Hi ha reunions de feina, reunions de veïns, reunions de l'escola dels nens, reunions d'entitats... a algunes s'hi va amb ganes, a d'altres amb menys, però avui us parlaré d'unes reunions molt peculiars...
A casa nostra els caps de setmana són molt diferents a la resta de dies... Ens llevem més tard, voltem tranquil.lament en pijama per casa esperant que tots ens haguem despertat, esmorzem productes de pastisseria i tot amb calma i tranquil.litat. I llavors pot passar que algun dels 4 (tant pot dir-ho el Roc com l'Ona i a vegades som els pares qui ho diem) crida:
- R E U N I Ó ! !
I llavors hi ha un seguit de corredisses fins que tots 4 acabem al llit gran de matrimoni. I allà hi ha rialles, pessigolles, petons, carantonyes, conversa... comunicació!
Sovint comencen els dos nens amagats dintre els llençols i el pare o la mare dient "On són els nens, que els has vist? no els trobo..." I ells dos ben tapats, aguantant la respiració i contenint les rialles fins que de cop i volta els llençols s'obren d'una revolada i deixen al descobert el que amagaven enmig d'un esclat de crits i rialles...
A vegades fem una cova aixecant els llençols amb les cames i creant un habitacle on s'amaguen dos "lleonets" trapelles que imaginen les seves aventures...
A vegades els pares els fem l'avió aguantant el seu cos sobre les nostres cames i aixecant-los enlaire entre riallades...
A vegades aprofitem aquest moment per explicar-los el "programa d'actes" del cap de setmana...
A vegades fem reflexió d'alguna cosa que no ha anat bé durant la setmana...
A vegades fem bàndols contra algú a qui torturem a base de pessigolles...
A vegades les pessigolles acaben malament perquè algú es posa a espernegar i dóna una cossa a un altre i ens acabem fent mal...
Sigui com sigui són estones molt especials en que el temps passa a una altra velocitat i on tot el nostre univers queda circumscrit a aquell llit, com si fos la nostra nau espacial vagant per l'univers i allà tinguéssim tot el que ens és necessari per seguir vius.
Finalment acabem desfent la reunió perquè algú dels xics ja se n'ha cansat i ha anat a jugar a un altre lloc, o perquè es fa tard per anar a fer algun encàrrec, o perquè ens hem acabat fent mal i la donem per acabada o sigui pel que sigui.
I llavors en aquell darrer moment en que encara estic al llit on fins llavors jugàvem tots i ara ja només hi quedo jo, em sento amb un punt de cansament i tristesa, com quan s'acaba un bon llibre o una aventura o una pel.lícula i has de tornar a la realitat. I saps que l'atractiu de la realitat serà molt inferior al d'aquells moments d'amor, complicitat i comunicació familiar que acabes de viure.
I resignat m'aixeco lentament i em reincorporo a la realitat, però ja estic desitjant el proper matí de cap de setmana en que de cop i volta sentiré algú cridant...
- R E U N I Ó ! !
22 de maig 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Hola Eladi,
quines "reunions" més divertides que teniu al cap de setmana!!!!!
i també és tristesa que et quedis solet!! jejjeje
adeu
records
Laura Sagués
CArai, Laura, ja veig que he guanyat una lectora del meu bloc, eh? ;-)
fins demà
Eladi
Hola!!
que divertit això de les reunions no?
vueno jo els caps de setmana també em llevo més tard i vaig per tota la casa amb el pijama pusat!!
vueno me mirat una mica per sobre el teu blog i es xulo ja el tindre en comte per mirar blogs!!
adeu
Hola, Mireia,
carai, no sé com heu trobat el meu bloc, però sembla que ara guanyaré uns quants lectors entre els meus alumnes, oi?
Apa, fins demà
Eladi
Jo també feia aquestes "reunions" i eren realment meravelloses...
Com passa el temps!!
Gaudeix d'elles perquè són irrepetibles.
Una abraçada i felicitats pels tots el temes que ens regales.
Petons de colors.
Miles
Salut germà!
M'ha encantat l'escrit que ens regales avui!...i no m'aixeco i aplaudeixo,perquè llavors em serà impossible digitar.
Visualutzo dues imatges que m'encanten:
-La primera,és la de saber transformar lo qüotidià en extraordinari!,això és Vida amb majúscules,i és molt bo saber-ho fer!
-La segona és la imatge de tornar a la realitat sabent que el seu atractiu serà inferior a aquells moments!...barreja de cansament i tristesa,equiparables a les sensacions d'acabar un bon llibre o de veure una bona pel-li!
Felicitats"nano"!!,perquè no només escrius de conya,sinó que també ens regales boniques imatges!
Salut i una abraçada!
Txetxu
Miles!
Txetxu!
Gràcies pels vostres comentaris que m'encoratgen a continuar fent aquest periodisme casolà i quotidià des del meu bloc.
Celebro que us agradin la majoria dels meus escrits. a mi mtambé m'agrada tenir-vos de lectors.
I, per cert, crec que vosaltres dos no us coneixeu, però estic segur que us cauríeu molt bé.
Petons de colors!
Eladi
Jolín que xulo, si algun dia ve l'Oriol a casa vostra i al matí es troba amb això no me'l podré emportar de cap manera.
Dolors.
NOia, vosaltres no ho heu fet mai??
Doncs us ho recomano... tu prova-ho un dia i ja m'explicaràs...
I el dia que l?oriol es quedi a dormir a casa nostra, em sembla que els nostre sno voldran fer una reunió... preferiran jugar amb l'Oriol..
Adéu!
Eladi
Publica un comentari a l'entrada