1000 notícies!!

Amb la mar de coses que passen al món i avui em veig obligat a fer una notícia... tan intranscendent...
Perquè estem enmig d'aquest procés tan delicat per l'autodeterminació de la República catalana... i hi ha gent morint a la Mediterrània... i hi ha el terrorisme gihadista... i els canvis en l'educació de les nostres escoles...
I enmig d'aquestes coses tan importants  jo avui us parlaré... de mi...
De mi i d'aquest bloc picalapica perquè resulta que aquesta notícia que esteu llegint és la número 1000. I és clar, vulguis que no, un número tan rodó i tan gran, doncs em fa il·lusió i no puc evitar compartir-la amb vosaltres.

Des d'aquell 4 de febrer de 2009 en que vaig obrir un bloc en una jornada de recursos educatius de Lacenet, qui m'havia de dir que això tindria tanta volada...

Aquella notícia va quedar isolada en la immensitat del ciberespai, fins que el juliol del 2009 vaig engegar un altre curset per aprendre a gestionar blocs i allò em va obligar a donar-li continuïtat: 15 notícies en un mes! Les primeres eren "obligades" pel curset, per practicar els recursos que anàvem aprenent...

Amb aquelles notícies li vaig anar agafant el gustet al fet d'anar escrivint (a mi que m'agrada tant escriure) i a la possibilitat que hi pogués haver algú que em llegís, com si em convertís en articulista d'un diari però sense cap obligació ni temàtica ni periòdica.
La primera notícia així d'opinió lliure va arribar el 14 de juliol quan recomanava la cançó "Arbre que mira farola" de Joan Miquel Oliver...

Fins a final d'any vaig anar publicant una notícia de tant en tant, però encara no el gestionava com una eina seriosa... I a partir del gener de 2010 ja vaig agafar l'hàbit de publicar-hi periòdicament i vaig començar a tenir alguns lectors que de tant en tant em feien comentaris (per escrit al mateix bloc o de viva veu) i ja no hi va haver marxa enrere...

Publico unes 10 notícies mensuals i avui he publicat la número 1000 i mira... fa una mica d'il·lusió.

Gràcies a tots per ser-hi i 

tenir la paciència 

d'anar-me llegint de tant en tant!

Tardor

Mentre espero nous rumbs dels esdeveniments, aprofito per publicar aquesta notícia que feia dies que tenia envestada i que glosava les virtuts de la tardor (ara que ens ha arribat l'hivern prematur).
A mi m'encanta l'estiu per moltes raons, però com més grans em faig més valoro la bellesa de la tardor que he volgut exemplificar aquí en unes quantes fotos:

• la boira matinal que ofereix paisatges misteriosos...
• el canvi de color de les fulles dels arbres...
• l'olivera farcida d'olives...
• les magranes amb suc de taronja que em semblen la millor d eles postres possibles...
• el caliu de la llar de foc encesa...
• els festivals de colors dels capvespres...

Espectacles que passen per davant dels nostres nassos i a vegades no sabem valorar...
És molt maca la tardor!

Gràcies per tot, mare

Avui, 5 de novembre de 2017, la meva mare ha fet 70 anys.
Hem celebrat un dinar familiar en el qual els fills i "conseqüencies" li hem regalat un àlbum recopilatori de la seva vida.
Per tancar aquest àlbum he fet un escrit (subscrit per tothom) en que faig una lloança dels sacrificis que ha fet per nosaltres i dels valors que ens ha inculcat i, com a homenatge públic, el transcric aquí al bloc.

