Cor polissó (Feliu Ventura)

Ja sabeu que de tant en tant faig alguna descoberta musical i m'agrada compartir-la aquí al bloc. Doncs fa pocs dies l'Anna Torné em va deixar el nou CD de Feliu Ventura, "Música i lletra". Volia que escoltés una cançó que ens podia anar bé per un muntatge teatral que farem a l'escola, però me'l vaig escoltar tot i vaig descobrir una petita joia.
Un cantautor valencià de Xàtiva, que temps enrere va sonar força per una col.laboració amb Lluís Llach ("Que no s'apague la llum", 2005), un artesà de les cançons que les defensa amb la seva guitarra i unes lletres elaborades, poètiques i compromeses a nivell sentimental, social i nacional. Una mica a l'estil de cantautors sudamericans com Víctor Jara o Silvio Rodríguez.
No he escoltat cap dels seus discos anteriors, però aquest m'ha semblat molt complet, amb vàries cançons molt boniques, amb unes lletres molt interessants i amb unes músiques nostàlgiques i suaus (tot i que també en té alguna de més rítmica i enèrgica), d'una sonoritat exquisida i sensible.
Vàries cançons m'han agradat molt: "Història d'un sofà", "Adéu" i, sobretot, "Cor polissó".

La lletra és maca i romàntica farcida de metàfores i comparacions amb el món mariner i el títol es refereix al fet que el cor del cantant viatja d'amagat dins de la seva estimada. Però per a mi el millor és la música, d'una preciosa mediterraneïtat, com aquelles vegades que en Lluís Llach es feia acompanyar per cantants i músics de Grècia, Tunísia i altres llocs comuns per compartir influències. Hi ha una preciosa guitarra d'aire portuguès, unes melodies d'aire grec que canten cors masculins amb boca-closa... I, si et deixes portar per la cançó i estàs una mica sensible, és fàcil que en algun moment et sorprenguis amb la pell de gallina o els ulls humits.
Doneu-li una oportunitat i ja em direu el què (i si el voleu gaudir en directe, el proper 4 de novembre estarà a la sala Stroika de Manresa).

COR POLISSÓ
(Feliu Ventura - Borja Penalba)

És com si -aquesta nit- els fars
saberen només el teu nom
buscant a dins del mar
l'últim reflex del teu vaixell.

És com si -aquesta nit- els déus
Es feren mariners per tu
Per aplacar el vent
i convertir el mar en llac

És com si -aquesta nit- el cel
obrira un clar només per tu
perquè pugues parlar
amb una lluna confident

És com si -aquesta nit- tan suau
Els somnis et portaren lluny
On beuen d'un espill
Pobles de pescadors d'arrels

alliberat per un embruix
amb el favor de Posidó
allà on et porten els teus ulls
part del meu cor és polissó

És com si -aquesta nit- el mar
Cantara onades de cançons
Per inflar el teu cor
Perquè vingueres molt més lluny.

És com si -aquesta nit- al port
Dansaren barques impacients
amb fanalets de llum
il·luminant el teu retorn

alliberat per un embruix
amb el favor de Posidó
allà on et porten els teus ulls
part del meu cor és polissó

Haikús

El meu primer contacte conscient amb els haikús va ser fa anys en un llibre de Miquel Martí i Pol ("Haikús en temps de guerra"). El llibre no em va pas entusiasmar i dels haikús només vaig retenir que era un tipus de poema japonès de 3 versos.

Però aquesta primavera vaig assistir a la presentació d'uns llibres de poesia del calderí multipremiat Josep Fàbregas i un d'ells em va cridar l'atenció perquè li havien donat un premi d'excursionisme i estava tot fet en forma d'haikús. El llibre es titula "Bages" i agrupa aquests petits poemes en 5 capítols dedicats a les Masies, els 35 municipis de la comarca del Bages, Montserrat, Espais i Moments. En la presentació el Josep va explicar les característiques de l'haikú que resumeixo (molt) en:

• poema de tres versos (que acabin en paraules planes) de 4, 6 i 4 síl.labes (comptant a la catalana, només fins a la darrera síl.laba tònica)
• habitualment sense rima
• caràcter descriptiu que capta un instant, un moment, una sensació
• nivell entenedor de vocabulari i de comprensió

Que m'expliquessin aquestes característiques em va agradar molt. I que el Josep expliqués que en els seus anys de mestre diverses vegades havia treballat aquests poemes amb els seus alumnes i els resultats havien estat satisfactoris, encara més.
Vaig llegir el seu llibre i aquí us en deixo una petitíssima selecció:

La tardor escampa
esquitxos d'or i bronze
per les obagues.

