Un petit pas

El 21 de juliol de 1969, Neil Armstrong va posar el peu sobre la superfície de la Lluna mentre deia una famosa frase: "És una petita passa per a un home, però un gran salt per a la humanitat". Aquesta setmana em va venir al cap aquest concepte mentre feia classe amb els meus alumnes...

Enguany a la classe tinc una alumna que va molt més endarrerida que la resta. Li costa molt llegir i escriure, amb prou feines suma sense equivocar-se... Té grans dificultats per assimilar els coneixements. I afegit a això (o per culpa d'això) té una timidesa extrema. Quan em vol dir una cosa, un fil de veu fa que sigui molt difícil sentir-la, fins i tot si parla al meu costat. Gairebé he de posar l'orella al costat dels seus llavis per poder-la sentir. I pretendre que parli davant de tota la classe ja és una gran gosadia. Quan li dono l'opció em contesta amb el silenci i, si pogués, es tancaria dins la closca com les tortugues. I quan alguna vegada, després de molt insistir de manera amable i sense pressionar-la negativament he aconseguit que fes un intent de llegir o parlar en públic, ningú no ha estat capaç de sentir el que ha dit: simplement ha mogut els llavis en un xiuxiueig inaudible.

Evidentment amb aquesta nena la meva gran preocupació és que li pugi l'autoestima i la confiança, que se senti còmoda i que vagi agafant seguretat. I en el cos a cos ja ho he aconseguit. Noto que se sent còmoda amb mi i quan l'agafo a estonetes a ella sola, em parla, m'explica, em somriu i aconsegueixo sentir-li la veu. Noto que mica a mica me la vaig fent meva i va agafant una mica més de confiança.

Un dia que ella no hi era també vaig parlar davant de tota la classe del seu cas i vaig voler fer-los còmplices d'aconseguir que arribi a parlar en públic i la sentim. Vaig dir-los que no l'havíem de pressionar, que ningú s'havia d'impacientar quan la convidéssim a llegir o parlar en públic per no posar-la nerviosa, etc. I la classe ho va entendre i va reaccionar molt bé.

Doncs bé, aquesta setmana, a l'hora d'informàtica (on només som mig grup) estàvem fent una fitxa d'iniciació al Word (aprendre a posar accents, subratllar, la negreta, la cursiva, etc.). La fitxa estava molt pautada i anàvem llegint una instrucció cadascú i llavors fèiem a l'ordinador el que se'ns proposava. Jo estava a prop d'aquesta nena, amatent a les seves dificultats i felicitant-la en tot el que feia bé. I ella estava crescuda, orgullosa d'anar-se'n sortint.

Llavors va haver una d'aquelles confluències astrals que, quan passen, s'han d'aprofitar. Vaig veure que ella estava en dinàmica positiva i que la frase que tocava llegir era curta i feta de paraules senzilles i assequibles i li vaig donar la paraula.
Es va fer el silenci a la classe i ella immediatament va arrencar a llegir... amb una veu prou alta com perquè tota la classe pogués escoltar-la. Quan va acabar la vaig felicitar i alguns companys també ho van fer. I llavors li vaig veure aquell somriure...

Un petit pas per a qualsevol, però... un gran salt per a ella.
I una gran satisfacció per a mi.
Petits plaers que em dóna la feina de mestre.