La meva primera cursa

El 8 d'agost del 2014 vaig publicar una notícia que es titulava "Corro" i on explicava la meva iniciació al món del "running" sortint a córrer pel bosc i anar augmentant mica a mica la resistència i la distància.
En els comentaris l'Anna em deia:

Mooooolt bé, Eladi!!!
A veure quan podem fer una cursa junts...

segueix així...fantàstic!! 

I reconec que era una cosa que em feia il.lusió. No tenia cap pressa, però a mesura que vaig anar perseverant en aquesta afició de sortir a córrer i vaig anar mantenint i augmentant la distància i el temps que hi dedicava, era una cosa que de tant en tant em venia a la ment: la il.lusió de fer alguna cursa...

Doncs ahir, diumenge 26 d'abril de 2015, (uns quants mesos després d'aquell comentari de l'Anna), la il.lusió es va fer realitat: vaig córrer la cursa del Nat's. 10 km de pista per camps i bosc amb un 60% de baixada sobretot a la primera meitat, però un 40% de pujada a la segona meitat amb algun tram una mica duret.
I ho vaig fer acompanyat de l'Anna, cosa que també em va fer molta il.lusió.
I a més a més d'uns quants companys i amics de Calders.
I em va anar molt bé.
El meu objectiu només era acabar-la i a poder ser amb un mínim de dignitat (comptava que potser tardaria sobre els 70-75 minuts i seria l'últim). Però em vaig trobar molt bé i, sempre des del darrera de tot, vaig anar mantenint un ritme molt maco (fins i tot durant els trams de pujada) i vaig completar-la amb un temps oficial de 1 h 03'08'' (a la captura de pantalla del meu mòbil hi surt un minut més perquè vaig despistar-me a l'hora d'aturar el cronòmetre).

Il.lustro aquesta notícia amb unes quantes fotos de l'esdeveniment. El grup de calderins i amics a la sortida, la sortida en penúltima posició, el pas a un quilòmetre de l'arribada on m'esperaven per saludar-me i animar-me el Roc i l'Ona, la foto a l'arribada amb l'Anna, la captura de pantalla del meu mòbil, la classificació (106 de 118) i una selfie amb la samarreta de record de l'esdeveniment, la primera que puc lluir sabent que l'he aconseguida amb la meva suor i el meu esforç...

Perdoneu l'exercici de narcisisme, però estic content i havia de compartir-ho amb vosaltres i immortalitzar-ho.

Un mes nefast

El 24 de març es va estavellar un avió de Germanwings als Alps perquè el copilot, amb problemes mentals, va decidir-ho intencionadament. Tots els passatgers i tripulants van morir: 150 persones.

El 2 d'abril un grup gihadista va irrompre a la universitat de Garissa (Kènia) i va començar a disparar a tort i a dret fins a assassinar 148 estudiants.


El 19 d'abril entre 700 i 900 immigrants africans van naufragar i morir a les costes italianes de Lampedusa, la mateixa setmana que uns altres 400 havien patit la mateixa fi a les costes de Líbia.

Terrible il.lustració de Ricardo que reflecteix la realitat del Mediterrani.

El 20 d'abril un nen de 13 anys (sembla que sota els efectes d'un brot psicòtic) va entrar armat al seu institut, va atacar uns quants mestres i companys i acabà matant un professor.

Accions desesperades i irracionals fruit de problemes mentals, fanatisme religiós, desesperació davant les immenses diferències econòmiques entre rics i pobres... carretades de morts que cada dia ens saluden des dels nostres televisors fent un crit desesperat que la nostra societat malalta no sap o no vol escoltar.

En escassos 30 dies ha passat tot això.

Potser mirarem cap a a una altra banda però seguiran passant coses iguals o pitjors.

Qui serà capaç de capgirar aquesta situació?

Avui no tinc respostes... només preguntes...

Feliç Sant Jordi

Avui és la diada de Sant Jordi.
Un dia maco perquè sí.
Una festa cívica que demostra el caràcter dels catalans: un dia laborable que ens fem festiu i en que ens regalem roses (amor) i llibres (cultura) enmig d'un ambient alegre, emotiu i terriblement cívic i participatiu.

Us desitjo que tingueu una molt feliç Diada amb aquest preciós dibuix del Joan Turu (com sempre genial, Joan) i 2 cal.ligrames que vaig inventar-me per posar d'exemple (juntament amb d'altres tibats d'internet, però aquests són autèntics i originals) en un taller que farem avui amb els alumnes de la meva escola.

Espero que us agradi tot plegat i, repeteixo, molt bona Diada de Sant Jordi.

Tristesa i preocupació

20 d'abril de 2015.
Institut Joan Fuster de Barcelona.
Un noi de 13 anys (2n d'ESO) hi ha entrat armat amb una ballesta, un ganivet i un rudimentari còctel molotov, ha atacat una mestra i diversos alumnes i ha acabat matant un altre mestre.

