Les cançons de Ferran Palau

Ferran Palau... Havia escoltat de tant en tant el seu nom i sempre amb bones referències. Els seus discos sempre reben crítiques excel·lents per part dels periodistes musicals, però no és una música massa coneguda ni comercial. Aquesta setmana, que he estat confinat a casa, hi vaig anar a parar i vaig escoltar moltes de les seves cançons i em van agradar molt.

Destacaria de les seves cançons que són boniques, delicades, cristal·lines... tenen un tempo lent i una instrumentació delicada que les embolcalla com un regal fràgil. I la seva veu suau i melòdica que les va desgranant i ens les peix sense cap mena de pressa.

Us en presento unes quantes, per si ho voleu provar. La primera "L'univers", la més coneguda. I després unes quantes més que m'han agradat especialment.

T’estimo com estimen els adolescents Despertes una part de mi que no conec Coneixes bé les pedres del camí que fem Camí que fem Faria tantes coses que no sé què fer Recordo que et mirava sense esperar res I guardo aquesta imatge per quan tu no hi ets Quan tu no hi ets Somio que estem sols al mig de l'univers I volen orenetes a càmera lenta I qualsevol preocupació desapareix Somio que estem sols al mig de l'univers I volen orenetes a càmera lenta I qualsevol preocupació desapareix Desapareix, desapareix... Ressonen les històries que no m’han passat Però ja no me’n recordo ni de la meitat El nostre ecosistema no té gravetat No té gravetat Funciono com funcionen els medicaments Només em necessites una mica més I demà quan et llevis tot estarà bé Tot estarà bé Somio que estem sols al mig de l'univers I volen orenetes a càmera lenta I qualsevol preocupació desapareix Somio que estem sols al mig de l'univers I volen orenetes a càmera lenta I qualsevol preocupació desapareix Desapareix, desapareix, desapareix...

TORNAR A COMENÇAR

ESTRANY

MITJANIT

"Mirada estràbica" (Xiula)

Impressionant cançó de Xiula.

Una lletra preciosa per cantar a la diversitat i a la inclusió.

Un piano deliciós de la Clara Peya i el recitat del cantant Rikki Arjuna, ple de sentiment i intensitat creixent.

No vull parlar més. Escolteu la cançó i mireu el vídeo...

El Jaume té dues mames,i quan li agafa la vergonya s’amaga entre les seves camesL’Esther va néixer amb un sol braçPerò l’hauries de veure com n’és de bona fent gimnàs,El Gael te més de tres-centes pigues,Ho sabem perquè van comptar-les totes, les seves amigues,La Patrícia sempre ha portat ulleres,Al cotxe li agrada mirar l’asfalt calent de les carreteres,El Francesc fa dos anys es deia Lara,Van estar quatre mesos decidint el nom amb la seva mare.La Valentina fa futbol i és la pichichi,Però no està pas inquieta esperant que algun gran equip la fitxiEl Moha té un trastorn de l’espectre autistaLi poses un tema de Xiula i es torna el rei de la pistaLa Jéssica està enamorada de la RuthI li escriu en un paper el més bonic que se li acutL’Oriol quan parla a vegades tartamudejaI té unes expressions tan ocurrents que a mi em provoca un pèl d’enveja,La Yasmina és la més alta de la classeEns mira a tots des d’allà dalt i pregunta Ola k ase?El Patrick té dos papes,És tan xerraire que no calla ni cosint la boca amb grapes,La Berta es mou pel món amb cadira de rodes,No vegis com flipava a primera fila en el concert dels Jonas Brothers
La mirada poc centradaQue és la primera vegadaQue em mires, tan fixPodríem ser amics
El Samuel viu en un centre residencial,Li estan muntant a l’habitació una nau espacialLa Maria no pot menjar gluten,Li encanta tocar la farina i notar que les mans s’embrutenEl Jose viu amb la seva iaia LoliDiumenge van acabar els dos vermells quan van tornar d’un HoliLa Carmina ens parla amb les mansI ha aconseguit que al pati no es molestin ni petits ni gransEl Biel té síndrome de Down,Mou les caderes com aquell cantant que no coneix, el James BrownLa Judith confón el vermell i el verd,És molt bona trobant el seu hàmster quan es perd,El Macià cada divendres fa dansaSi sona bona música, el tio mai es cansa,L’Ona va tenir un càncer en un òs prop del malucI ara et ven una pulsera i diu: jo ajudo tant com pucEl Yussuf té el fèmur de titaniI és tan valent que va creuar en barca tot el MediterraniLa Nayeli necessita moure’s quan és a l’aulaI mira quins dibuixos més currats que té a la taulaAl Ponç li agrada jugar amb nines,Fa diàlegs molt més guais que amb les patrulles caninesLa Clara arriba als llocs tot xino-xano,I ara estic feliç que sigui ella qui toqui el piano
La mirada poc centradaQue és la primera vegadaQue em pugen, formiguesPodríem ser amigues
I després hi ha la Lluna,El regalet que no esperàvem i que ens va venir tot d’una,Amb una mutació genètica, que de manera frenèticaEns ha canviat la vida d’una forma bastant poètica,A la meva ninona, que li falta l’equilibri,Però que amb la mà ens acarona, i és genial que amb això vibriI és que hi van haver dies, que només vèiem tragèdia,Se’ns anava omplint la casa de joguines i ortopèdiaI amb això vas fent, vas tancant ferida,Que segueix coent, però és que això és la vida.I et pot semblar que amb la vida haurem generat un deute,Però és que també en tenim una altra, que ara és fisioterapeuta,I l’Aixa baixa fins a la LlunaQue té atrofiat el cerebel,Però que ens està donant més llum, mireu amunt,que la lluna del cel.
La mirada poc centradaQue és la primera vegadaQue et penso, escrita,T’estimo, petita

