El primer Calafell sense el Xep

 

Hem tornat a anar a Calafell i, per primer cop, hi hem anat sense tu.
Teníem clar que volíem tornar-hi perquè ens encanta tot el que implica Calafell (i en bona part és per culpa teva que ens hi vas anar acostumant any rere any), però ens feia una mica de por tornar-hi sense tu. Por de tot l’enyor que sentiríem, de tantes coses que ens recordarien a tu i de com gestionaríem aquestes sensacions...

Vam començar fent una aturada al cementiri a portar-te unes flors i va ser un moment emotiu, però penso que va estar bé començar així el viatge a Calafell, tenint tots clars que no hi series, però que t’hi volíem dur igualment... aquella paradoxa sempre present a les nostres vides...
Llavors vam fer el viatge en dos cotxes. Jo portava el nostre cotxe nou amb els nens i l’Anna i la Mª Dolors hi anaven amb el teu. D’una banda perquè feien falta dos cotxes per portar tots els paquets, però de l’altra també perquè el teu cotxe fes l’últim viatge a Calafell (ja que aviat el donarem de baixa). Un viatge també simbòlic... mentre la Rat estava fent un altre viatge molt simbòlic, un tros del Camino de Santiago que tu sempre havies volgut fer (vam estar a punt de fer-lo junts quan va néixer el Roc), dedicat a la teva memòria...

I llavors vam arribar a l’apartament i de seguida vam començar a trobar-nos-hi buits:

• jo sol vaig haver de posar la corda al terrat que ens fa d’estenedors i que sempre posàvem amb tu que sabies deixar-la ben tensada amb els teus nusos (i aquest any va quedar pengim-penjam)
• evidentment el teu llit va quedar buit, però la Mª Dolors va deixar una foto teva a la tauleta de nit (una foto que m’agrada molt perquè se’t veu molt bé, punyetero...)
• havent dinat no vam sentir la teva veu dient que anaves a mullar-te els peus al mar, que mai no perdonaves aquest primer bany del primer dia...
• a la tarda i al vespre no vam veure’t a la cadira del racó del balcó, al costat de la parada de les canyes de pescar, fent les teves Cruzadas...

I després al llarg dels dies, he recordat moltes coses de tants anys d’anar junts a Calafell:

• cada matí quan el Roc i/o l’Ona anaven a buscar el pa i el diari (els dies que no tenien son...), he recordat que això normalment ho feies tu (i de fet ells van aprendre a fer-ho acompanyant-t’hi a tu alguns dies)...
• cada cop que jo tallava pernil he recordat com el tallaves tu cada matí, traient la llengua, com sempre que feies una cosa tot concentrat...
• quan he omplert les ampolles d’aigua he recordat com ho feies tu i presumies que encara tenies pols...
• quan al matí ens banyàvem a primera hora i vèiem algú collint pedres o petxines he recordat com tu sempre n’anaves recollint i després les posaves a les torretes o simplement les guardaves perquè t’agradaven...
• quan al migdia pujava de la platja, si algun dia he agafat cacauets per fer l’aperitiu, he recordat com tu m’hi acompanyaves i sovint ens servíem un rajolinet de vermut blanc amb els glaçons que sempre et cuidaves d’anar fent...
• quan se’ns asseia algú molt a la vora a la sorra, envaint la nostra parcel·la, recordo com t’emprenyaves de mala manera (que ens feies patir i passar vergonya) encarant-te amb qui fes falta, defensant que allà hi estàvem nosaltres...Quin caràcter! Em sembla que a l’Anna alguna cosa d’això li ha quedat...
• quan se’ns va trencar un para-sol d’una ventada he recordat com tu sempre ho apedaçaves tot i, de fet, feies els manteniment dels para-sols repintant-los i untant-los d’oli perquè no es rovellessin...
• quan vèiem pescadors a la nit, he recordat com sempre hi anaves unes quantes nits i gaudies de la calma de la nit i la mar. Gairebé mai no pescaves res (només “llaveros”, peixets molt petits), però t’encantava estar-te allà i recordo com els nens baixaven a buscar-te per sopar o et veníem a saludar amb l’Anna quan arribàvem de córrer o una vegada que t’hi vaig acompanyar assegut amb una cadira tocant la guitarra i com et va agradar que ho fes...

