Ja és primavera!

Fa dies que les temperatures ho indiquen… però no és això.

Fa dies que el dia s’allarga... però no és això.

Els llibres diuen que comença amb l’equinocci del 20 de març, quan el Sol passa l’equador celeste i el dia i la nit tenen la mateixa durada... però no és això.

Alguns grans magatzems acostumen a anunciar-ho amb interessos comercials... però no és això.

Jo fa dies que sento que és primavera perquè hi ha malalties que tornen a amagar-se mica a mica i permeten que les coses es posin a lloc...

...perquè alguns somriures que havien estat hibernats per diversos motius han anat sortint dels seus caus i a hores d’ara ja campen per tot arreu sense cap precaució ni temor...

...perquè el neguit i la tristor ja han fet la major part del camí que havien de fer i mica a mica una nova normalitat es va instaurant a les nostres vides i recuperem aquest pocvalorat luxe de la normalitat...

...perquè la llum del sol ens dispara els nivells de serotonina, ens predisposa a la sensació de benestar i bon humor i ens fa disminuir la sensació de fatiga... I ens permet allargar les activitats a l’aire lliure i ens permet alliberar-nos de capes de roba i ens permet anticipar l’arribada de les vacances....

...però sobretot...

...perquè fa dies que un ocell canta de bon matí davant de la meva finestra. 

Canta i em mira i no s’espanta ni marxa.

Canta per a mi. 

Canta i pràcticament em somriu i aconsegueix que jo també somrigui i comenci els dies de bon humor. 

Fins i tot quan no el veig, continuo sentint-lo, com si estigués ja dintre meu. 

Li he agafat tan afecte que li he posat nom: es diu “Esperança”...