Com escric els contes...

Des del setembre que estic immers en el repte "12 mesos, 12 contes" i us asseguro que és força absorbent.
D'entrada he de dir-vos que procuro anar un o dos mesos avançat per, si en algun moment em quedo encallat, tenir marge suficient per desencallar-me. Ara mateix ja tinc enllestits els contes de febrer i març i m'ho estic passant molt bé. Tant, que he decidit explicar una mica els passos que segueixo per escriure'ls.

En començar el repte vaig dedicar uns dies a PENSAR i buscar idees originals que poguessin ser temes per a diferents contes. I aquí el meu mirall, repte o objectiu és arribar al nivell de creativitat, enginy i sorpresa dels micro-contes del Marc Artigau. Per a mi aquesta és la part més difícil i més important i durant molts dies vaig anar amb una paper a la butxaca i cada cop que se m'acudia una idea que considerava prou bona, l'apuntava de forma resumida...
Aquí teniu les idees que van acabar sent els contes de novembre i gener...

A partir d'aquesta idea inicial, llavors em poso a ESCRIURE el conte fins que ja està desenvolupat. La majoria d'aquests contes els he escrit en un bar de Moià (Entrepà i pa) mentre espero que l'Ona surti de l'entrenament de bàsquet. Tinc certa facilitat per escriure i aquesta part, un cop tinc la idea clara, em costa relativament poc. Vaig fent sense pressa, vaig rellegint i arriba un moment en què el conte queda acabat.
Però...

Però llavors ve una altra part que fins ara no havia practicat mai a fons i que m'està agradant molt. Jo normalment ja escrivia els meus relats en format definitiu. Escrivia, feia una revisió general i... text acabat. Però ara, quan l'acabo d'escriure encara queden unes setmanes perquè l'hagi de publicar i llavors me'l miro i remiro amb lupa durant dies i dies i engego el procés de REVISAR. I així em vaig adonant de les meves mancances i intento corregir-les:

• A vegades faig frases massa llargues i carregades de subordinades que de partir en frases més curtes i simples...
• A vegades sóc massa recarregat en les descripcions amb un excés d'adjectius que enfarfeguen i distreuen...
• A vegades faig construccions verbals molt barroques que he de transformar en verbs més simples...
• A vegades utilitzo un ordre antinatural en les frases i convé reordenar-les i simplificar-les...
• A vegades veig que he repetit massa cops la mateixa paraula i he de buscar sinònims o fer construccions diferents per evitar la repetició...
• A vegades penso que una paraula o una comparació no m'agrada prou i en busco una de millor...

I així, mica a mica, vaig rellegint el text. I quan arribo a un paràgraf que em sembla que no acaba de funcionar, l'analitzo i vaig fent els canvis fins que en quedo satisfet. A vegades no me'n surto i llavors l'endemà m'hi torno a barallar i l'altre i l'altre, fins que un bon dia acabo donant-ho per bo. I això a nivell de coherència, d'ortografia, de vocabulari, de puntuació...

M'ho estic passant molt bé i m'adono que estic fent el que expliquem als nens a l'escola que cal fer per escriure un text: PENSAR, ESCRIURE I REVISAR... Sí és que els mestres tenim tota la raó...
;-)

Molt més que una foto

Aquest cap de setmana s'han tornat a retrobar el Paúl i el Roc. Van anar junts a l'escola de Calders fins a 1r de Primària. L'estiu del 2012 amb la seva família van marxar a França, després a Estats Units  i finalment van tornar a Catalunya i ara resideixen a Berga. El desembre de 2016 ens vam retrobar i vam reprendre el contacte (podeu ampliar informació a "Somriures que no caben a la cara").
Actualment el Paúl juga a futbol amb l'Avià i el Roc amb l'Artés i aquest cap de setmana els seus equips s'enfrontaven i vam aprofitar per tornar-nos a trobar. En les primeres converses vam constatar que el Roc continuava tenint a la seva habitació una foto d'ells dos i el Paúl també a la seva.
La vam anar a veure i era una foto del desembre del 2012, en una visita fugaç del Paúl des de França, en què tots dos jugaven a parxís davant de l'arbre de Nadal.
Vam començar a parlar que seria maca repetir-la i vam anar a buscar el tauler de parxís, vam col·locar les fitxes tal i com estaven, vam assajar les posicions i postures i... vam repetir-la.

I ara, mirant el muntatge de les dues fotos, no puc evitar el somriure, un somriure de tendresa... Veure com han canviat tots dos i han passat de ser dos infants a dos homenets, veure que segueixen apreciant-se i s'ho passen tan bé junts, que la relació que comparteixen és duradora i resistent perquè malgrat els llargs períodes en què no s'han vist i la seva timidesa, la flama de la seva amistat continuava ben viva i es torna a encendre cada cop que coincideixen. I finalment veure que això implica que les dues famílies seguim tenint punts de contacte i ens agrada compartir estones agradables, experiències i opinions.
La foto m'agrada tant que mereixia quedar fixada a aquest bloc.
Estic segur que a molts de vosaltres també us arrencarà un somriure...

"El meu cos" (Els Amics de les Arts)

Han tornat Els Amics de les Arts!
Després de la marxa de l'Eduard Costa que els ha convertit en trio, han enregistrat un nou disc que es diu "El senyal que esperaves". I han estrenat la primera cançó amb el seu videoclip: "El meu cos".
Ens han tornat a sorprendre amb una cançó de ritme disco, altament ballable i energètica.
Aquí la teniu:

10 anys del meu últim concert

L'agenda diu que avui fa 10 anys...
El 23 de gener del 2010 vaig fer el meu últim concert, un concert molt especial. "Concert de cantautor amb Eladi Martínez" anunciava el programa de la festa major d'hivern de Calders. I allà al Centre Cívic del meu poble, envoltat de família, amic i veïns, vaig fer el primer concert des de la mort del Josep Vacas (Nàufrags) i l'últim que he fet  mai.
I m'ho vaig passar moooolt bé!
Va ser una experiència genial que mai no oblidaré i avui vull recordar-la amb un parell de vídeos de 2 de les cançons que vaig interpretar: "Princesa" i "La noia del vestit blanc" i l'enllaç a la crònica del concert.

Gràcies a tots els que vau fer-ho possible!

Primera crònica

Mingo Fishtrap

Mingo Fishtrap?

Què carai és això? -deveu estar pensant.

Doncs això mateix és el que vaig pensar jo el cap de setmana quan escoltava la ràdio i vaig sentir aquest estrany nom. Entrevistaven un músic (no sé qui era perquè vaig enganxar l'entrevista a mitges i no era algú molt conegut) i li van demanar quina musica escoltava. I ell, sense dubtar-ho gens, va dir que al cotxe portava MINGO FISHTRAP i que li donava molt bon rotllo i li encantava.
Un altre dia ni  tan sols hagués retingut el nom, però vaig sentir curiositat, vaig apuntar el nom i vaig buscar-ho a internet.
He sentit un parell de cançons i ratifico que donen molt bon rotllo i que és bona música soul-funk de Texas. Una veu molt agradable, una secció de vent potent...
Per què no provar-ho?