Després d’estar preparant les diverses pàgines que configuren aquest àlbum, el primer sentiment que ens ve al cap és el de reconeixement i agraïment davant de la immensa capacitat de sacrifici i generositat que has assumit al llarg de la teva vida, en benefici de la teva família.
Potser no n’havíem estat prou conscients, però ara ens n’adonem quan mirem com vas deixar enrere horitzons professionals i fins i tot aficions o potser relacions personals per centrar-te amb plena dedicació a tirar endavant una família de 5 fills.
Ara que aquests fills hem esdevingut pares ens adonem de les renúncies que comporta la paternitat. Són renúncies que es fan de gust, però renúncies al cap i a la fi. Es perd intimitat de parella, es perd temps lliure, es perd energia i fins i tot es perd capacitat econòmica per dedicar a altres coses. Quan els fills es  van fent grans mica a mica es van recuperant algunes d’aquestes parcel·les, però...
...quan mirem el pas de la teva vida en aquest àlbum i et veiem somrient a Mallorca, enamorada i amb ganes de menjar-te el món, pensem que tu potser vas tardar massa anys a poder recuperar aquelles parcel·les perdudes perquè vas anar encadenant maternitats durant molts anys i que potser algunes ja no vas ser a temps de recuperar-les...
I tenim la sensació que mai no hi va haver un retret en veu alta per aquestes pèrdues. Sempre t’hem tingut al costat, pendent de tot, tenint-ho sempre tot a punt perquè poguéssim anar creixent sense que ens faltés de res (la nevera plena, el menú decidit, el plat a taula, la roba neta i planxada, el suport logístic a qualsevol cosa que ens fes falta, la paraula d’ànim davant de les ensopegades...), valorant tot el que fèiem, animant-nos a tirar endavant per poder arribar a esdevenir les persones de bé en què ens hem convertit.
I tot això sense cap afany de protagonisme, sempre un pas enrere, amb discreció i humilitat, amb aquell somriure orgullós i emocionat cada cop que una cosa ens sortia bé.
De manera que hem anat creixent segurs i confiats, sense adonar-nos de la importància del teu desagraït paper d’actriu secundària, sense el qual no haguéssim pogut arribar tan enllà com hem arribat.

I a part d’aquesta immensa generositat i gran discreció, creiem que hi ha una característica que sempre t’ha acompanyat al llarg de tot aquest temps que has acompanyat el nostre creixement com a persones i l’educació que ens vau donar: el respecte i la llibertat.
Des de ben petits has respectat i acceptat les decisions que hem anat prenent i tenim la sensació de no haver-nos sentit mai jutjats per aquestes decisions que vam anar prenent. Escoltaves els nostres arguments i acceptaves amb un somriure el que havíem decidit. I si mai ens ha sortit alguna cosa malament, no recordem haver sentit retrets ni “Veus? ja t’havia dit jo que...”. Sempre ens ha semblat que per a tu el respecte a les nostres intimitats (nosaltres que t’havíem “robat” la teva) ha estat sagrat i només has aspirat a que poguéssim ser feliços en les nostres vides, fos quin fos el camí que triéssim per aconseguir-ho, sense demostrar massa si t’agradava o no aquest camí, respectant sempre les nostres decisions i fent-nos costat en tot moment.

Agafem una mica de distància, mirem tot això que has estat capaç de fer amb nosaltres durant tant de temps i ens sentim incapaços de fer-ho tan bé. Potser és una qüestió generacional, però no estem disposats a fer l'enorme sacrifici personal que vas fer tu amb nosaltres per educar els nostres fills. I d’altra banda no sabem si, quan siguin més grans, tindrem la mateixa capacitat que tu vas tenir amb nosaltres de ser al seu costat recolzant-los sense jutjar-los i respectant les seves decisions, el dia que no ens acabin d’agradar.

Ens n’adonem que no era gens fàcil i que ho has fet molt bé.
I que segurament mai no t’ho havíem dit.
Així que no podem fer altra cosa que agrair-te moltíssim tot el que has fet per nosaltres i esperar que t’haguem pogut retornar una petita part del que ens vas donar, en forma de petites alegries i satisfaccions cada cop que assolíem algun petit èxit o et demostràvem que érem feliços. És el mínim que et mereixes: que tots siguem el màxim de feliços perquè puguis sentir que va valer la pena tot el que vas fer.

Moltíssimes gràcies per tot, mare.
T’estimem!

5 de novembre de 2017
(70 anys Ana Codorniu)

Un dia qualsevol (passos)

Vinyeta d'Anthony Garner al diari ARA, 4-11-17

Avui dissabte m'he llevat a quarts de 8 (més d'hora de quan m'havia posat el despertador) i m'he assegut al menjador relaxadament a consultar el mòbil. He trobat un missatge d'un antic amic que m'enviava una cançó de joventut i l'he escoltat amb un somriure.
El Jordi no ha pogut.

Després m'he quedat al sofà, en pijama, mandrejant i repassant les xarxes socials mentre anava mirant el rellotge esperant l'hora de despertar el Roc.
L'Oriol no ha pogut.

Finalment he anat a despertar el Roc, sense presses, fent-li petons i recordant-li que tenia partit.
El Jordi no ha pogut.