En l'aigua tèbia,
tot de retalls de lluna:
la nit festeja.

Ran de cinglera
el món s'ha fet silenci.
Cau una pedra.

Com una gota
de sol lliscant per l'aire,
l'abella vola.

Paral.lelament anava seguint el bloc de Jaume Torras, Vida lectora, en que de tant en tant també anava incorporant algun haikú d'estiu de creació pròpia. I allò m'anava fent entrar el cuquet de provar-ho jo mateix.
Aquí en teniu alguns del Jaume:

Cafè amb gel,
lectura relaxant.
Migdiada.

Carrers buits,
cotxes escadussers.
És diumenge.

Gent a fora;
guanyen els silencis.
Calma d'estiu.

I finalment em vaig decidir i a la platja de Calafell, aquest estiu, amb la remor de les onades i els peus a la sorra, jo també em vaig animar a provar de fer-ne, pensant també en la possibilitat de provar-ho amb els meus alumnes en aquest nou curs. I aquí us n'ofereixo uns quants dels meus:

Vista perduda,
les onades em gronxen
sense mesura.

Platja de tarda,
llepa el sol però no crema.
torna la calma.

Em xiuxiuegen
tots els secrets les ones.
No puc transmetre'ls.

Duc sal als llavis,
tiba la pell colrada.
Mediterrani.

No sé si ho acabaré fent amb els alumnes (m'agradaria) però és un exercici que us recomano a tots aquells que tingueu un mínim interès per l'expressió escrita i la poesia. Buscar el moment i l'ambient propicis i posar-se a observar l'entorn amb un paper i un boli intentant "capturar l'instant". No és massa difícil i a mesura que t'hi vas entrenant, els resultats són cada cop més motivadors.
Un dia vaig dir que era un exercici "assequible i llaminer". Algú s'hi anima?

Fer pinya

A la nostra escola hi ha una companya, que a més a més és amiga, a qui han diagnosticat un càncer. Ho dic així d'obertament perquè ella vol parlar-ne així, no vol amagar-se'n, diu que no és cap vergonya ni cap cosa que hagi fet malament... i té tota la raó.
La notícia ha anat corrent de boca en boca i tothom n'està assabentat. En el primer moment tothom rep la notícia amb consternació tot i que després descobrim que no cal estar tan preocupats perquè tots els factors són favorables dintre de la mala sort que és haver de lluitar amb un càncer (mida petitíssima, detecció molt precoç...) i estem convençuts que tot anirà bé.

Però m'emociona veure com aquesta notícia ens ha convertit en castellers. Ha estat com si haguéssim sentit les gralles que anunciaven que s'havia de carregar el castell i tots com un sol home, concentrats i seriosos, hem anat a ocupar el nostre lloc dins la pinya d'aquest castell que entre tots aixecarem.
Ens hem posat la faixa ben ferma per no defallir, ens hem anat ajuntant cada cop més fins que hem quedat cos a cos per no deixar espais buits que puguessin suposar cap risc per a l'èxit de l'intent.
I des d'aquesta pinya compacta cadascú fa la feina per a la qual està més preparat:

• qui té unes bones espatlles i la suficient confiança, les ofereix si ella vol plorar...
• qui està més inspirat la fa riure...
• qui ha passat per experiències semblants li dóna bons consells...
• qui té contactes que li poden ser útils els hi facilita...
  

I sempre tenim per a ella un somriure, un petó, una abraçada, una carícia a l'espatlla quan passem pel seu costat, una aclucada d'ull, una paraula d'ànim i tots els bons pensaments i els petons de colors que li càpiguen a les butxaques.
I ens agrada veure que ella, amb aquesta pinya compacta al seu voltant, se sent més segura i està a punt de començar a enlairar aquest castell que segur que carregarà i descarregarà.

M'agrada ser d'aquesta colla castellera. M'agrada estar aquí, fent pinya, formant part d'una cosa més gran que té un objectiu col.lectiu clar i motivador: TOT ANIRÀ MOLT BÉ!

