Avui he vist un mestre estimat pels seus alumnes. I no era jo (tot i que jo també em sento estimat pels meus alumnes).
A l'escola dels meus fills han fet la festa de final de curs i el comiat als alumnes de 6è que l'any que ve ja marxaran cap a l'institut. Hi ha hagut parlaments, comiats, regals i molta emoció. Dels alumnes que es queden cap als que marxen i viceversa, dels alumnes que marxen cap als mestres i viceversa... Però aquests alumnes que marxen han volgut tenir un detall especial per a dos mestres. D'una banda per al que ha estat el seu tutor aquest any, del que han quedat molt contents. I fins aquí seria una cosa relativament normal i previsible.
Però llavors han fet pujar a l'escenari al que va ser el seu mestre fa dos anys i li han recordat tot de vivències que van compartir i li han fet saber com d'especial va ser per a ells. I li han regalat una senzilla foto d'una de les experiències que van compartir, signada per tots ells. I s'han començat a abraçar... amb un sentiment!! Un parell de nenes no han pogut reprimir l'emoció i han arrencat a plorar i ells les acaronava amb delicadesa...
I llavors li han volgut cantar una cançó, una cançó especial, "Un beso y una flor" del Nino Bravo, perquè era una cançó que ell els va ensenyar quan van marxar a fer una setmana de convivències a Salamanca en una d'aquestes experiències compartides de les que tots plegats guarden tan bon record...
I ell s'ha posat a cantar allà al seu costat i ha estat un escena plena de llenguatge no verbal. Les mirades, els plors que s'escapaven, els somriures que es trencaven... un sentiment i un agraïment molt macos.
I aquest mestre, enmig d'aquest moment tan màgic i emotiu, s'ha adonat que potser estava tenint massa protagonisme i ha fet que un dels nois anés a buscar el que ha estat el seu tutor aquest any. Generosament ha compartit aquest moment de reconeixement que s'havia guanyat a pols. I per a mi, aquell gest, encara l'ha fet més bon mestre i més bona persona.
Aquests nens, i els nens que jo tinc i tots els nens que passen per les mans del seus mestres, al cap dels anys no recordaran com vam ensenyar-los les taules de multiplicar, ni les normes d'accentuació, però si que pot ser que recordin com de bé s'ho van passar i quin exemple els vam donar en el nostre dia a dia (si van veure que els respectàvem, que dialogàvem per dirimir les diferències, si vam ser justos en el tracte que els vam donar, si compartíem el que teníem, si els valoràvem en els encerts i els animàvem en els errors...). I si ens recorden amb un somriure i un record agraït, llavors podrem creure que va valer la pena, que vam fer alguna cosa perquè fossin bones persones.
I aquesta és la gràcia de ser mestre.
18 de juny 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Va ser molt, molt emotiu, em sembla que la meitat de la sala es contenia per no plorar ! Sencillament va ser fantàstic veure un "espectacle" com aquest.
Doncs jo vaig ser dels que em vaig emocionar, i "a mucha honra", que era per un motiu ben maco: l'estimació i el reconeixement d'uns alumnes cap a un seu mestre i com aquest els corresponia.
Que per molts anys ho puguem anar veient...
Eladi
I tant!!! Jo també estava a la fila dels de la ceba....i veure com tots els alumnes se l´estimaven i apreciaven no té preu...
Està bé, això de la "fila dels de la ceba" ;-)
Eladi
Publica un comentari a l'entrada