25 anys de pel.lícula

Ahir, dijous 26 de juliol de 2012 feia 25 anys que vam començar la nostra relació amb l'Anna. El mateix dia de 1987, la darrera nit d'unes colònies en que tots dos fèiem d'intendents i compartíem moltes hores, en el ball de gala, vam començar a ballar una de les lentes. I després d'una en vam ballar una altra. I una altra. I després vam sortir fora a xerrar i... fins avui: 25 anys!
En aquests 25 anys ens ha tocat viure de tot. Hem compartit alegries i tristeses, ens hem il.lusionat, ens hem enfadat, ens hem reconciliat, hem fet plans, hem anat fent créixer somnis, hem fet pinya per superar adversitats...
Però només en el dia d'ahir (26-7-2012) es pot resumir que han estat 25 anys de pel.lícula. Fixeu-vos bé quin dia més cinematogràfic (ric en gèneres diversos) vam tenir. I us asseguro que tot és real i verídic, tot això ens va passar!!

COMÈDIA ROMÀNTICA
El dia 25 a la tarda vam deixar els nens a casa dels avis i vam marxar fins a Calafell. Vam deixar les maletes a l'hotel Kursaal (davant del nostre estimat mar) i vam baixar a la platja a gaudir relaxadament de l'escalfor del sol, del balanceig de les ones, de la conversa tranquil.la i reposada i del lent passar de les hores sense neguits ni urgències.
Després vam sortir a passejar, vam sopar en un bon restaurant i vam anar a fer un gelat. L'endemà, després d'un bon esmorzar al bufet de l'hotel, vam gaudir novament de la platja, amb poca gent, amb una aigua deliciosa, amb una bona lectura i millor companyia, fins que vam haver de desfer l'encanteri perquè havíem de deixar l'habitació de l'hotel.
Després vam encarar el cotxe per l'autopista cap a Barcelona on volíem anar de rebaixes i a passar una part del dia abans de tornar a casa. Hi havia poc trànsit, feia un dia fantàstic, sonaven les estimades cançons de Sau i llavors...

TERROR PSICOLÒGIC
... de cop i volta el cotxe va començar a desaccelerar i, per molt que premia el pedal de l'accelerador, les revolucions i la velocitat anaven baixant preocupantment. Ens vam posar al carril de la dreta i a la primera àrea de servei vam aturar-nos. El cotxe feia pudor i vam trucar el nostre mecànic. Explicats els símptomes ens va dir que allò era algun problema que feia que el cotxe entrés en mode d'emergència i no ens deixés superar els 60 km/ h, però que podíem anar circulant a aquella velocitat fins arribar al taller.
Sense estar-ne gaire convençuts vam tornar a entrar a l'autopista i amb els 4 intermitents i pel carril de la dreta vam començar la nostra particular odissea. Va ser ben real que el cotxe no va passar dels 60 km/ h, però és que hi va haver moments en que anàvem a 45 km/ h!! Per sort no hi havia gaire trànsit, però de tant en tant algun conductor nerviós ens pitava airadament i quan havíem de canviar de carril havíem d'assegurar-nos que no vingués cap cotxe llençat i se'ns tirés a sobre. Vam fer el pensament d'arribar a l'Ikea de Gran Via i allà trucar l'assistència en carretera i, finalment i amb els nervis ben tensadets, vam aconseguir-ho i vam deixar el cotxe a l'aparcament soterrat.

SUSPENSE-THRILLER
A l'Ikea havíem de comprar uns prestatges i retornar uns productes. Mentre l'Anna se n'anava a fer les devolucions jo vaig trucar el nostre mecànic per saber quins papers necessitava quan parlés amb l'assistència (mai no ho havíem hagut de fer). Em faltava el resguard bancari de l'assegurança i vaig baixar a l'aparcament a buscar-lo, però com que havia pujat parlant per telèfon i sense fixar-me en cap referència, vaig ser incapaç de trobar el cotxe. Vaig anar amunt i avall per l'immens aparcament durant força minuts, pèrò vaig haver de tornar a pujar i dir-li a l'Anna que hi anés ella.
Mentrestant jo guardava la tanda al mostrador de devolucions on la cua no es movia ni un mil.límetre.
Finalment va arribar l'Anna amb el paper que necessitava i vaig trucar l'assistència. Em van dir que en mitja hora tindríem una grua a la sortida de l'Ikea o sigui que calia anar per feina.
Finalment es va desfer el tap, vam fer la devolució i vam passar a tot drap pels passadissos fins arribar als prestatges que necessitàvem. Quan ja teníem el carro carregat vam rebre la trucada de la grua que ja ens esperava a la sortida. Vam dir que de seguida sortíem i vam anar a les caixes ja força atabalats.
Evidentment hi havia totes les cues força plenes i la més curta era una d'aquelles d'autoservei en que tu mateix t'has d'escannejar els productes. Quan finalment ens va tocar, la gestió va ser força ràpida i mentre l'Anna acabava de fer el pagament jo vaig començar a baixar a carregar el cotxe, però... un guarda de seguretat em va aturar. "Control rutinari". Volia veure el meu tiquet, però encara no el tenia o sigui que vaig haver d'esperar que l'Anna acabés. Vam baixar cap a l'aparcament i mentre carregàvem una nova trucada de la grua. "Sí, sí, ja estem sortint".

