Estranya sensació

Va passar fa uns dies, en plena voràgine de feina. Quan quedaven només 3 dies per entregar els informes de final de curs i les hores anaven passant a molta més velocitat de la que jo podia aplicar per treure-me-la de sobre. Ja feia uns dies que no tenia cap estona lliure, que empalmava la primera jornada (feina a l'escola), amb la segona (feina de casa i atenció als nens) i amb la tercera (feina d'escola a casa i a contrarellotge). La pila de roba per planxar anava creixent i tot semblava confluir per ofegar-me i acabar amb la meva resistència...

...però de cop vaig tenir una revelació. Va ser una estranya sensació i de cop i volta vaig sentir que ja no havia de preocupar-me, que faltava molt poc per sortir-me'n, que si m'organitzava ho quadraria tot i podria tornar a tastar la pau.
La sensació no tenia imatges però més endavant n'hi he posat jo una per explicar-la...

...hi hauria com una immensa bola caient sobre meu a punt d'esclafar-me, però de cop... la imatge es quedaria congelada, tot immòbil, i jo veuria que la trajectòria de la bola cauria molt a prop meu, però que no em tocaria, que jo m'escaparia pel costat, aliè a tot el terrabastall, després del qual quedaria un silenci deliciós.
Un silenci del qual estic a punt de gaudir, d'aquí a uns quants dies, no gaires. Al balcó, en una nit plàcida i estelada, amb un Jim Beam a la mà i respirant serenament sense fer res. Només recordant com una cosa llunyana l'estré en el qual he estat immers.
Ja falta poc.
Però estic tranquil perquè sé que aviat hi arribaré.
En tinc la certesa...
... estranya sensació!