Hi ha dos COVIDS

 Tot el dia sentim a parlar de la COVID. Número d'infectats, risc de rebrot, velocitat de propagació (RT), incidència acumulada, número d'ingressos, habitacions d'UCI ocupades, evolució de la xifra de defuncions...

I d'altra banda, tocs de queda, confinaments perimetrals o domiciliaris, negocis tancats, ERTOS... Grups bombolles, mascareta, distància social, gel hidroalcohòlic, aforaments reduïts...

Preocupa -i molt- aquesta evolució i convivència amb la COVID, però aquesta és la COVID llunyana, que en el fons sentim que podem anar esquivant fent la viu-viu, que té molts casos asimptomàtics, la de les estadístiques del telenotícies, la que no entra a casa nostra...

I després hi ha la COVID propera, la que et presenta un amic quan t'explica que el seu pare està crític a la UCI, sedat i amb respiració assistida, amb la que convius dia a dia amb els missatges que intercanvies amb ell. 

Pateixes quan t'explica que els metges han trobat complicacions, t'alegres quan t'explica que avui sembla que remunta una mica, surfeges amb ell entre la por i l'esperança... Intentes acompanyar-lo, fer-li a través de missatges i trucades aquelles abraçades que no li pots fer en persona, fer-te present en la seva soledat, aparèixer, malgastar emoticones que ens arrenquin somriures a tots dos...

Esperes l'intercanvi de missatges de cada dia, a vegades amb el cor encongit, a vegades amb la sensació que hi haurà bones notícies, busques el got mig ple en les seves paraules i entre els dos xutem la pilota endavant perquè encara hi ha partit...

Però a vegades l'àrbitre d'aquest partit toca el xiulet tres vegades i et quedes glaçat quan t'assabentes que la partida s'ha acabat. I hem perdut, Roger, hem perdut... Quina puta merda! Perquè el teu pare és el meu pare, m'emmirallo en la seva mort i penso que tot plegat és qüestió d'atzar, perquè avui ha estat ell i qualsevol dia pot ser qualsevol de nosaltres.

I fa por. Molta por. I estic trist i m'imagino les teves llàgrimes que podrien ser les meves llàgrimes. I em debato entre aquesta tristor i l'alleujament per la sort que de moment encara tinc. Però no sé fins quan.

T'estimem, Roger. I ens sentim al teu costat en aquests difícils moments.

