Fa dos mesos que vaig amb la mà embolicada, uns pocs dies amb un embenatge i la majoria amb un guix. Dos mesos de canvis i renúncies que s'estan fent una mica llargs.
Fa dos mesos que...
- ...em dutxo amb la mà enlairada i tapada amb una bossa de plàstic blava (la que veieu a la foto), intentant fer arribar el sabó al màxim de superfície del meu cos i trigant molt més del compte a eixugar-me i vestir-me...
- ...no vaig al gimnàs (precisament perquè amb tot el temps que trigo a dutxar-me em quedaria ben poc temps per fer esport) i noto com mica a mica el meu cos es va rovellant...
- ...no puc conduir el cotxe i, per tant, he d'anar sempre de paquet i no puc permetre'm cap caprici com per exemple anar a un concertillo al Voilà, a part de tota la sobrecàrrega de feina que suposa això per a l'Anna que ha de fer SEMPRE i per a tothom de taxista...
- ...no puc rentar plats ni planxar i per tant li toca a l'Anna a totes hores...
- ...no puc tallar-me les ungles i he de demanar que m'ho facin els altres com si fos un nen petit...
- ...no puc passar el braç per la màniga dels anoracs i vaig com un esguerrat amb una màniga pengim-penjam...
- ...no puc anar al massatgista que m'arreglava les cames i em descarregava l'esquena regularment i quan hi vagi ves a saber què em trobarà...
- ...som tres al llit, l'Anna, jo i... el guix. I, francament, no és el mateix...
- ...no puc tocar la guitarra i aquest serà el primer any que participaré a les caramelles sense ella, només com a cantaire...
- ...no puc fer-li massatges a l'Anna...
- ...porto el rellotge a l'altra mà i el mocador a l'altra butxaca, en una alteració de l'ordre immutable que m'havia acompanyat tota la vida...
Segurament tot plegat són una llista de detalls intranscendents, però tots junts comencen a pesar i tinc moltes ganes que arribi el dilluns 14 de març i em treguin el guix... i em pugui rentar aquella mà on trobaré cargolins i cargolines... i pugui dutxar-me amb normalitat... i pugui tornar a conduir i ser autònom i compartir les tasques amb l'Anna... i pugui posar-me l'anorac com una persona normal... i a les nits pugui tornar a trobar-me amb l'Anna a soles (només nosaltres dos sense el guix)... i pugui tornar al gimnàs i anar a córrer i carregar-me les cames i poder anar al massatgista perquè me les descarregui... i tornar a portar el rellotge i el mocador al lloc que toca... i mirar-me la guitarra i dir-li "aviat, aviat..."...
Vull tornar a la normalitat que vaig perdre fa 2 mesos...
Aviat, aviat...
6 comentaris:
Molts ànims Eladi, ja queda menys!!! Tu pots!!!
Veuràs que he estat callat fa dies; he tingut algun problemet informàtic i al final s'ha solucionat amb un ordinador nou -bé, de km. zero...- i windows 10, sistema operatiu al qual costa agafar-li el "tranquillo".
Ara espero poder tornar a seguir-te amb normalitat!
Molts P.d C. i a ens veiem per Setmana Santa!
Si no fossis tan poca-traça i et trenquessis tan...
Roger,
gràcies pels ànims i no pateixis per les altres coses que em comentes: cadascú comenta quan pot i vol; i sempre ens costa trobar el dia de coincidir, però sempre l'acabem trobant i passant-nos-ho molt bé!
Fins aviat!
Eladi
pons007, cadascú té el que es mereix. Mira jo quins lectors tinc... ;-)
Eladi
Eladi, t'entenc molt bé em moltes coses, que el guix et condiciona de molt i k se't fa pesat doncs dos mesos són molt dies. Paciència que ja falta poc, però també veig que algunes coses te les agafes amb ironia. Has de reconèixer que des del principi vas estar de mala pata amb el personatge que hi havia de guàrdia.
Una abraçada i paciència
Mª Dolors
Gràcies, Mª Dolors, ja només queden hores...
Eladi
Publica un comentari a l'entrada