La llar de foc

Quan la tinc ben neta, hi poso un parell de troncs en paral.lel, deixant un espai entre els dos que omplo amb unes quantes pinyes, trossos de fusta de les caixes de maduixes de l'estiu i algunes branques petites. Després una pastilleta tipus PatFuego i amb l’encenedor de la cuina la flama inicial que ho encén tot.
De seguida arrenca un foc que encara és molt artificial (la química de la pastilla), però mica a mica va prenent a les pinyes, les restes de caixes i les branques.
En aquests primers moments cal estar una mica al cas perquè no s’ofegui i aviat posar-hi alguna branca més grossa o un tronquet petit que vagi avivant el foc. I quan ja estiguem segurs que el foc és ferm, llavors ja es pot carregar amb troncs més grossos que aniran cremant mica a mica i deixant brasa i cendra.

Una escalfor molt agradable anirà expandint-se des de la llar de foc fins acabar omplint tot el menjador, de manera que quan sortim per anar a una altra part de la casa tindrem sensació de fred i, en canvi, quan retornem al menjador ens inundarà aquella sensació de caliu tan confortable.
Tard o d’hora trobarem una excusa per anar a raure al sofà... Potser per llegir el diari, per mirar la tele o simplement per descansar un moment... I la vista anirà a espetegar a les flames que ballen i ens omplen les pupil.les d’aquella meravella de colors que oscil.len  entre el vermell i el groc, passant per tota la gamma de taronges... És un espectacle hipnòtic i màgic, que segur que entronca amb un punt tribal de la nostra història com a espècie.
I, més enllà de la vista, els altres sentits s’omplen d’aquesta màgia: l’olor de llenya cremada (olfacte), el crepitar de les flames i de tant en tant l’allau d’uns troncs que rodolen (oïda), l’escalforeta que se’n desprèn (tacte) i fins i tot podrem satisfer el gust si hi posem unes graelles i ens acabem menjant una bona botifarra a la brasa.

I l’esperit es relaxa, s’alenteix, es calma... Davant del foc abracem un nou ritme per enfrontar-nos al que ens hagi de venir, prenem una nova perspectiva, relativitzem les gravetats que potser no són tan greus...
 I si tenim algú al costat que ens estimem (ja sigui un fill o la parella) serà fàcil que acabem buscant el contacte de les pells i ens acaronem una mà o ens passem el braç per l’espatlla o deixem caure el nostre cap sobre la seva espatlla...
I si cometem l’error de treure’ns les sabatilles i deixar descansar els peus sobre alguna superfície...llavors Morfeu ens vindrà a parlar molt fluixet a l’orella i de manera suau i imperceptible podem caure en un son molt agradable...

No tot és dolent en aquesta fugida dels plaers de l’estiu amb que ens castiga la tardor.
Ens permet redescobrir altres petits plaers, com el de la llar de foc...
O potser no tan petits...