I un missatge per a tots aquells a qui estimo: cuideu-vos, cuideu-vos molt, assegureu tot allò que depèn de vosaltres i fem tots plegats molta bondat!

Que més enllà de la COVID que veiem per les notícies, hi ha una altra COVID... I amb aquesta no hi vull tenir més tractes.

En la mort del Joan Reyes

“Es caprichoso el azar...”

Aquests versos de Joan Manuel Serrat em venen el cap per parlar de la nostra història... Érem veïns i només dues cases ens separaven, però encara no ens havíem conegut. I llavors vaig començar a muntar una candidatura per l’Associació de Veïns i el Ramírez (una de les persones amb qui jo havia contactat) et va convidar a la reunió (allà us vaig conèixer al Pablo i a tu, quina sort que vaig tenir!). I vam estar quatre anys formant part de l’Associació de Veïns i tot sovint venia a casa teva a portar-te els papers perquè tu no tenies ordinador i no et podia passar la informació per correu electrònic. I va sorgir la simpatia, el respecte i l’amistat.

Perquè jo em considerava amic teu, malgrat els 30 anys que ens portàvem i les moltes coses que ens podrien separar (jo del Barça i tu del Madrid, jo independentista i tu no...). Les estones al teu costat sempre eren agradables. Sovint venia amb els nens i tu te'ls estimaves molt... Sempre deies que l’Ona era la més guapa de tota La Guàrdia i que quan fos gran tindria cua de pretendents... I els deixaves jugar amb les joguines que tenies al garatge de quan els teus fills eren petits. I els vas regalar la patineta i la moto... Eres tot generositat! Sempre que passàvem per casa teva sortíem carregats... Ous de les gallines, sucs de fruites, galetes i encara a vegades alguna moneda... perquè sí, perquè eres així!

I mentre els nens jugaven, tu i jo sèiem i xerràvem. I t’asseguro que guardo un gran record d’aquelles estones. Sempre em deies que nosaltres anàvem massa de bòlit, que no érem mai a casa, que no teníem mai temps per parar a fer la xerrada... Perquè tu tenies aquella saviesa de les persones que han viscut molt i s’han adonat del que és realment important. I seure una estona a l’ombra amb una cervesa i parlant amb un amic és molt més important que el que fem normalment, sempre corrent amunt i avall sense anar enlloc... Jo sempre sortia feliç i relaxat de casa teva...

Durant uns quants mesos ens vam veure molt sovint. Jo volia encimentar el pati de darrere de casa i et vaig demanar consell. De seguida et vas presentar amb les eines i em vas fer una obra fantàstica. Eres un gran paleta, sabies tots els trucs de l’ofici i gaudies treballant i ensenyant el que sabies. Va ser un goig fer de manobre amb tu i aprendre una mica a fer de paleta, però sobretot gaudir de la teva companyia, la teva amistat, la teva conversa i el teu bon humor tots aquells caps de setmana que anàvem avançant l’obra.

Quan la Matilde va caure malalta, vau començar a parlar de vendre-us la casa. Les circumstàncies obligaven, però es notava que volies allargar-ho tan com fos possible perquè La Guàrdia, Calders, era un lloc estimadíssim per tu i no volies acabar-te’n d’allunyar. Però al final vau trobar un comprador i vau marxar. I llavors vam comprovar que realment érem amics perquè vam saber mantenir el contacte amb els missatges de whatsapp, alguna trucada i alguna visita a Manresa per portar-te la revista de Calders o la felicitació de Nadal.

Ara fa poc més d’un any va morir la Matilde i això va ser un cop molt dur per a tu. La vas cuidar de manera exemplar durant tota la vida i encara més en la seva malaltia. És admirable tot el que vas fer per ella, el que sempre has fet pels teus fills i néts i per tothom qui has tingut al costat. La teva generositat i solidaritat són un exemple a seguir.

I sense la Matilde crec que vas perdre una raó de viure... La salut, aquella salut envejable que malgrat els 80 anys i algunes molèsties et permetia fer coses increïbles i t’havia mantingut actiu en tot moment (cuinant, fent la neteja de la casa i fent feines de paleta), et va començar a abandonar. Jo crec que quan els ànims van decaure, el cos es va començar a deixar anar.

