Els herois de PROACTIVA OPEN ARMS

Acabo de veure el documental de TV3 "To Kyma. Rescat al Mar Egeu" i estic en estat de xoc.
He plorat, m'he emocionat, he sentit tristor i ràbia i, sobretot una immensa admiració per aquests herois de la ONG "PROACTIVA OPEN ARMS".

Mireu el documental: CLICA AQUÍ

Es tracta de una ONG de socorristes voluntaris de Badalona que davant de la tragèdia de gent ofegant-se a les costes de Grècia van recollir 15.000 euros dels seus propis estalvis i van decidir instal.lar-se a l'illa de Lesbos per jugar-se la seva vida salvant la dels refugiats que creuen el mar Egeu en barcasses ruïnoses enganyats pels traficants de persones que es fan rics a base d'acumular cadàvers al fons del mar.
Van arribar-hi amb poca gent i material mínim: els seus vestits de neoprè i unes aletes de bussejar. Fent jornades de 14 i 15 hores en que acaben esgotats, congelats i amb el cos al límit, per no parlar del sentiments contínuament torpedinats per la visió de la gent que veuen morir sense poder-hi fer res.
Però tenen un coratge, una valentia, una capacitat de sacrifici i una fe indestructible en els seus valors humans que no els permet defallir i que es renova cada vegada que salven una nova vida humana. I malgrat que han vist morir moltes persones, gràcies a ells també són moltes les que han aconseguit sobreviure.

Són autèntics herois i el reportatge ho demostra, de la mateixa manera que demostra que vivim en un món absurd i estúpid i que som una societat insensible i greument malalta que deixa morir contínuament centenars de persones, sense ser capaços d'ajudar-los com caldria.
L'Òscar Camps, fundador de PROACTIVA OPEN ARMS, ho té clar:

"Perquè aquest mar sigui una zona segura per a ells, 

la terra ha de ser un infern. Ha d'estar cremant."

I per això els refugiats escapen dels seus inferns, d'una mort pràcticament segura, i arrisquen les seves vides creuant el mar en barques insegures, apilats, havent entregat tots els seus estalvis als traficants per l'esperança d'una oportunitat d'una vida millor a Europa.
I quan arriben (si arriben) s'adonen que arriben a un lloc on no són benvinguts i només són considerats un problema incòmode. I en comptes d'ajudar-los, intentem amagar-los i treure'ns-els de sobre.

He acabat de veure el reportatge i, mentre m'eixugava les llàgrimes, he sentit que havia de fer alguna cosa i he fet un donatiu a aquests herois perquè puguin continuar salvant vides, jugant-se la seva, mentre jo em miro el telenotícies assegut al sofà.
És ben poc el que jo puc fer, però he sentit que havia de fer-ho. 
I us convido a que vosaltres també ho feu.
No tinc cap dubte que és una boníssima causa! 

Web de PROACTIVA OPEN ARMS

Una cosa és dir i una altra fer

La primera idea que tenia al cap per titular aquesta notícia era "Del dicho al hecho hay mucho trecho". He buscat una frase equivalent en català i m'ha sortit aquesta altra:

"Una cosa és dir i una altra fer"

La reflexió ve arrel d'un projecte de ciutat que enguany estem duent a terme amb els alumnes de Cicle Superior de diverses escoles de Manresa agrupats en el Consell d'Infants que promou l'Ajuntament de Manresa. El projecte es desenvolupa al llarg de tot el curs escolar i pretén acabar construint i senyalitzant "El camí del respecte", una ruta per Manresa lligada al pas de Sant Ignasi de Loiola per la ciutat.

Per això s'ha estat treballant amb uns dinamitzadors en sessions mensuals al voltant del tema del respecte: respecte per un mateix, respecte pels altres i respecte pel medi ambient. A través d'activitats molt interessants i enriquidores s'han promogut bones reflexions amb els alumnes i el dia 20 de gener hi havia el primer "plenari", sessió en que es van trobar presencialment totes les escoles participants (uns 400 infants) i es va fer una posada en comú del que s'havia treballat des de l'inici de curs al voltant del respecte.

En aquest plenari l'organització ens va acollir al claustre del museu de Manresa i ens va oferir un caldo calent de benvinguda per combatre el fred que feia aquell dia. Després se'ns va presentar un actor disfressat de Sant Ignasi que ens va explicar la seva història. A continuació els portaveus de cada grup van exposar el resum de les seves reflexions davant de tothom. Finalment es va fer una dansa de comiat i cadascú va retornar a la seva escola.

Doncs bé...

• Una gran quantitat de nens i nenes van fer servir els gots buits de caldo per llençar-los contra altres nens. En alguns casos contra nens que coneixien i en to de broma, en d'altres contra nens desconeguts en to de provocació.
• Quan l'actor que feia de Sant Ignasi va parlar, una gran quantitat de nens i nenes no van parar gens d'atenció i van continuar molestant i/o jugant sense escoltar res del que se'ls explicava.
• Quan els organitzadors presentaven el representant de cada escola, els de la seva aplaudien i animaven però molts de les altres escoles aprofitaven per esbroncar-lo.
• Quan va acabar el ball final tothom va anar marxant i el terra del claustre va quedar absolutament ple de gots arrugats i altres deixalles.