Aquells fets esgarrifosos que de tant en tant vèiem a les notícies que havien passat a Nova York, Dallas o Philadelphia, ara ens han passat a la porta de casa, a un institut de Barcelona.
I no vull entrar en els problemes psicològics o socials de l'adolescent assassí, ni en la manca de detecció de símptomes per part de la família, els serveis socials o l'escola, ni tan sols en la incomprensible facilitat per tenir una arma...

Estic trist i preocupat perquè això ens demostra que som una societat greument malalta, amb un índex suficientment gran de població mancada dels valors més fonamentals, capaços de qualsevol acció violenta irreversible.
Fallen moltes coses: els valors familiars i humans, la manca de comunicació, la realitat paral.lela de les xarxes socials, l'aïllament juvenil, la facilitat d'accés a les drogues... però sobretot falla el respecte. El respecte a la vida, el respecte a la diferència, el respecte a les persones, a les idees...

Ho veig cada dia a l'aula. Treballem el respecte i els alumnes tenen claríssim el que està bé i el que no. I els motius. Però dia rere dia es produeixen situacions a les hores del pati en que es menyspreen i es manquen al respecte entre ells. Insults, vexacions, humiliacions... tot en nivells de baixa intensitat, però igualment preocupant perquè veig que és una actitud prou valorada i prou estimulada per la societat com perquè cali més fort que els consells i les ensenyances que famílies i escola pretenem inculcar-los.
Treballo amb nens prou petits (10 anys) com per no haver de patir més del compte, però aquests nens creixeran i entraran en contacte amb nens més grans, amb males companyies, amb drogues... Molts seran prou forts o tindran prou suport familiar per escapar-se'n però uns quants hi acabaran caient... Perquè el seu entorn els hi arrossegarà, perquè els semblarà que socialment seran més acceptats així, perquè se sentiran més forts, més moderns, més temuts...
I, qui sap... potser un dia el protagonista d'una notícia esgarrifosa com la d'avui sigui un nen que ha passat per les meves mans...

Tenim un problema molt greu!

Demà totes les escoles de Catalunya farem minuts de silenci i plorarem la injusta i incomprensible mort d'aquest mestre (fins i tot a Catalunya s'ha decretat una jornada de dol i s'han suspès els actes públics). Des d'aquí vull expressar tota la meva solidaritat cap a la seva família i cap a la comunitat educativa de l'institut Joan Fuster, però la meva tristesa i preocupació van molt més enllà. També ploro per la meva societat malalta... tan greument malalta que no sé com podrem curar-la...

Deia el recentment desaparegut Eduardo Galeano "Mucha gente pequeña en lugares pequeños haciendo cosas pequeñas puede cambiar el mundo..."
Jo normalment sóc optimista i crec en el poder de l'educació i del contagi entre bones persones, però avui... em costa una mica més...
...però demà tornaré a estar al peu del canó, donant el millor exemple que pugui, fent la meva petita part, des del meu petit lloc, petit com sóc, per contribuir a que un dia tots plegats puguem ser més optimistes.

Els dibuixos de Ferran Costa

Ferran Costa Duran, dibuixant i il·lustrador.
Nascut a Manresa l'any 1954, va estudiar dibuix a l'acadèmia JOSSO i a l'acadèmia de còmic del Prat de Llobregat, però el millor Mestre va ser el seu pare. Anualment ha fet exposicions arreu de Catalunya.
Ferran Costa és un gran il·lustrador que fa servir l'anècdota per donar alegria a la seva obra amb tota una galeria de personatges (gats, gossos, ratolins…) que es converteixen amb la seva marca de fàbrica. Les obres de Ferran Costa són entranyables i delicadament delicioses, perquè són la part viscuda d'un paisatge real vista amb una mirada plena de detalls i reafirmada amb un excel·lent dibuix. (aquestes breus notes biogràfiques les he manllevat d'internet).

Jo vaig descobrir aquest artista de manera totalment casual. Un dia que vaig anar a portar els nens de la meva escola d'excursió a l'Escola d'Art de Manresa (taller de ceràmica) hi havia exposada una col.lecció de dibuixos seus i en vaig quedar totalment enamorat.

I aquest cap de setmana al Congost, en el partit de la Bruixa d'Or, hi havia una promoció per quedar-te amb una reproducció d'un dibuix que Ferran Costa havia fet del pavelló del Congost en un dia de partit. No ho vaig dubtar ni un moment i vaig quedar-me'n una còpia que ja he penjat al despatx.

Després vaig pensar que em venia molt de gust fer difusió de l'obra d'aquest dibuixant, vaig buscar-lo pel facebook, vaig contactar-hi i vaig aconseguir el seu vist-i-plau o sigui que, sense més preàmbuls, us deixo una selecció dels seus magnífics dibuixos que he trobat per internet i que estic segur que us agradaran tant com a mi (els primers són de Manresa, després n'hi ha de Barcelona i encara de Premià de Mar). Alguns estan extrets d'un calendari que va editar per a l'Ajuntament de Manresa l'any 2012 dins dels actes de "l'any europeu de l'envelliment actiu i de la solidaritat entre generacions", promogut per la regidoria de Gent Gran.