Oxigenar l'ambient

No he tingut mai peixos, però em sembla que els aquaris tenen algun sistema per anar incorporant oxigen dins del recipient. Si no fos així, crec que l'ambient s'aniria degradant i enrarint i els animals acabarien tenint dificultats per respirar i, evidentment, podrien morir.
I si no és ben veritat, almenys aquesta és la idea que em va venir al cap fa una setmana.

Vam fer una trobada amb una colla dels que anàvem junts al "Moviment Junior" de Crist Rei quan érem petits: els SNOOPYS (aquest era el nom que teníem com a grup).
Quan teníem uns 6 anys vam començar a anar-hi els dissabtes a la tarda, algunes excursions de cap de setmana i les colònies de l'estiu. Cap allà als 14 anys, els monitors que teníem van decidir plegar i llavors nosaltres vam decidir que volíem continuar trobant-nos perquè ens ho passàvem bé.
Vam continuar reunint-nos els dissabtes a la tarda durant uns anys i fins i tot vam organitzar alguna sortida i algunes colònies nosaltres sols. Després mica a mica el contacte es va anar espaiant però, abans que es dissolgués el lligam, vam tornar-lo a reenganxar organitzant comiats cada vegada que algun noi anava a la mili (excuses per fer una bona farra i una sortida de cap de setmana) i, més endavant, els comiats de solter quan van començar els casaments.

Va ser una relació molt especial, amb uns lligams molt intensos malgrat que les trobades s'espaiessin en el temps, però després de la tongada de casaments i amb l'arribada dels petits a cada casa, el contacte va anar-se reduint més i més. Sense excuses especials per trobar-nos i amb les agendes més apretades que mai va començar a ser difícil trobar-nos.

Ara be, penso que últimament se'ns estava acabant l'oxigen de la peixera... Dintre del grup hi havia hagut subgrups que s'havien relacionat més entre ells fora del gran grup, algú que s'havia sentit una mica deixat de banda, malentesos per manca de comunicació i diferent disponibilitat a l'hora de "sentir" la importància dels Snoopys i el cop de gràcia van ser les separacions d'alguns dels matrimonis de la colla.

Després de tant temps de contacte amb unes persones, de cop i volta saber que alguns havien patit i havien hagut d'acabar separant-se, saber que en les properes trobades un dels dos hi seria i l'altre no, intentar no posicionar-se (o sí) per cap dels dos perquè havíem estat amics de tots dos... Tot plegat ha fet que estéssim més d'un any sense trobar-nos i els pocs que intentaven revitalitzar-ho es trobaven amb una atonia i una manca d'entusiasme preocupants, que semblava que estava a punt de finiquitar l'empresa.

I llavors algú va trobar la manera de posar oxigen en aquesta peixera.
Veient que aquest any la majoria celebraven els 40 anys, es va començar a parlar de fer una sortida de cap de setmana i fins i tot de convidar la gent que havia format part originàriament del grup, tot i que van deixar-lo quan els monitors van plegar. I aquests han estat els que han posat oxigen al grup.

El diumenge passat vam fer un dinar a Can Vila d'Artés i ens vam trobar una cinquantena de persones entre xics i grans. Però sobretot hi havia el Christian, la Maite, el Pol i l'Anna Vila, amb les seves famílies, amb els que feia molts anys que no ens havíem vist. I això va provocar sensacions noves, relacions noves, moviments interns, il.lusió nova... OXIGEN!!

I vam quedar pel 26 de setembre per fer un nou dinar en el que procurarem haver avisat tothom i per tant, esperem ser encara més dels que vam ser ara. Més oxigen!!
I potser a partir de llavors les trobades Snoopys seran diferents i haurem revitalitzat allò que mica a mica s'anava quedant sense aire...

I segurament això ens passa en moltes coses de la vida. O trobem la manera d'anar-hi incorporant oxigen de manera regular o arriba un dia que necessitem una alenada extra que ho remogui tot i ens oxigeni... o les coses s'acaben morint...
És llei de vida.