I quan hi havia verdura o braç de patata tu ens feies l’allioli natural fet a mà amb el morter i aquest any... res de res... ningú no t’ha agafat el relleu... I he hagut de ser jo sol qui reclamés més paelles d’arròs (bé, sol no, que el Roc s’ha afegit al nostre club i també les reclama...)
I si me’n vaig més enrere en el temps, recordo partides memorables d’UNO a la terrassa, sobretot una en què vas putejar a base de bé el Joan i li vas fer saltar l’automàtic (jajaja...) o algunes partides d’escacs entre tu i jo superagradables, cadascú amb el seu gotet de Jim Beam, rumiant les jugades i gaudint del pas de les hores davant del mar...

En fi, tinc (i tenim tots) molts bons records compartits a Calafell. I hi hem tornat sense tu, però sabent que sempre hi seràs per aquí. Cadascú ho ha viscut a la seva manera, uns han plorat més i uns menys, uns s’han posat més tristos i uns altres menys, però penso que, tal i com et vaig explicar quan vam passar el primer Nadal sense tu, estaries orgullós de com ho hem fet.
Perquè tu sabies que s’havia d’aprofitar la vida i no ens podíem quedar encallats en la tristesa permanent i paralitzant. I tirem endavant, ens enfrontem a la vida i als records i seguim fent el que fèiem abans perquè ens agradava i ens agrada molt i el millor homenatge a tu és continuar fent-ho sense oblidar-te.

De fet quan explico aquestes notícies ho faig com si encara estigués parlant amb tu, imagina’t si et tenim present...
Doncs res, que sàpigues que hem tornat a anar a Calafell, sense tu, però amb tu. I em venia de gust explicar-t’ho.

"No tinc por!"

Després de l’atemptat produït a la Rambla de Barcelona el 17 d’agost, quan es va proposar la manifestació de rebuig al terrorisme i suport a les víctimes, de seguida vaig tenir clar que hi volia anar per diversos motius:

• perquè volia formar part activa de l’immens col·lectiu que rebutjaria el terrorisme
• perquè volia visitar la Rambla, l’escenari del mortal atropellament i l’homenatge espontani en que l’havia convertit la gent amb diverses ofrenes (espelmes, flors, ninos de peluix, missatges escrits...)
• perquè jo mateix volia fer-hi la meva ofrena: entregar el poema original que vaig escriure en monosíl·labs com a reacció a l’atemptat.

Amb el pas dels dies assistir a la manifestació va esdevenir una decisió controvertida: uns deien que no servia de res i encara era demostrar als terroristes que efectivament sí que teníem por; uns altres deien que no es podia participar d’una manifestació al costat dels que comercien amb els països que financen el terrorisme islàmic (la corona i el govern espanyol); d’altres deien que calia anar-hi, però per a exhibir estelades que contrarestessin l’allau d’espanyolitat en que la volien convertir des de Madrid...
Sobre tot això ja vaig exposar la meva opinió a facebook:

Demà vaig a la manifestació de BCN en contra del terrorisme i en suport i homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat dia 17.
Hi vaig amb el Roc amb la intenció i la il·lusió de posar 2 granets de sorra enmig d'un immens desert i deixar clar que "no tenim por" i que condemnen el terrorisme i la intolerància.
En cap moment m'he plantejat portar-hi cap bandera perquè justament penso que l'ús de banderes pot propiciar divisions en una jornada que ha de ser eminentment d'unitat.
Ara bé, tampoc no em sembla bé que es recomani no portar estelades, quan segurament hi haurà qui voldrà portar banderes espanyoles, fent una mala interpretació d'aquesta "unitat". Perquè no estem parlant de la unitat d'Espanya, sinó de la unitat d'espanyols, catalans, independentistes, unionistes, musulmans, cristians i ateus, tots units contra el terrorisme, la intolerància i la violència.
Voldria que demà aquesta unitat fos la que prevalgués i que tots els que portin banderes, siguin les que siguin, es mirin per damunt de les seves banderes, se somriguin i cridin alhora "No tinc por!".

I, respecte de la utilitat de manifestar-se, potser no té una conseqüència pràctica immediata, però jo crec que té una força simbòlica important que d’una banda pot arribar a fer dubtar l’enemic de si està utilitzant els mètodes adequats (així va passar amb ETA que es va adonar que ja no gaudia del recolzament popular) i d’altra banda permet constatar que som molts els que compartim una manera de pensar i et reafirma en els teus ideals.
I amb tota aquesta reflexió prèvia vaig anar a la mani de Barcelona amb el Roc. Vam agafar un tren des de Calafell i ens vam plantar al Passeig de Gràcia.

