Aquesta és la meva última nit a Calafell. Demà tornem a casa i demà-passat (1 de setembre) comencem a treballar.
Ho porto bé. No hi ha problema. Però vulguis que no, suposa un final d'etapa, el final d'un llarg i privilegiat estiu que penso que cada cop sé aprofitar millor per fer menys coses però fer-les més ben fetes i gaudir-ne més.
En moments com aquests sempre em ve al cap una cançó del "Duo Dinámico" que havia sentit en alguna pel.lícula quan devia ser força petit:
El final... del verano... llegó... y tu partirás...
yo no sé... hasta cuando... este amor... recordarás...
Per generació, pràcticament no em tocaria conèixer aquesta cançó però em fa gràcia pel que té de melodramàtic en la manera com enfoca el final de l'estiu.
En el meu cas no és perquè suposi el final de cap amor d'estiu, però si que és sempre un trencament. Deixar de tocar la guitarra davant del mar, deixar de llevar-se relativament tard, haver de tornar a agafar el rellotge (durant l'any en porto dos, un a cada mà, però a l'estiu vaig sense), haver de tornar a anar "a toc de pito" deixant els nens de pressa i corrent per anar a treballar...
Resumint i simplificant molt: passar de la llibertat a la rutina.
I un any, fa ja força anys, des d'aquí mateix, la nit abans de deixar la llibertat de Calafell per tornar a la rutina, vaig fer un poema. Llavors no ho portava tan bé com ara. Eren dies d'una certa tristesa i melanconia, era un cert trauma acabar les benaurades vacances i tornar a treballar. Aquell poema es va dir TARDORENC i més tard va passar a ser una cançó de NÀUFRAGS.
Aquest any l'he recuperat, l'he tornat a cantar i penso que encara m'agrada i que presenta unes bones imatges i un bon equilibri entre el drama d'aquest final d'un període fantàstic com és l'estiu i la desdramatització de saber que és un procés cíclic amb el qual hem de trobar-nos cada any i que, per tant, hem d'assumir i acceptar.
Us deixo amb el text i un fitxer de so amb la cançó cantada pels Nàufrags (apugeu el volum de l'ordinador perquè té el so força baix ja que prové d'una cinta de caset que van passar-me a cd i la qualitat... és la que és... però té un gran valor sentimental)
Espero que us agradi i que us sigui lleu el final de l'estiu.
TARDORENC
Un altre estiu que es mor com el de l'any passat
i llàgrimes escasses per acomiada'l.
El sol es pon i ve l'hivern: tot és normal.
I accepto el canvi natural
i no em plantejo rebel.lions.
L'esperit indòmit ja ha acceptat que mor l'estiu
i ningú ha de plorar.
Acceptarem que torna el regne de grisor,
d'un mimetisme cruel i absurd, de tots igual.
I deixarem de ser individus diferents:
bategarem amb un sol cor,
amb una sola queixa al cor,
amb una única pressa, un sol despertador...
rutina, altre cop.
Un altre estiu que es mor com morirà cada any
i la trista tardor vetllant el cos inert
i repartint esquel.les que recollirem
distrets i indiferents,
plenament convençuts
que res pot ser pitjor, que aquest estiu se'n va...
però ja tornarà.
29 d’ag. 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
PRECIOSA!! M'ha encantat sentir-la, l'aniré punxant.
L'has de recuperar pel pròxim concert, eh?
Gràcies.
M'agrada qeu t'agradi.
A mi també.
Eladi
Publica un comentari a l'entrada