Acabo de veure el documental de TV3 "To Kyma. Rescat al Mar Egeu" i estic en estat de xoc.
He plorat, m'he emocionat, he sentit tristor i ràbia i, sobretot una immensa admiració per aquests herois de la ONG "PROACTIVA OPEN ARMS".
Mireu el documental: CLICA AQUÍ
Es tracta de una ONG de socorristes voluntaris de Badalona que davant de la tragèdia de gent ofegant-se a les costes de Grècia van recollir 15.000 euros dels seus propis estalvis i van decidir instal.lar-se a l'illa de Lesbos per jugar-se la seva vida salvant la dels refugiats que creuen el mar Egeu en barcasses ruïnoses enganyats pels traficants de persones que es fan rics a base d'acumular cadàvers al fons del mar.
Van arribar-hi amb poca gent i material mínim: els seus vestits de neoprè i unes aletes de bussejar. Fent jornades de 14 i 15 hores en que acaben esgotats, congelats i amb el cos al límit, per no parlar del sentiments contínuament torpedinats per la visió de la gent que veuen morir sense poder-hi fer res.
Però tenen un coratge, una valentia, una capacitat de sacrifici i una fe indestructible en els seus valors humans que no els permet defallir i que es renova cada vegada que salven una nova vida humana. I malgrat que han vist morir moltes persones, gràcies a ells també són moltes les que han aconseguit sobreviure.
Són autèntics herois i el reportatge ho demostra, de la mateixa manera que demostra que vivim en un món absurd i estúpid i que som una societat insensible i greument malalta que deixa morir contínuament centenars de persones, sense ser capaços d'ajudar-los com caldria.
L'Òscar Camps, fundador de PROACTIVA OPEN ARMS, ho té clar:
"Perquè aquest mar sigui una zona segura per a ells,
la terra ha de ser un infern. Ha d'estar cremant."
I per això els refugiats escapen dels seus inferns, d'una mort pràcticament segura, i arrisquen les seves vides creuant el mar en barques insegures, apilats, havent entregat tots els seus estalvis als traficants per l'esperança d'una oportunitat d'una vida millor a Europa.
I quan arriben (si arriben) s'adonen que arriben a un lloc on no són benvinguts i només són considerats un problema incòmode. I en comptes d'ajudar-los, intentem amagar-los i treure'ns-els de sobre.
He acabat de veure el reportatge i, mentre m'eixugava les llàgrimes, he sentit que havia de fer alguna cosa i he fet un donatiu a aquests herois perquè puguin continuar salvant vides, jugant-se la seva, mentre jo em miro el telenotícies assegut al sofà.
És ben poc el que jo puc fer, però he sentit que havia de fer-ho.
I us convido a que vosaltres també ho feu.
No tinc cap dubte que és una boníssima causa!
3 comentaris:
No tinc paraules! Potser ens ho mereixem ...
Vas veure el documental?
Per a mi és un dels millors que he vist darrerament: intens, real, cru, emotiu... amb un equilibri brutal entre la mala llet de constatar la merda que som i l'emoció i l'admiració de comprovar com d'heroics podem arribar a ser... Brutal!!!
Eladi
No el vaig veure, no tinc prou estómac per digerir-ho.
Publica un comentari a l'entrada