I allà vam conviure entre els crits de “No tinc por” i “No tinc rei”, vam veure gent emocionant-se i d’altres incòmodes davant de la barreja de reivindicació política enmig de l’afirmació col·lectiva de rebuig al terrorisme. En aquest sentit he de dir que a mi no em va molestar cap bandera ni trobo que a ningú li haguessin de molestar les estelades ni les “estanqueres”, cadascú se sent d’on se sent i mentre tinguéssim l’objectiu comú de la pau, penso que havíem de tolerar totes les banderes.
El que no em va semblar tan oportú va ser aprofitar l’avinentesa per cantar la independència o esbroncar la monarquia (tot i que entenc la coherència dels que la vinculen directament amb el suport econòmic als països que financen el terrorisme i el sentit dels qui van voler evitar que es donés una imatge d’espanyolitat i van voler fer present les estelades).
Per damunt de totes aquestes consideracions, entenc que tothom és lliure de cantar i xiular el que vulgui en nom de la sagrada llibertat d’expressió, cada cop més retallada i que, per tant, sempre hem de defensar per davant de tot. Ara bé, respectant que tothom portés la bandera que volgués i cridés el que volgués, vaig tenir la sensació que les reivindicacions polítiques i nacionalistes distreien de l’objectiu primordial de la manifestació i el difuminaven una mica.

Acabats els parlaments de la Plaça Catalunya, vam passejar amb el Roc, Rambla avall, enmig d’una riuada de gent que s’aturava aquí i allà amb aplaudiments d’homenatge a les víctimes o d’agraïment als serveis d’emergències o, sobretot, a la Guàrdia Urbana o als Mossos d’Esquadra. La gent ha anat acumulant espontàniament objectes i erigint autèntics altars enmig de la Rambla. Les rotllanes de respectuós silenci mereixien unes millors condicions per aturar-s’hi a reflexionar, però l’exagerada gentada ho feia difícil. Malgrat tot, vam anar des de Canaletes fins al Pla de l’Ós i ens vam anar aturant als diversos “altars” mostrant respecte i homenatge a les víctimes.

Em quedo amb dues emotives anècdotes.

• En el primer cercle-homenatge que hi ha a l’inici de la Rambla de Canaletes, s’hi van acostar 2 furgonetes de Mossos que havien quedat sepultades de roses que els ciutadans els hi havia anat oferint. Allà uns quants agents les van anar traient de la furgoneta i dipositant-les com a ofrenes a les víctimes entre una llarga ovació de la gent. Quan van acabar i van tornar a entrar a la furgoneta, va continuar l’ovació i el conductor no va poder aguantar més i es va posar ell també a aplaudir el públic. M’emociona aquesta connexió que s’ha generat entre la població i la seva policia, plena d’orgull i agraïment.
• En aquest cercle és on vaig dipositar el manuscrit original del poema “Ras i curt” que vaig escriure només amb monosíl·labs, arrel de l’atemptat. Era un full aprofitat d’una carta d’alguna entitat bancària on el dia 18 a les 8 del matí, davant del mar i amb un retolador punta fina de color negre, van anar sortint les paraules. I allà va quedar, al terra de la Rambla, travessat per una rosa, enmig d’espelmes, més roses i altres objectes simbòlics, al punt on la furgoneta va començar la seva cursa mortal.

En principi tenia previst anar sol a la manifestació, però quan el Roc em va demanar si podia venir, vaig pensar que seria una experiència educativa i cívica interessant per a ell i em va semblar una bona idea. Al llarg de la jornada em va anar demanant coses, li va agradar haver-ne format part i quan tornàvem en tren em va fer un petó i em va dir “Gràcies per haver-me deixat venir”... O sigui que va ser una experiència doblement intensa i satisfactòria de la que us deixo unes quantes fotos.

Puto D.N.I.

