Un altre dia d'escola

Temps enrere vaig publicar una notícia explicant un dia de la meva feina de mestre i em sembla que va quedar simpàtica i interessant ("Fer de mestre").
L'altre dia em va passar una altra curiosa anècdota a la classe i vull compartir-la aquí.
Canviaré, però, els noms dels protagonistes per no ferir susceptibilitats.

30-10-2011...
...Falten uns 20 minuts per la una del migdia (hora de plegar per anar a dinar) quan la Magda s'aixeca de la cadira amb els ulls plorosos, interrompent la classe, i ve fins on sóc jo, que estic explicant alguna cosa sobre el subjecte i el predicat.
Entretalladament em diu que els seus companys del davant l'estan insultant.
Jo, una mica contrariat per la interrupció, li demano que concreti els insults i em diu que li estan dient que és "una merda".
M'adreço al Pere i el Gonçal que, instintivament, han reaccionant negant les acusacions amb les mans i la mirada abans de fer-ho amb paraules. Tots dos diuen a l'uníson:
- Jo no li he dit res!!

Ja hi som: les versions contradictòries quan s'han d'explicar els fets que han originat un conflicte. Em carrego de paciència i els deixo parlar.
Pere: Jo no li he dit que és una merda. Li he dit que el Gonçal diu que és una merda...
Gonçal: Jo a la Magda no li he dit res. Li he dit al Pere...

Brillant!! En sentit literal cap dels dos li ha dit a la Magda que era una merda, però queda clar com ha anat la jugada i els motius de la nena per estar trista. I queda clar que, com a mestre, he d'intervenir, he de fer-los fer alguna reflexió, el sermonet que deuen haver sentit mil vegades i no impedeix pas que tornin a caure en els mateixos errors de tant en tant...
Però de cop se m'acut una variant i començo a parlar... Serenament... Tranquil.lament... Sense alçar la veu ni mostrar-me enfadat...

- Així, Gonçal, que tu has dit (atenció al matís "has dit" i no pas "li has dit"...) que la Magda és una merda? Doncs, porta'm l'agenda perquè els diré als pares que et portin a l'oculista perquè no hi veus bé. La Magda no és una merda; és una nena.... A veure, nens, a algú li sembla que la Magda és una merda?
- Nooooo!

Sortosament hi ha unanimitat en la resposta col.lectiva d'un auditori que assisteix expectant a un gir imprevist de la jugada. Hi ha un silenci atent i mica a mica la Magda es va sentint millor a la mateixa velocitat que el Gonçal comença a suar tinta i a adonar-se que, per a ell, la situació està empitjorant a grans gambades.
Jo m'hi recreo una mica i desdramatitzo totalment les paraules del Gonçal, tranquil.litzo la Magda, la deixo que vagi al lavabo a rentar-se la cara i li dic que estigui ben tranquil.la, que tots els seus companys tenen ben clar que ella no és una merda, que és un problema puntual del Gonçal que no hi deu veure bé.
A tot això, el Gonçal ja comença a somicar. Li dono un petit respir i li toco una mica el crostó al Pere:

- I a tu, què? Que t'agrada "transportar merda" d'aquí cap allà? Que no veies que això faria posar trista la Magda? No calia que li passessis l'encàrrec. Si el Gonçal et diu això, doncs tu li dius que això no ho ha de dir i talles el problema llavors mateix...

Li torno a reclamar l'agenda al Gonçal i mentre li escric la nota a l'agenda (literalment allò de l'oculista) constato que ja està plorant obertament, repartint llàgrimes i mocs desconsoladament. Però això no l'eximeix d'unes darreres paraules.

- Gonçal, ara estàs trist perquè t'adones que t'has equivocat i espantat perquè veus que els pares et renyaran. I potser per això ara no t'hi veuràs amb cor, però espero que a la tarda et disculpis amb la Magda perquè: oi que no és una merda?

Evidentment ell ara estaria disposat a signar una declaració en blanc si pensés que li podria servir d'atenuant. Reconeix que la Magda no és una merda, que ha actuat malament i assegura que es disculparà.

I mentrestant alguns companys s'apropen a la Magda i li donen un copet afectuós a l'esquena mentre li pregunten "Estàs bé?". I m'alegra enormement aquesta reacció espontània de donar suport a un company que està passant un mal moment.
Els faig plegar i penjar les bates perquè s'ha fet l'hora d'anar a dinar i llavors m'adono que altres companys també s'adrecen al Gonçal i intenten animar-lo. No és que recolzin la seva actuació perquè alguns encara li recorden que no ho hauria d'haver dit, però també volen animar-lo i que deixi de plorar. I també m'agrada aquesta solidaritat envers el Gonçal.

Abans de marxar a dinar els comento com m'han agradat aquestes reaccions que han tingut envers els seus dos companys que estaven tristos i/o espantats. I els recalco que m'han agradat encara més perquè ha estat una reacció espontània d'ells, sense que en cap moment jo els hagi suggerit res. I tothom escolta amb atenció les meves paraules i baixen la fila orgullosos d'ells mateixos, amb una serenor i una calma que m'agrada.

Parlo un moment amb la mare del Gonçal per assegurar-me que mira l'agenda i entén el que ha passat i començo a comentar amb alguns companys mestres que "acabo d'enviar un nen a l'oculista", tot compartint l'anècdota amb un somriure.

No hem acabat d'explicar el subjecte i el predicat, però em sembla que la lliçó que hem improvisat ha estat tan o més interessant...
Segurament "més".