Vam agafar un tren des de Calafell i ens vam plantar al Passeig de Gràcia.

I allà vam conviure entre els crits de “No tinc por” i “No tinc rei”, vam veure gent emocionant-se i d’altres incòmodes davant de la barreja de reivindicació política enmig de l’afirmació col·lectiva de rebuig al terrorisme. En aquest sentit he de dir que a mi no em va molestar cap bandera ni trobo que a ningú li haguessin de molestar les estelades ni les “estanqueres”, cadascú se sent d’on se sent i mentre tinguéssim l’objectiu comú de la pau, penso que havíem de tolerar totes les banderes.
El que no em va semblar tan oportú va ser aprofitar l’avinentesa per cantar la independència o esbroncar la monarquia (tot i que entenc la coherència dels que la vinculen directament amb el suport econòmic als països que financen el terrorisme i el sentit dels qui van voler evitar que es donés una imatge d’espanyolitat i van voler fer present les estelades).
Per damunt de totes aquestes consideracions, entenc que tothom és lliure de cantar i xiular el que vulgui en nom de la sagrada llibertat d’expressió, cada cop més retallada i que, per tant, sempre hem de defensar per davant de tot. Ara bé, respectant que tothom portés la bandera que volgués i cridés el que volgués, vaig tenir la sensació que les reivindicacions polítiques i nacionalistes distreien de l’objectiu primordial de la manifestació i el difuminaven una mica.

Acabats els parlaments de la Plaça Catalunya, vam passejar amb el Roc, Rambla avall, enmig d’una riuada de gent que s’aturava aquí i allà amb aplaudiments d’homenatge a les víctimes o d’agraïment als serveis d’emergències o, sobretot, a la Guàrdia Urbana o als Mossos d’Esquadra. La gent ha anat acumulant espontàniament objectes i erigint autèntics altars enmig de la Rambla. Les rotllanes de respectuós silenci mereixien unes millors condicions per aturar-s’hi a reflexionar, però l’exagerada gentada ho feia difícil. Malgrat tot, vam anar des de Canaletes fins al Pla de l’Ós i ens vam anar aturant als diversos “altars” mostrant respecte i homenatge a les víctimes.

Em quedo amb dues emotives anècdotes.

• En el primer cercle-homenatge que hi ha a l’inici de la Rambla de Canaletes, s’hi van acostar 2 furgonetes de Mossos que havien quedat sepultades de roses que els ciutadans els hi havia anat oferint. Allà uns quants agents les van anar traient de la furgoneta i dipositant-les com a ofrenes a les víctimes entre una llarga ovació de la gent. Quan van acabar i van tornar a entrar a la furgoneta, va continuar l’ovació i el conductor no va poder aguantar més i es va posar ell també a aplaudir el públic. M’emociona aquesta connexió que s’ha generat entre la població i la seva policia, plena d’orgull i agraïment.
• En aquest cercle és on vaig dipositar el manuscrit original del poema “Ras i curt” que vaig escriure només amb monosíl·labs, arrel de l’atemptat. Era un full aprofitat d’una carta d’alguna entitat bancària on el dia 18 a les 8 del matí, davant del mar i amb un retolador punta fina de color negre, van anar sortint les paraules. I allà va quedar, al terra de la Rambla, travessat per una rosa, enmig d’espelmes, més roses i altres objectes simbòlics, al punt on la furgoneta va començar la seva cursa mortal.

En principi tenia previst anar sol a la manifestació, però quan el Roc em va demanar si podia venir, vaig pensar que seria una experiència educativa i cívica interessant per a ell i em va semblar una bona idea. Al llarg de la jornada em va anar demanant coses, li va agradar haver-ne format part i quan tornàvem en tren em va fer un petó i em va dir “Gràcies per haver-me deixat venir”... O sigui que va ser una experiència doblement intensa i satisfactòria de la que us deixo unes quantes fotos.