Poesia a les cançons

Ja sabeu que m'agrada molt la música i m'agrada escoltar les cançons. M'agrada que els artistes que fan cançons em puguin sorprendre amb una instrumentació nova, amb uns arranjaments diferents, amb uns jocs de veus virtuosos, amb uns canvis de ritme inesperats i, sobretot, amb unes lletres que em comuniquin, que em facin reflexionar, que em facin somriure, que facin unes associacions de paraules que siguin suggerents i em facin pensar "...per què no se'm va ocórrer a mi?..."
Suposo que per això bàsicament consumeixo música feta en català, perquè em sembla que actualment està a uns nivells de qualitat (tant a nivell de músiques, com de lletres, com d'interpretació) més que respectables i perquè puc valorar més tota la part de lletra i descobrir petits tresors que s'amaguen entre les lletres: glops de poesia.

Fa temps que tinc unes frases seleccionades que em semblen prou interessants i que donen un toc de qualitat dintre de cadascuna de les seves cançons. No són espectaculars, però tenen una genialitat subtil que a mi em van provocar un somriure d'admiració i de complicitat i que vaig pensar que un dia voldria compartir aquí al picalapica.

1.- "Des de proa es van fent grossos els turons"
(de la cançó "Soldadet" dels MANEL) ESCOLTAR LA CANÇÓ
Aquesta nova manera de dir que cada cop els veiem més grossos perquè cada cop els tenim més a prop. Queda tot simplificat i diem que són els turons els que es van fent grossos. Suposo que molta gent es quedarà igual però a mi em sembla una manera interessant de resoldre-ho. I ajuntant senzillesa i qualitat com fan els MANEL en tot el que toquen.

2.- "Tu busca'n un de comprensiu, jo en buscaré una comprensible"
(de la cançó "Les meves ex i tu" de ELS AMICS DE LES ARTS) ESCOLTAR LA CANÇÓ
Aquí trobo genial la manera com utilitzant dos paraules derivades de "comprendre" es diuen tantes coses. Queda dit amb elegància, però trobo que és una destralada important.
"Tu busca'n un de comprensiu" vol dir que el proper que t'aguanti a tu ho ha de ser molt de comprensiu, perquè si no, no ho aconseguirà. Per tant l'estan deixant a l'alçada d'una persona difícil de suportar, d'entendre, de conviure amb ella...
"Jo en buscaré una comprensible", és a dir, una que simplement es pugui entendre, donant per fet que les dones, d'entrada, són incomprensibles, difícils d'entendre...
Gairebé res, no? I amb quatre parauletes i un somriure. Brillant capacitat de síntesi i d'ironia, present en moltes de les cançons d' ELS AMICS DE LES ARTS.

3.- "El desig posa el peu a la porta perquè l’amor pugui entrar"
(de la cançó "El dubte" de MAZONI) ESCOLTAR FRAGMENT DE LA CANÇÓ
Aquí en Jaume Pla fa una de les seves brillants personificacions, és a dir, atribueix qualitats de persona a idees o sentiments. I així el "desig" i l'"amor" ens els imaginem com dues persones que truquen a la porta i mentre la primera posa el peu per impedir que li tanquin als morros (i segurament sovint és el desig qui trenca la primera barrera i provoca l'acostament inicial d'una relació), la segona pot entrar (i és quan el desig ens ha permès un primer acostament quan podem descobrir que realment hi ha un sentiment que ens atrau cap a una persona). En MAZONI és un mestre de les lletres i sovint ens regala metàfores, imatges i comparacions de gran bellesa i potència literària.

Bé, fins aquí la "classe magistral" d'avui ;-) Tot i que si m'hi posés segur que us podria mostrar un grapat més d'exemples.
Espero que no se us hagi fet pesada i que us entri curiositat per descobrir aquests cantants i músics que, per a mi, també tenen una part de poetes.