Algú va dir alguna vegada que “...a partir de certa edat (40? 50?...) si no et fa mal res és que estàs mort...”. Doncs em sembla que ja hi he arribat i... visca! Estic viu!
Aquest any a Calafell m’he fet un trencament dels bessons... esquinç, ruptura fibril·lar... no us puc donar el diagnòstic precís perquè no vaig arribar a anar al metge, no em va fer falta, ja tenia clar el que m’havia passat.
Mentre era a l’apartament amb la cama estirada amb gel després d’haver-hi arribat amb una coixesa molt acusada i incapacitant, vaig recordar com molts anys, a Calafell, he acabat anant a urgències o lesionant-me d’alguna manera: otitis, esquinços a dits del peu, còlics nefrítics, angines, lumbàlgies...
Algunes d’aquestes dolències són inevitables i fortuïtes: li poden passar a qualsevol persona en qualsevol moment. Ningú no n’està exempt. Però en altres casos m’adono que em lesiono amb molta més facilitat que temps enrere, que sóc més fràgil, més vulnerable...
I si he de buscar un únic culpable com a causant d’aquestes dolències, hi ha un document que em dóna la resposta. Vaig a buscar el D.N.I. i llegeixo “Nascut el 2 de març de 1969”. Això vol dir que vaig cap als 50 anys i l’edat fa que el meu cos ja no pugui fer les mateixes coses que feia anys enrere amb les mateixes condicions.
A vegades el cap vol fer una cosa i el cos no n’és capaç... A vegades el cos necessita un entrenament que jo no li dono per poder rendir en condicions sense lesionar-se...
Em lesiono, simplificant les coses, per culpa de l’edat i per això cada vegada que em faig mal en una d’aquestes circumstàncies, la meva expressió de queixa és: “Puto D.N.I.!!”

Vocació d'arxiver (Inter-rail Praha-94)

Suposo que és una cosa que vaig anar imitant de la meva mare que sempre s’ho apuntava i ho guardava tot (o aquest record me’n queda): les dates apuntades i papers i papers testimonis de moments guardats en carpetes... com si fos un arxiver.

Al garatge hi tinc caixes i caixes amb tot de papers arxivats: de quan estudiava, de quan feia de monitor del MIJAC Valldaura, de les mil i una animalades que hem fet amb la colla dels Snoopys, dels viatges que hem fet, dels anys de mestre treballats, records varis de dates assenyalades, diaris de moments històrics viscuts...

L’altre dia van venir el Guiu i el Joan a passar el dia a casa i vam acabar parlant dels divertits records de la joventut amb els comiats de solter i les colònies que havíem fet al Junior de Crist Rei... I amb tants anys, ens ballaven records i no sabíem ben bé com havia anat allò de Matamala 86... Al final vaig anar a buscar la caixa arxivadora corresponent i vam rellegir el diari de colònies (aquells diaris que fèiem amb la impremta de gelatina) i després, xerrant, xerrant, vam anar a parar a aquell viatge que vam fer l’any 1994, l’any abans de casar-nos amb l’Anna.

El Joan, l’Anna i jo vam fer l’Inter-Rail l’últim any que jo, per edat, el podia fer. Era un bitllet de tren obert per viatjar per Europa durant un mes i nosaltres vam decidir anar a Praha com a objectiu principal, visitant també altres ciutats europees com Bratislava o Viena. Amb la motxilla i la tenda de campanya, de tirats, gastant-nos el mínim de diners possibles (o sigui, menjant poc i malament i estalviant-nos totes les visites on s’hagués de pagar entrada).

Vaig buscar als meus arxius i vaig trobar àlbums de fotos, tiquets dels llocs visitats, les despeses que vam fer i... un divertit diari on anàvem apuntant les anècdotes del viatge i que vam rellegir entre rialles.

A part dels nostres evidents canvis físics, vam recordar com havíem comprat, escrit i enviat un fotimer de postals; com trucàvem a casa des de cabines telefòniques (no hi havia mòbils ni internet); com havíem d’anar a les oficines d’informació per saber horaris, preus i tot el que necessitéssim; com intentàvem entendre’ns amb gent que parlava llengües que desconeixíem (txec, eslovac, alemany...); com vam fer una pila de fotos que vam haver d’esperar a revelar quan vam arribar a casa per saber com havien quedat...

Mare de Déu, com han canviat les coses!! Quins records!
Està bé això de tenir vocació d’arxiver!
 

"Ras i curt" (poema després de l'atemptat de BCN)

Il·lustració de Manel Fontdevila al diari ARA

Agafo la metralleta de monosíl·labs i disparo sota els efectes de l’atemptat de BCN...


RAS I CURT
Un crit. Un plor. La sang...
Un plany molt i molt gran.
Un “què?” i un trist “per què?”
i el cap que no sap res.

Uns ulls que són ben muts
i et dic “Eh, tu, tot bé?”.
I tu que no dius res.
I jo que no sé res.

La mà que va a la mà.
No puc. No vull. No sé.
Cap Déu no vol els fets
que veig amb els meus ulls.

No és tard! No! Mai no és tard
per dir ben fort que... prou!
Amb mots tan curts i durs
que fan més por que mal.

(Eladi Martínez)