Dia Mundial de l'Alzheimer

Avui, 21 de setembre, se celebra el dia mundial de l'Alzheimer amb el propòsit de fer conèixer la malaltia, difondre'n informació i sol.licitar el suport i la solidaritat de la població en general, de les institucions i dels organismes oficials.
L'Alzheimer és una malaltia terrible, incurable, degenerativa i terminal. Comença amb pèrdua de memòria i dificultat per recordar coses apreses recentment. Més endavant apareixen símptomes com la confusió, la irritabilitat i l'agressivitat, canvis d'humor, pèrdua de memòria a llarg termini i de sensibilitat. Gradualment, també es perden les funcions corporals, i finalment es tendeix cap a la mort.
Aquest procés degeneratiu és duríssim per qui el pateix, però tant o més pels qui l'envolten ja que el malalt acaba amb una dependència total, no se'l pot deixar sol en cap moment, se li ha d'acabar fent tot, i ni tant sols pot reconèixer qui són els que l'estan ajudant i acompanyant.

Al matí he sentit per les notícies que avui se celebrava aquesta efemèride i, tot i que sortosament no he hagut d'enfrontar-me a cap cas proper, he recordat un vídeo que vaig veure fa temps i em va impressionar.
Us el deixo, juntament amb la cançó "Julia" de Els Convidats, que descriu perfectament i de manera sensible i preciosa els efectes de la malaltia.

Tan de bo que ben aviat la recerca mèdica hi trobi la solució!

Dos descobriments

Aquest cap de setmana (17 i 18 de setembre de 2011), els meus sogres van dir que ens el reservéssim. Celebraven els 45 anys de casats i van dir que volien convidar-nos "per si no podien arribar als 50", però no ens van dir a "què" ni "on".
El dissabte al matí vam quedar a l'àrea de Gurb i vam anar enfilant carretera amunt. No sabíem on anàvem, però sospitàvem que acabaríem al Ripollès perquè és on va néixer la meva sogra i, efectivament, cap allà vam anar a espetegar. I la veritat és que, tot i que van dir que fóssim comprensius perquè ells no estaven acostumats a organitzar coses d'aquestes, tot els va sortir perfecte, ens ho vam passar molt bé i ens van fer descobrir dos llocs que us vull recomanar.

1.- Fondà Rigà (Tregurà)
Aquí és on vam dormir i fer una pensió completa. A mig camí entre Camprodon i Setcases, surt una carretera estreta que s'enfila durant més de 4 km muntanya amunt fins que arriba a un d'aquells pobles que és un final de carretera: Tregurà. Un poble petit que deu tenir una cinquantena d'habitants, amb unes vistes privilegiades a 1450 metres d'altitud. I allà trobem aquest hotel totalment renovat que combina la calidesa i l'adaptació a l'entorn del seu aspecte exterior amb uns acabats i comoditats interiors que van des d'una decoració moderna fins a servei WIFI. I menció a part mereix la seva cuina, uns plats exageradament abundosos i d'una qualitat excel.lent. Com a curiositat un buffet d'esmorzar amb diferents embotits sencers i una fusta per anar-los tallant al gust, una coca acabada de fer, o uns ous ferrats que van sortint d'un en un de la cuina a mida que els van fent. Tot perfecte.
Us deixo la seva plana-web on hi ha un vídeo per tal que us en feu una idea.

2.- Molló Parc
El dissabte a la tarda vam descobrir aquest Parc Natural de 10 hectàrees, als afores de Molló. Allà, en un recorregut a peu d'unes 3 hores d'allò més agradable, es pot fer una passejada per un entorn natural de bosc pirinenc i anar veient diferents espècies animals autòctones: cabirols, daines, isards, óssos, muflons, cabres hispàniques, cérvols, guineus, esquirols, marmotes, senglars... El contacte amb els animals és molt proper i se'ls pot admirar perfectament. A més hi ha una part de granja per als més petits on hi ha diverses rapinyaires i animals de corral com: gallines, ànecs, rucs, ovelles, cabres, conills... I uns ponis on els menuts poden fer una passejadeta per un preu adicional.
Per tal que hi pugueu fer una ullada, us deixo l'enllaç a la seva plana-web.

En fi, només em queda recomanar-vos aquests dos llocs i agrair al Josep i la Mª Dolors que ens hagin permès descobrir-los.
Que per molts anys!