Hem esmorzat i, després, mentre el Roc es vestia i es preparava la bossa he anat feinejant per casa, he engegat el rentaplats, m'he fet el llit, he baixat a buscar llenya...
El Raül no ha pogut.

He deixat el Roc al camp de futbol i, mentre esperava l'hora d'inici del partit, he anat a la Xicra a fer un cafè i llegir el diari tranquil·lament.
El Josep no ha pogut.

A les 12 ha començat el partit i he estat a la grada amb altres pares, animant els nostres fills, comentant la jugada, fent-nos bromes. Hem perdut 0-5 contra el líder, però ens ho hem passat i els nanos han lluitat dignament.
La Dolors no ha pogut.


Quan hem arribat a casa, hem dinat tot veient la tele i comentant les notícies.
El Joaquim no ha pogut.

Havent dinat m'he assegut al sofà a fer el sudoku del diari i, com sempre, m'he acabat endormiscant.
El Jordi no ha pogut.

A la tarda, hem portat el Roc a la presentació de l'equip i després he petat la xerrada sobre "el procés" amb la Montse, resguardant-nos de la pluja sota un teulat.
La Meritxell no ha pogut.

Mentrestant l'Anna ha marxat amb l'Ona a Manresa a comprar-se unes sabates que li fan molta il·lusió.
El Carles no ha pogut.

I al vespre miraré el partit del Barça al sofà amb la llar de foc encesa i ni el Jordi Sánchez, ni el Jordi Cuixart, ni l'Oriol Junqueras, ni el Raül Romeva, ni el Josep Rull, ni la Dolors Bassa, ni el Joaquim Forn, ni el Jordi Turull, ni la Meritxell Borràs, ni el Carles Mundó no podran fer-ho perquè estan empresonats.

I estan empresonats sense haver fet mal a ningú, només perquè han complert el mandat democràtic sorgit d'unes eleccions democràtiques en que van ser escollits per una gran majoria del poble de Catalunya i perquè estem sota la dictadura d'un estat dictatorial i repressor que utilitza políticament i injustament la justícia perquè no sap resoldre políticament les demandes d'independència del poble català.

I jo vull tenir-los ben presents com el que són, polítics valents i compromesos que han arriscat la seva llibertat i el seu patrimoni per tots nosaltres. I, a més a més, persones normals i corrents que tenen família, fills que s'han quedat sense pares, parelles que s'han quedat soles, pares i amics que estan patint per ells i que volen tenir-los altre cop al seu costat el més aviat possible.

No són uns noms impersonals que han desafiat l'estat espanyol. Són PERSONES amb una història personal, uns llaços familiars i un enorme compromís que estan fent un sacrifici molt valuós per tots nosaltres.
Per això hem de tenir-los sempre presents en el nostre dia a dia, en cada cosa normal d'un dia qualsevol que nosaltres fem sense valorar-la i ara ells no poden fer.

No esteu sols!!
I teniu tot el nostre respecte, admiració i solidaritat. Intentarem que sortiu el més aviat possible i el vostre sacrifici no serà en va, serà un important pas que ens durà a la victòria.
I tal com vosaltres heu fet aquest gran pas, nosaltres farem els nostres petits passos que com a poble unit, confiat i decidit, complementaran els vostres i ens duran a gaudir de la República lliure de Catalunya.

Gràcies per tot el que esteu fent!

No esteu sols! 

Guanyarem!

Ara sí que sí!

Molta serenitat per continuar guanyant

Dijous 2 de novembre, l’Audiència Nacional (amb la jutgessa Carmen Lamela d’estrella) ha dictat presó sense fiança per a 9 dels consellers del Govern legítim de Catalunya (Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila) acusats dels delictes de rebel·lió, sedició i malversació.
Se’ls acusa d’aquests delictes inexistents (mai no hi ha hagut la violència necessària per poder-los acusar de rebel·lió) quan en realitat l’únic que han fet és complir els compromisos adquirits pel mandat democràtic de les eleccions del 25 de setembre de 2015 i, més recentment, del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Són presos polítics!!
No entraré en detalls legals i jurídics, però he sentit moltes opinions d’especialistes que han vist clars indicis d’indefensió, de manca d’imparcialitat i seriosos dubtes de la correcta legalitat de tot el que ha passat a l’Audiència Nacional (començant pel fet que els acusats han hagut de comparèixer després de menys de 24 hores de rebre la notificació d’una querella de més de 100 fulls i sense temps de preparar la defensa). Una "txapussa" que espero que internacionalment sigui qüestionada.

