Fora de l'escola

Fins el mes de juny passat, quan anàvem a buscar els nostres fills a l'escola de Calders entràvem al pati i ens hi quedàvem una colla de pares xerrant, mentre els nens seguien jugant al pati. Els mestres marxaven i ens deixaven allà dins i, quan per fi ens retiràvem, érem nosaltres els que tancàvem l'escola.
Jo estava orgullós d'aquest luxe propi d'un poble petit que contrastava tant amb el que passa a l'escola on treballo. Allà els pares tot just poden entrar a recollir els alumnes però de seguida els convidem a abandonar les instal.lacions perquè volem tancar les portes. Bé això passa a la meva escola i imagino que a la gran majoria, però a Calders, un poble petit d'uns 900 habitants amb una petita escola rural d'uns 90 alumnes, em sentia com si vivís en una joiosa excepció, com l'Asterix i l'Obelix de la Gàl.lia en contrast amb l'Imperi Romà.

I aquest any, a la reunió d'inici de curs de l'escola de Calders ens van dir que per temes de normatives, de responsabilitat civil, de prevenció de riscos i de tot el que vulgueu, aquest any es posarien més seriosos amb la puntualitat. D'una banda en les entrades i de l'altra en les sortides: a les 5 i 10 minuts tancarien la porta de l'escola amb clau i tothom hauria de quedar-se fora.

I ho entenc. Sé que si un dia hagués passat un accident a quarts de set de la tarda els mestres podrien haver tingut un disgust i un maldecap si s'haguessin trobat amb una família amb ganes de buscar les pessigolles. Sé que aquesta decisió està recolzada en la legalitat i en el sentit comú... però em sap greu!

Els nens s'ho passaven de conya jugant en un entorn conegut i segur. Els pares ens coneixíem i teixíem amistats en aquell entorn. Tots estàvem orgullosos de la confiança que ens feien els mestres, marxant i deixant-nos quedar a l'escola i mai no va passar cap incident que fes trontollar aquesta situació.

Ara quan arribem a buscar els nens, hi ha menys gent a l'exterior de l'escola. L'espai no convida tant ni al joc dels infants ni a la conversa dels adults i tothom va marxant cap a casa seva. I quan el fred sigui més viu, allà no hi quedarà ningú. I és una llàstima. És una oportunitat que hem perdut en benefici de la legalitat, la seguretat i aquest tarannà de les societats modernes en que tot ha d'estar legislat i controlat.
I potser no caldria tant...