És a dir...

... de respecte més aviat poc!


Quan vam arribar a l'escola de seguida vam fer aquesta reflexió amb els alumnes i vam acordar que no serviria de res que ens omplíssim la boca de la paraula "respecte", ni senyalitzéssim un "camí del respecte" per Manresa si nosaltres no érem capaços de ser respectuosos ni amb els nostres companys, ni amb els de les altres escoles, ni davant de gent que intentava explicar-nos coses, ni envers el nostre entorn i el medi ambient.

I ens hem posat deures!!

Al maig hi ha un altre plenari.
Tenim 4 mesos per reflexionar i proposar-nos ser R-E-A-L-M-E-N-T respectuosos si de debò volem aprendre què és el respecte.
Perquè això no s'aprèn amb paraules, sinó amb actituds i amb fets. Amb l'exemple i amb el convenciment que és realment el model que volem seguir.

Perquè... una cosa és dir i una altra fer... oi?
Doncs, vinga: som-hi!

"Enginyers", un vell poema

Corria l'any 1994 quan vaig escriure aquest poema. Una companya de feina s'estava convertint en una bona amiga i puc dir que encara ho som.
Dies enrere vaig intercanviar correus amb dues altres bones amigues. D'aquelles que durant un temps vam compartir intensament bones experiències i que després la vida ha fet que només ens vegem mooolt de tant en tant. Però trobades en les que els somriures i la simpatia que flueix farien pensar que ens havíem vist el dia anterior. I parlant amb elles vaig recordar aquest concepte de l'amistat com un pont que ens uneix...
I avui he regirat les velles llibretes de poemes fins que l'he trobat.

Olga, Sabina, Àngels... i tots aquells amics i amigues que em vau deixar que us portés al sarró de la meva vida i que, tot i que ens vegem poc, sé que sempre hi sou... per a tots vosaltres aquest vell poema que potser formalment no és cap meravella però per a mi té un missatge molt bonic i molt potent:

ENGINYERS (13-5-1994)

Estem construint un pont

tan curt que, des dels extrems, 

podem donar-nos les mans...

...i no s'ensorra.

Tan sòlid, tan poderós,

que podem ben carregar-hi

anys de vida i de secrets...

...i no s'ensorra.

Tan bonic, tan delicat,

que bé podem convidar-hi

tot el món a visitar-lo...

...i no s'ensorra.

Estem construint un pont

que mai no estarà acabat,

però que mai s'ensorrarà.

M'ajudeu a canviar de mòbil?

Avui una notícia totalment atípica: us demano un consell...

Estimats lectors i lectores,
el meu mòbil Samsung Trend Plus ha mort després de diverses recaigudes i he decidit comprar-me'n un de nou perquè ara se m'estava quedant penjat dia sí, dia també.
Per tal que em duri una temporada més llarga del que m'ha durat aquest (que era senzillet) estic entre 2 opcions després d'escoltar diverses opinions, ja que jo no en tinc ni idea: un BQ M5 o un HUAWEI P8 LITE.
Si alguns dels que llegiu aquest bloc em podeu assessorar, aconsellar, advertir al respecte enviant-me comentaris a aquesta notícia us estaré molt agraït.

BQ M5

HUAWEI P8 LITE

El millor de luxar-se un dit

Realment no hi ha massa res de bo en fer-se una luxació en un dit.
És dolorós. És incapacitant. Afecta la logística familiar.
Però...
... posats a buscar-hi alguna cosa bona, quan em van enguixar la mà va passar una cosa interessant...

Quan els alumnes de l'escola em van veure arribar amb aquell guix tan blanc a la mà de seguida em van demanar si m'hi podien posar la signatura. Jo vaig pensar en la possibilitat de portar el típic guix ple de signatures i dibuixets i no em va motivar gaire la idea.
Sobretot perquè me n'havia vingut una altra al cap...
Quan vaig arribar a casa, els vaig explicar la meva idea al Roc i l'Ona i tots ens vam engrescar i ens vam posar mans a la feina.
El Roc va anar a l'ordinador, amb el cercador de Google va buscar una foto d'una radiografia de la mà esquerra i ens la va imprimir.
Llavors l'Ona, amb la meva supervisió i col.laboració, va anar dibuixant sobre el guix els ossos de la mà que devia haver-hi sota el tros que està cobert de guix. Vam anar dibuixant, esborrant i redibuixant fins que vam quedar satisfets amb la versemblança del dibuix.
I llavors jo vaig anar resseguint-los amb un retolador i omplint de color negre tots els espais entre os i os, de manera que el guix ha quedat "tunejat" com si fos una radiografia.

Nosaltres estem encantats del resultat final i la majoria de gent que l'ha vist ens ha felicitat per la idea i la realització.

És molt millor que dur-lo ple de signatures i dibuixets, no?
L'obra d'art efímer estarà exposada fins l'1 de febrer... jejeje...