Anar al cau

A mi els meus pares un bon dia em van apuntar al Moviment Junior de Crist Rei.
Devia fer 4t o 5è de primària potser... o potser abans... no ho tinc controlat... Crec que les primeres colònies d'estiu van ser les del 1981 a Joanetes (12 anys), però abans ja feia uns anys que anava al "Júnior" (com li dèiem).
Quan vam ser adolescents i els monitors que teníem van plegar veles, nosaltres vam decidir continuar trobant-nos cada dissabte i organitzar-nos activitats. I fins i tot unes colònies.
Quan finalment vam deixar-ho córrer, vaig anar a espetegar al MIJAC Valldaura i després d'un estiu fent d'intendent, vaig entrar a fer-hi de monitor i, al cap d'uns anys vaig esdevenir el Director del Centre.
Van ser molts anys de participació al món de l'educació en el lleure de l'esplai (per a mi no és molt important si parlem de MIJAC, Escoltes, Esplais...).

I és clar, quan vaig ser pare (i parlo en singular, però era un historial i una inquietud compartides amb l'Anna) sempre pensàvem que si els nostres fills tenien la sort de provar-ho, seria una cosa molt bona per a ells.
Perquè jo només puc dir coses bones del fet d' "anar al cau".
Per a mi són unes vivències que comporten Educació (amb majúscules), amistat, fer colla, compartir, xerrar, riure, Valors (també amb majúscules)... I aprendre un munt de coses: responsabilitat, empatia, solidaritat, respecte, creativitat, iniciativa, planificació, organització... I el contacte amb la natura... Anar creixent i evolucionant dintre d'un cau (o un esplai o un MIJAC), anar passant les diferents etapes, anar creixent al costat d'unes mateixes persones a qui estimes i respectes, amb qui comparteixes idees, sentiments, projectes... és un procés fantàstic!!!
I si acabes tancant el cercle passant a fer de monitor, llavors ja és meravellós.
En guardo uns records tan magnífics que ni el final agredolç que hi vaig viure pot embrutar-me'ls.

Però el Roc i l'Ona no volien anar al cau Caldarius de Calders.
Sense voler forçar les coses més del compte, vàries vegades li havíem plantejat la possibilitat al Roc, però sempre l'havia refusat radicalment. I no hi insistíem.
Aquest any van tornar a passar una carta informant de l'inici de les activitats del Cau i convidant tothom a provar-ho. Vam tornar a posar el tema sobre la taula i l'Ona va dir que volia provar-ho, però el Roc seguia oposant-s'hi.
Fins que un dia va venir un amic seu a jugar a casa. Aquest nen va al Cau i n'hi va parlar i el Roc es va engrescar i va dir que ho provaria. Però quan va dir que "ho provaria" dins seu ja havia decidit que s'ho passaria bé i que s'hi apuntaria.

I van anar-hi un dissabte i van tornar tots dos entusiasmats. I el cap de setmana següent hi havia la sortida d'inici de curs i ja frisaven per anar-hi.
I hi van anar.
I s'ho van passar de conya.
I quan tornaven cap a casa, cansats, amb son i bruts, però contentíssims, feliços i radiants amb el seu nou foulard i tot el que havien viscut, llavors li vaig dir al Roc:

- Què? Te'n penedeixes d'haver anat al cau?

I ell em va contestar:

- Me'n penedeixo de no haver-hi anat abans!!