Som polièdrics

Aquests dies que estic de baixa estic llegint una biografia del John Lennon ("Las muchas vidas de John Lennon" d'Albert Goldman, Ed. Lumen) i a mesura que la vaig llegint em vaig esgarrifant perquè descobreixo una persona molt diferent del personatge que jo havia admirat dels Beatles.
Si ens hem de creure el que publica el sr. Goldman després de 6 anys d'investigació i entrevistes personals amb els protagonistes (amics, familiars, empleats i tothom qui va estar al voltant del personatge) hi havia molts John Lennon i la majoria feien por. L'agressiu i violent que podia picar brutalment a qualsevol a les primeres de canvi, el que maltractava les seves parelles, el que pràcticament violava les pobres jovenetes que l'idolatraven, el que escarnia i menyspreava els seus interlocutors, el que es drogava permanentment i de manera abusiva fins a ser una ombra de persona, el que canviava de principis per treure'n profit econòmic sense importar-li cap altra cosa...
És cert que va tenir una infantesa dura, amb pèrdues, abandonaments i canvis permanents que no va saber gestionar i que li van conformar aquest caràcter, però llegir alguns detalls de la seva vida és trist, colpidor, sorprenent i increible.

I llavors he pensat que realment no coneixem les persones...
I, per tant, les altres persones tampoc no ens poden arribar a conèixer del tot. Perquè tots som tan polièdrics, tenim tantes cares a mostrar... o a amagar! I cadascú ens veu des d'un angle diferent i coneix una persona diferent de la que coneix un altre que ens mira des d'un altre angle. I nosaltres només podem ser una sola persona, no?
Només fent un exercici com el que ha fet l'Albert Goldman es pot arribar a fer un retrat complet i exhaustiu d'un personatge: reunint totes les peces del trencaclosques. I quan mirem el conjunt la visió completa no és agradable... Però, potser ningú no podria sortir victoriós d'un examen així...

Vosaltres llegiu les meves reflexions ensucrades i embolicades amb llacets de colors i potser penseu que sóc una persona reflexiva, sensible, intel.ligent, equilibrada, justa, solidària, responsable... Però aquesta només deu ser la cara que us ensenyo procurant somriure a la càmara i girant-me una mica perquè no veieu les altres.

Hauríeu de saber com em veuen...
...la meva dona quan la faig enfadar amb els meus egoismes,
...els meus fills quan perdo els papers i els renyo i els castigo injustament per una cosa que han fet sense cap mala intenció,
...els meus alumnes quan passo d'ells i els faig callar quan volen explicar-me allò que és tan important per a ells,
...els pares dels meus alumnes quan els dono la culpa que el seu fill no estigui aprenent i me'n rento les mans,
...els meus pares i germans quan passen setmanes sense saber res de mi perquè vaig a la meva,
...els meus amics i veïns a qui sempre demano ajuda per tot el que necessito, però per a qui no tinc mai un moment quan ells necessiten alguna cosa,
...els meus "jefes" que estan farts de sentir les meves crítiques a les primeres de canvi i per a qui puc arribar a ser una pedra a la sabata,
...i aquell botiguer a qui quan era adolescent vaig robar-li les piles i unes revistes...

Si realment ens poséssim a buscar entre totes les cares ocultes d'una persona a les quals normalment no tenim accés, trobaríem draps bruts que espatllarien la visió que nosaltres ens n'haguéssim fet fins aquell moment. Tots tenim moltes cares i no les ensenyem totes a tothom.
I potser la virtut deu ser intentar que entre les diferents cares no hi hagi massa diferències. Que el "jo-pare", el "jo-amic", el "jo-marit", el "jo-professional" i el "jo-veí" no siguin massa diferents, arribar a tenir un cert grau de coherència. I, sobretot, ser conscient de totes les cares que tenim perquè també podria ser que hi hagués alguna cosa de nosaltres de la qual ni nosaltres mateixos no en fóssim conscients...