He sentit ràbia, indignació, perplexitat i tristesa. Se’m negaven els ulls en la concentració que hem fet davant de l’ajuntament de Moià per protestar per tot el que ens està fent el govern espanyol. Però no és això el que trauran de mi!
Fa dies que al meu voltant noto expressions de desànim, de resignació, de preparació de la derrota... I intento convertir-me en una mena de far que els va repetint que no es desanimin, que això és el que vol aconseguir el govern espanyol: espantar-nos i desanimar-nos, fer-nos acariciar la idea que mai no ho aconseguirem.
Però jo penso el contrari, com més desesperats i maldestres els veig, més tinc la sensació que van veient acostar-se la nostra victòria i per això volen desorientar-nos i espantar-nos perquè no arribem a ser-ne conscients!
Penso fermament que acabarem guanyant si ens mantenim ferms en el nostre objectiu i en la nostra metodologia: constància, mobilització pacífica, confiança en el govern, fermesa i unitat!

I per no perdre de vista aquests objectius hem de cuidar la nostra moral de victòria. No hem d’escoltar les moltes noticies pessimistes i negatives que pretenen minar la nostra moral, no hem de difondre rumors que ens desmoralitzin i dels quals mai no podem estar segurs que siguin certs. Ja tenim prou dificultats o sigui que siguem selectius amb les nostres fonts d’informació. Empapem-nos d’optimisme i escampem-lo entre els nostres cercles propers.
En aquest sentit us ofereixo dues píndoles interessants:

1.- Un fil de twiter del compte @CNICatalunya del dia 1 novembre (sembla un usuari amb accés a bones informacions, sovint de caire positiu i esperançador) que deia entre altres coses:

"Sobre la moral de la gente, nunca, nunca, nunca,, nunca dejen que la tormenta mediática les altere el ánimo. Eso sería aceptar que somos súbditos del estado maltratador. No pierdan la sonrisa y elijan muy bien los medios de comunicación. No se hagan daño escuchando a Montilla. No se flagelen leyendo El Periódico. Son sólo 2 de las 1000 formas de caer en la telaraña de Soraya. La partida se juega entre el Govern legítimo, el Gobierno de España, la UE y los estados. Todos los demás opinan y meten ruido.
De verdad, no se dejen contaminar por todo lo accesorio. Vamos a agotar las existencias de diazepan, lorazepam, metazepam y x-zepan. España juega al borde del jaque mate todo el tiempo así que su mejor baza es humillar, meter miedo, dominar por anulación de la voluntad. Caer o no caer en ese juego depende únicamente de cada uno. Es una decisió personal. La moral alta y el humor encendido.
Y recuerden, España nunca falla a su cita. La caga constantemente. De todo, lo que más debería ocuparnos es como se tomarán la derrota.(...). Nosotros solo perderemos si nos impregna la moral de derrota y humillación..."

2.- Fragments del darrer article de l’enyorat Carles Capdevila (quanta llum, enginy i saviesa ens podria oferir en aquests dies amb la seva lucidesa, clarividència i optimisme... com trobo a faltar els seus articles...) que es titulava “Diguem-nos coses boniques”:

"Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. (...) En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència. I aquesta s’alimenta de l’autoestima, que no deixa de ser el balanç de com estem amb nosaltres mateixos quan passem comptes. Tendim a carregar o descarregar l’autoestima en funció del que diuen o pensen de nosaltres. (...) Fa temps que penso que el més important, el més decisiu, el més transformador, és el que ens diem a nosaltres mateixos. De la mateixa manera que si ens agradem al mirall aquell dia sortirem amb més ànims al carrer, és bo treballar un altre mirall, l’interior, i no demanar-li qui és més bonic, sinó dir-nos coses boniques. No es tracta d’ensabonar-nos ni d’enganyar-nos, que tractant-se de nosaltres mateixos no colaria. L’exercici és més seriós. Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes."

Doncs això: no escoltem els que ens volen intoxicar, desanimar i espantar. Diguem-nos coses boniques: ho estem fent bé. Molt bé. Amb una enorme dignitat, amb seny, amb intel·ligència, amb constància, amb enginy, amb imaginació, amb valentia, amb serenor, amb fermesa, amb confiança, amb unitat...

I, sabeu què?
Guanyarem!
Lluitarem per la nostra república i la guanyarem. 

Ara sí que sí!