"L'última llum de la tarda" (poema)

Es va allargant el dia.
Mica a mica, discretament, la primavera comença a escurar-se la gola cridant l'atenció des del llindar de la porta.
I el sol ja ens regala estones d'intensitat càlida i melosa que, rere els vidres, ens fan recordar l'estiu que encara trigarà a arribar.
I a l'hora de marxar, el sol ens regala un espectacle gratuït i fantàstic al que sovint no parem atenció: l'última llum de la tarda.

D'estones com aquestes va néixer un poema, aviat farà un any, el maig del 2015. I algunes postes de sol dels darrers dies me l'han fet recordar.

Espero que us agradi:

L’ÚLTIMA LLUM DE LA TARDA
(15-5-15)

L’última llum de la tarda
no té pressa per marxar
i em convida a fer una ullada
al paisatge que m’envolta.

Si t’hi fixes sense presses
tot és una mica nou
i tot fa goig de mirar,
d’escoltar i de respirar.

L’última llum de la tarda
m’enlluerna. Així no em deixa
veure l’hora en cap rellotge
i no ve de cinc minuts.

L’última llum de la tarda
és l’última i no pateix:
mai no ha volgut ser primera.
No té esperit competitiu.

L’última llum de la tarda
es coneix tots els colors
i hi fa festes cada dia
que són pura poesia.

Fins i tot amb el capvespre
i amb la lluna i els estels
hi està amb bona sintonia.
I combina bé amb tothom.

L’última llum de la tarda
em crida, m’està esperant...
Us deixo, que no està bé
fer esperar gaire una dama.