A vegades hi ha com un neguit que ens sobrevola i no sabem massa per què però les males vibracions es van escampant...
I són com un gas letal indetectable que es va escampant però no podem percebre perquè no té color, ni olor, ni gust... Només la intuïció ens va avisant que alguna cosa no marxa bé...
busca un lloc on poder-hi fer niu,
acumula branquetes i palla…
L’intueixo, del tot contrariat.
Endebades emprenc la recerca
de l’indret on vol viure el neguit.
però la seva presència es percep.
Els somriures estan temorosos
i tothora sotjant l’horitzó,
com es flairen núvols de tempesta
en paisatges de sol esclatant.
El neguit marxa i torna, però queda
impregnat sempre el seu dolç perfum.
El neguit no diu res, però diria
que comença a parlar amb el meu bec.
Com paràsit que nia dins nostre
s’alimenta del nostre present,
ens esguerra els somriures i crema
l’alegria de tots en somort.
Em desperto emmurriat, m’atabalo
per no res, la paciència s’ha fos.
A la mínima salto, rondino
i de cop tots els gots són mig buits.
- I què tens? –em pregunten sorpresos
tots els que ara malviuen amb mi.
- No ho sé pas, no sabria com dir-ho...
Una nosa, un rossec... un neguit!
(Eladi Martínez, 24-5-16)
6 comentaris:
Ostres Eladiiii!!!
És preciósssss!!
(i això que a mi la poesia...)
Moltes felicitats.
Miles
Coincideixo plenament amb el Miles. És molt maco!
Mileeeeees!
Que em faràs posar vermell!!
Bé, em quedo al costat del telèfon esperant la trucada del jurat del premi Nobel de literatura... que me'l deuen estar a punt de donar...
jejejeje...
Petons de colors!
Eladi
Roger, què et sembla? li donem la vicepresidència del club de fans dels meus poemes al Miles?
La presidència la segueixes mantenint tu, eh? Tranquil!
jejeje...
Gràcies pels "piropos" i petons de colors!
Eladi
L'he tornat a llegit...
I m'adono que a mi em passa això moltes, moltíssimes vegades.
I quan em passa penso...
- què vaig fer ahir malament?
- perquè tinc aquest neguit dins meu si les meves filles estan bé, si la Montse cada dia és més maca...o si el meu Jordi és feliç?
- Si no li dec res a ningú i tot el que em compro el pago "religiosament"...
Potser és l'ambient social que ens envolta?
- Política, polítics...
- Corrupció...
- Refugiats...
- Pobresa... misèria...
- ...
Ja està! Segur que és això el culpable del meu neguit.
M'en vaig a caminar per les rodalies de Collbaix; escoltaré la ràdio... i ...noooooooooo!!!
Res de ràdio!!
Aniré a saludar el meu amic pastor i petarem la xerradeta parlant dels seus animals que segurament són més honrats que les persones que ens governen...
I aquesta tarda aniré a visitar les enramades de Sallent amb el meu nét.
El neguit es transforma en il.lusió.
Petons de colors i gràcies pel poema. Ara el trobo encara més maco.
Miles
Miles,
tens l'honor d'haver publicat el comentari més llarg de la història del picalapica... jejeje
Petons de colors!
Eladi
Publica un comentari a l'entrada