Reviso llibretes antigues en que havia anat escrivint poemes, vivències i reflexions.
I les recordo. A vegades amb un somriure, a vegades amb una ganyota de disgust, a vegades amb emoció mal continguda. El fet de deixar-ho per escrit fa que les experiències viscudes quedin més ben fixades a la memòria.
I de tant en tant rellegeixo algun poema i... m'agrada.
Trobo que té força o que reflecteix molt bé el que vaig viure. Segurament per a la resta de la humanitat no tindran el mateix valor, però avui n'hi ha hagut un que m'ha fet venir el desig de compartir-lo aquí al bloc.
És del 17 d'octubre del 2014 (un mal any) i diu així:
No tinc gaire res més
que restes de verí
del got que vaig guardar
de prova del delicte.
Teranyines de somnis
que se m’esfilagarsen
algunes matinades
que el fred fa de cangur.
Silencis envasats
al buit per consumir
quan el xivarri ensorri
els murs del meu bastió.
Paraules escarràs,
badalls de macramé,
batecs descontrolats...
les restes del naufragi.
Sol, a una illa deserta,
espero les onades
que em porten, cada tarda,
residus i tresors.
Depèn de mi que els vegi
com residu o tresor,
sent la mateixa cosa.
Només de mi depèn.
Llunàtic nàufrag, deixa
que el temps vagi passant.
Les onades, la sorra...
tot s’acaba posant...
2 comentaris:
Molt encertat, com sempre. Ets un gran poeta.
Roger, suposo que mai no superaré l'anonimat, però si mai s'arribessin a valorar els meus poemes un cop jo traspassat, gairebé es podria dir com de Van Gogh que en vida només va vendre un quadre.
Jo, com a poeta, en vida només vaig tenir un seguidor entusiasta... tu!
juas juas juas!!
Moltes gràcies, maco!
Petons de colors!
Eladi
Publica un comentari a l'entrada