El primer Calafell sense el Xep

 

Hem tornat a anar a Calafell i, per primer cop, hi hem anat sense tu.
Teníem clar que volíem tornar-hi perquè ens encanta tot el que implica Calafell (i en bona part és per culpa teva que ens hi vas anar acostumant any rere any), però ens feia una mica de por tornar-hi sense tu. Por de tot l’enyor que sentiríem, de tantes coses que ens recordarien a tu i de com gestionaríem aquestes sensacions...

Vam començar fent una aturada al cementiri a portar-te unes flors i va ser un moment emotiu, però penso que va estar bé començar així el viatge a Calafell, tenint tots clars que no hi series, però que t’hi volíem dur igualment... aquella paradoxa sempre present a les nostres vides...
Llavors vam fer el viatge en dos cotxes. Jo portava el nostre cotxe nou amb els nens i l’Anna i la Mª Dolors hi anaven amb el teu. D’una banda perquè feien falta dos cotxes per portar tots els paquets, però de l’altra també perquè el teu cotxe fes l’últim viatge a Calafell (ja que aviat el donarem de baixa). Un viatge també simbòlic... mentre la Rat estava fent un altre viatge molt simbòlic, un tros del Camino de Santiago que tu sempre havies volgut fer (vam estar a punt de fer-lo junts quan va néixer el Roc), dedicat a la teva memòria...

I llavors vam arribar a l’apartament i de seguida vam començar a trobar-nos-hi buits:

• jo sol vaig haver de posar la corda al terrat que ens fa d’estenedors i que sempre posàvem amb tu que sabies deixar-la ben tensada amb els teus nusos (i aquest any va quedar pengim-penjam)
• evidentment el teu llit va quedar buit, però la Mª Dolors va deixar una foto teva a la tauleta de nit (una foto que m’agrada molt perquè se’t veu molt bé, punyetero...)
• havent dinat no vam sentir la teva veu dient que anaves a mullar-te els peus al mar, que mai no perdonaves aquest primer bany del primer dia...
• a la tarda i al vespre no vam veure’t a la cadira del racó del balcó, al costat de la parada de les canyes de pescar, fent les teves Cruzadas...

I després al llarg dels dies, he recordat moltes coses de tants anys d’anar junts a Calafell:

• cada matí quan el Roc i/o l’Ona anaven a buscar el pa i el diari (els dies que no tenien son...), he recordat que això normalment ho feies tu (i de fet ells van aprendre a fer-ho acompanyant-t’hi a tu alguns dies)...
• cada cop que jo tallava pernil he recordat com el tallaves tu cada matí, traient la llengua, com sempre que feies una cosa tot concentrat...
• quan he omplert les ampolles d’aigua he recordat com ho feies tu i presumies que encara tenies pols...
• quan al matí ens banyàvem a primera hora i vèiem algú collint pedres o petxines he recordat com tu sempre n’anaves recollint i després les posaves a les torretes o simplement les guardaves perquè t’agradaven...
• quan al migdia pujava de la platja, si algun dia he agafat cacauets per fer l’aperitiu, he recordat com tu m’hi acompanyaves i sovint ens servíem un rajolinet de vermut blanc amb els glaçons que sempre et cuidaves d’anar fent...
• quan se’ns asseia algú molt a la vora a la sorra, envaint la nostra parcel·la, recordo com t’emprenyaves de mala manera (que ens feies patir i passar vergonya) encarant-te amb qui fes falta, defensant que allà hi estàvem nosaltres...Quin caràcter! Em sembla que a l’Anna alguna cosa d’això li ha quedat...
• quan se’ns va trencar un para-sol d’una ventada he recordat com tu sempre ho apedaçaves tot i, de fet, feies els manteniment dels para-sols repintant-los i untant-los d’oli perquè no es rovellessin...
• quan vèiem pescadors a la nit, he recordat com sempre hi anaves unes quantes nits i gaudies de la calma de la nit i la mar. Gairebé mai no pescaves res (només “llaveros”, peixets molt petits), però t’encantava estar-te allà i recordo com els nens baixaven a buscar-te per sopar o et veníem a saludar amb l’Anna quan arribàvem de córrer o una vegada que t’hi vaig acompanyar assegut amb una cadira tocant la guitarra i com et va agradar que ho fes...

I quan hi havia verdura o braç de patata tu ens feies l’allioli natural fet a mà amb el morter i aquest any... res de res... ningú no t’ha agafat el relleu... I he hagut de ser jo sol qui reclamés més paelles d’arròs (bé, sol no, que el Roc s’ha afegit al nostre club i també les reclama...)
I si me’n vaig més enrere en el temps, recordo partides memorables d’UNO a la terrassa, sobretot una en què vas putejar a base de bé el Joan i li vas fer saltar l’automàtic (jajaja...) o algunes partides d’escacs entre tu i jo superagradables, cadascú amb el seu gotet de Jim Beam, rumiant les jugades i gaudint del pas de les hores davant del mar...

En fi, tinc (i tenim tots) molts bons records compartits a Calafell. I hi hem tornat sense tu, però sabent que sempre hi seràs per aquí. Cadascú ho ha viscut a la seva manera, uns han plorat més i uns menys, uns s’han posat més tristos i uns altres menys, però penso que, tal i com et vaig explicar quan vam passar el primer Nadal sense tu, estaries orgullós de com ho hem fet.
Perquè tu sabies que s’havia d’aprofitar la vida i no ens podíem quedar encallats en la tristesa permanent i paralitzant. I tirem endavant, ens enfrontem a la vida i als records i seguim fent el que fèiem abans perquè ens agradava i ens agrada molt i el millor homenatge a tu és continuar fent-ho sense oblidar-te.

De fet quan explico aquestes notícies ho faig com si encara estigués parlant amb tu, imagina’t si et tenim present...
Doncs res, que sàpigues que hem tornat a anar a Calafell, sense tu, però amb tu. I em venia de gust explicar-t’ho.