Però seguíem intercanviant missatges, m'interessava per tu, t’enviava fotos i vídeos dels nens (que sé que t’agradaven moltíssim) i també alguna foto de La Guàrdia que et feien posar nostàlgic. I sempre dèiem que un dia pujaries a casa nostra, però aquest dia ja no arribarà mai.

Te n’has anat i estic trist perquè se m’ha mort un amic. Però estic content i agraït que l’atzar (aquest atzar capriciós de la cançó del Serrat) ens fes coincidir en un racó de Calders i haguem pogut fer junts un tros d’aquesta travessa.

Espero guardar per molt temps el record de la nostra amistat, Joan. 

Gràcies per tot i fins a sempre! 

Ikigai

 Acabo de descobrir aquest concepte mil·lenari japonès i el trobo d'allò més interessant i revelador. La traducció literal seria "una raó per viure", una motivació, un motiu per aixecar-se cada matí amb ganes de viure.

Es tracta d'identificar una cosa en la que siguis bo, que t'apassioni fer-la i amb la qual creguis que aportes alguna cosa positiva al món. Si a més a més et poden pagar per fer-ho, llavors ja has fet bingo.

Si encara no has trobat el teu ikigai, qualsevol moment és bo per posar-s'hi i donar més plenitud a la teva vida. Cal preguntar-se quin és l'element en què et trobes a gust, per a quines coses tens facilitat, amb quines activitats et passa el temps volant, què t'agradava fer de petit... Tot això ens pot ajudar a trobar el nostre ikigai si no ho tenim clar.

També hem de tenir en compte que si complim alguns dels requisits de l'ikigai, però no tots, ens podem trobar en les interseccions que en aquest diagrama estan explicades en els quadres blancs exteriors. Per exemple: et pots sentir realitzat i gaudir fent una activitat, però si no te la paguen, no en podràs viure.

Un cop coneguda una mica la teoria passo a analitzar si fent de mestre estic seguint el meu ikigai:

1. Estimo fer de mestre? Sí, m'hi sento realitzat i m'ho passo bé fent-ho.
2. Sóc bo fent de mestre? Modèstia a part, crec que puc dir que sí. Connecto fàcilment amb els infants, els respecto, els valoro, trobo maneres de fer-los entendre les coses, procuro fer que s'ho passin bé a les meves classes, al mateix temps que aprenen...
3. Em paguen per fer de mestre? Sí. I fa molts anys que puc pagar les factures així.
4. El món ho necessita? No en termes absoluts, però sí que el món necessita bons mestres i si puc arribar a considerar-me'n, llavors també cobriria aquest vessant.

Però alguna vegada he comentat que hi havia altres professions que he exercit de manera amateur i m'agraden molt com les de periodista (amb la revista LA CALDERINA), cineasta (amb els curtmetratges que he fet) o escriptor (amb els poemes i contes que sempre he escrit). De fet, sovint he dut a terme incursions d'aquest tipus a l'escola, com a mestre, unint una mica les diferents passions.

I si sorgís la possibilitat de dedicar-me professionalment a l'escriptura i publicació de llibres? Seguiria el meu ikigai?

1. Estimo esciure? Sí, m'hi sento realitzat i m'ho passo molt bé fent-ho.
2. Sóc bo escrivint? Cada cop que publico un conte hi ha molta gent que m'ho diu i, modèstia a part, crec que certa qualitat puc dir que la tinc.
3. Em paguen per escriure? De moment, no. Sí arribés a donar-se aquesta circumstància (que no sembla pas gaire fàcil d'assolir) en podríem parlar.
4. El món necessita els meus escrits? Ara com ara, crec que el món sobreviu igual de malament amb els meus escrits que sense, però si arribés el  moment que a molta gent li agradessin i els fes feliç llegir-los, en podríem parlar.

Així, doncs continuaré seguint el meu ikigai i, sempre que pugui, el diversificaré en les diferents coses que em fan feliç, al mateix temps que em donen de menjar.