Fa dies que el dia s’allarga... però no és
això.
Els llibres diuen que comença amb l’equinocci
del 20 de març, quan el Sol passa l’equador celeste i el dia i la nit tenen la
mateixa durada... però no és això.
Alguns grans magatzems acostumen a anunciar-ho
amb interessos comercials... però no és això.
Jo fa dies que sento que és primavera perquè
hi ha malalties que tornen a amagar-se mica a mica i permeten que les coses es
posin a lloc...
...perquè alguns somriures que havien estat
hibernats per diversos motius han anat sortint dels seus caus i a hores d’ara
ja campen per tot arreu sense cap precaució ni temor...
...perquè el neguit i la tristor ja han fet la
major part del camí que havien de fer i mica a mica una nova normalitat es va
instaurant a les nostres vides i recuperem aquest pocvalorat luxe de la
normalitat...
...perquè la llum del sol ens dispara els
nivells de serotonina, ens predisposa a la sensació de benestar i bon humor i
ens fa disminuir la sensació de fatiga... I ens permet allargar les activitats
a l’aire lliure i ens permet alliberar-nos de capes de roba i ens permet
anticipar l’arribada de les vacances....
...però sobretot...
...perquè fa dies que un ocell canta de bon matí
davant de la meva finestra.
Canta i em mira i no s’espanta ni marxa.
Canta per
a mi.
Canta i pràcticament em somriu i aconsegueix que jo també somrigui i comenci
els dies de bon humor.
Fins i tot quan no el veig, continuo sentint-lo, com si
estigués ja dintre meu.
Li he agafat tan afecte que li he posat nom:
es diu “Esperança”...
3 comentaris:
La vida reneix, tot i que avui divendres la primavera ha sofert un petit "sotrac". L'hivern es resisteix a abandonar-nos i dóna les últimes fuetades...
Sí, és el cicle de la vida que no s'atura i quan sembla que toqués fons... mica a mica comences a remuntar... per sort!
P. de C.
Eladi
Amunt amb força!
Publica un comentari a l'entrada