AVENTURES
El noi de la grua era molt amable i ens va aconsellar perfectament. Després d'una trucada a la companyia vam decidir que la grua ens carregava el cotxe i ens el portava fins a Artés on tenim el mecànic. Durant el trajecte ens va estar explicant diverses i interessantíssimes anècdotes de la seva actual feina i de l'anterior quan treballava en uns serveis funeraris. El viatge, malgrat una certa sensació de derrota de no poder fer els plans que teníem previstos en un dia especial, va ser agradable.

DRAMA SOCIO-ECONÒMIC
Vam deixar el cotxe al taller, vam anar a buscar l'altre cotxe (sort que en tenim dos) i vam baixar a Manresa a buscar els nens i...dinar. Perquè eren les 5 de la tarda i encara no havíem dinat. Quan acabàvem de dinar vam rebre una trucada del mecànic. Resulta que ens havia petat el turbo. Una avaria que no passa gairebé mai i que justament també li havia passat temps enrere a la germana de l'Anna. I el pitjor de tot era que era una reparació cara, 2000 euros pel cap baix...
En qualsevol altre moment ens hagués suposat una contrarietat, però hauríem tibat de la llibreta dels estalvis. Però en aquest moment en que acabem de pagar les obres de l'estudi la llibreta dels estalvis està... buida!
O sigui que la notícia ens va caure com una llosa i vam començar a rumiar com ens ho faríem per anar de vacances, pagar la reparació del cotxe i anar pagant les despeses ordinàries del dia a dia... Se'ns augura una temporada d'austeritat de la veritat!!!

DRAMA FAMILIAR
Malgrat tot vam decidir anar al Parc de l'Agulla perquè els nens s'esbravessin una mica. Quan vam arribar al Parc hi havia força canalla i vam anar cap a la zona dels gronxadors i... sorpresa!! La majoria estaven encerclats per una cinta que no deixava accedir-hi amb un rètol: "Acabat de pintar!".  En ple mes de juliol a algú se li va acudir que era una bona idea pintar-los... En fi, que vam anar a donar la volta al llac, vam mirar els ànecs i els crancs i abans de tornar al cotxe vam deixar els nens una estona als gronxadors que no estaven pintats. Van començar a pujar i baixar pel tobogan, després a les barres paral.leles i finalment van acabar a aquell gronxador que és com un semicercle amb travessers de ferro on els nens es van enfilant o es pengen dels braços o de les cames i queden cap per avall. I allà tot orgullosos ens enseyaven les seves evolucions. Fins que al Roc, que estava penjat balancejant les cames, els braços li van fallar i va baixar implacablement impactant amb tot el nas al terra, sense temps de parar el cop amb les mans.
Sangonera espectacular, crits i plors, incertesa sense saber si la sang surt del nas, de la boca o de tot arreu... Vam anar a la font, vam començar a netejar la cara i ens va quedar clar que el més malparat havia estat el nas que tenia ben inflat i pelat. Anava sortint sang i de seguida vam veure que havíem d'anar a l'hospital per descartar que no se l'hagués trencat.
Per sort no hi havia gent i amb els plors i la sangonera vam passar directes cap a dintre. Li van fer una exploració general, li van netejar les ferides, li van fer una radiografia i van descartar cap fractura. Després de tenir-lo una estona en observació per si es marejava o vomitava ens van donar l'alta i sortíem a les 11 de la nit! A aquella hora vam decidir tornar a casa dels avis per sopar una mica ja que suposàvem que arribarien adormits a casa.

TERROR PSICOLÒGIC-2
Semblava que ja res més no podia sortir malament i llavors... es va encendre el llum de reserva de la gasolina. I en aquest cotxe això és senyal de màxima alarma perquè els km que et dóna de marge abans de respostar comencen a baixar ràpidament i de cop es queda el cotxe aturat, sense suc. Alguna vegada ja ens ha passat. O sigui que quan vam començar a buscar quina era la farmàcia de guàrdia per comprar els medicaments que li havien receptat al Roc, vam anar veient com aquest nombre de quilòmetres anava baixant: 80, 75, 70... Un dia a l'Anna el cotxe se li va aturar quan encara li marcava 60 km d'autonomia. Calia trobar una benzinera ràpidament, però ja eren gairebé les 12 de la nit i poques benzineres estan de servei 24 hores...
Per sort en vam trobar una abans que fos massa tard i vam poder repostar. Vam arribar a casa dels avis quan ja tocaven les 12 de la nit i vam voler interpetar aquest senyal com a positiu: el dia (quin dia!!) ja havia acabat i volíem pensar que amb ell també podíem donar per acabades les nostres desgràcies!.

ANIMACIÓ INFANTIL
I per no acabar amb un mal gust de boca us deixo amb aquesta il.lustració que vaig encarregar al Joan Turu (gràcies, Joan, ets un crack) per regalar-li a l'Anna pels nostres 25 anys d'història. Aquí som 4 personatges d'animació que somriem aliens a les petites desgràcies que ens depara la vida.
I és que de fet ens passen moltes més coses bones que no pas dolentes...
...encara que llegint aquesta crònica, costi de creure...