Casualitat, oportunisme i popularitat

El passat 11 de juny vaig penjar una notícia amb la cançó "Jenifer" dels Catarres. Al cap de poc més d'una setmana ja era una de les 10 notícies més visitades de tota la història d'aquest bloc (gairebé 2 anys). Ara mateix, quan escric aquestes línies, és la 7a notícia més vista del bloc amb 184 visites i segur que el dia que llegiu això encara en comptabilitzarà més.

Què pot fer que de cop i volta tanta gent entri al meu bloc i llegeixi una notícia?

M'ha passat algunes vegades. Per exemple amb les notícies dedicades a la sèrie "Polseres vermelles" (334 visites) o a la campanya de Metges Sense Fronteres "Pastillas contra el dolor ajeno" (219 visites). I a un altre nivell m'ha passat quan he parlat de temes locals com les eleccions municipals.
En el primer cas es tracta més d'un tema de modes. He tingut la sort d'assabentar-me d'una cosa, tot just quan comença a formar-se l'onada i llavors a mesura que l'onada creix i puja i puja, el meu bloc va pujant amb ella. I si de cop i volta la gent comença a sentir la cançó Jenifer i entra al Google, surt l'entrada del meu bloc com una de les primeres i n'hi ha uns quants cada dia que hi acaben entrant.
La casualitat va fer que veiés el vídeo de la "Jenifer" just uns dies abans que en comencessin a parlar per totes les emisores de ràdio i canals de televisió i per això aquesta notícia del meu bloc ha rebut tantes visites.
En el segon cas es tracta del boca-orella, aquelles notícies electorals de Calders se les van anar passant els veïns els uns als altres i cada dia rebia noves visites i comentaris. Estava d'actualitat.

En fi, com diu el títol de la notícia es tracta en primer lloc d'una CASUALITAT: assabentar-me d'una cosa una mica abans que la majoria i tenir temps per publicar-la. O bé tocar un tema que està d'actualitat i capta l'interès de la gent. I aquesta casualitat té molt d'allò que en anglès en diuen "right place right time", és a dir, estar en el moment oportú al lloc adequat, que és el que he anomenat OPORTUNISME. Després ja no cal fer res més i mica a mica les visites van caient i el meu bloc esdevé per uns dies més popular, més d'actualitat.
Només espero que en cada una d'aquestes "puntes de popularitat" pugui guanyar algun lector habitual...

(si cliqueu sobre aquest gràfic el podreu llegir millor)

Nit d'estiu

Aquests dies de juny de calor intensa, amb l'escola a punt d'acabar-se i sense urgències, han estat els primers de tornar a disfrutar dels vespres al balcó amb la guitarra. Gaudint del silenci, de la calma, de la fresca, dels acords de la guitarra gronxant-me tranquil.lament i fent que el temps passi a una altra velocitat.
I d'aquestes sensacions ha nascut aquest poema que explica aquesta mena de relació màgica-enigmàtica entre la nit d'estiu i jo.

Espero que us agradi...

NIT D’ESTIU (21-6-2011)

La convoco.
Des del meu gris mirador
vull seguir-li els moviments
des de tan a prop com pugui.

Crec que si estirés els braços
li faria pessigolles
o un pessic o una carícia...
però no ho faig!
Només la vaig estudiant.

La respiro, la gaudeixo,
me l’empasso, la segueixo
amb una àvida mirada
mal disfressada d’urgència
quan potser sols és desig.
M’hi capbusso, hi vaig i torno
sense moure’m gens del lloc.
Quatre notes de guitarra
m’hi transporten i m’hi quedo.

Tanco els ulls i m’ofereixo
confiat, però amb l’excitació
de la constant incertesa.
Cara a cara ens estudiem,
com amants, com enemics,
però no fem mai l’últim pas.

La convoco, nit d’estiu,
m’hi enfronto amb una guitarra
des del balcó, embadalit.
Els minuts es desintegren,
passo a formar part del temps...
Però, tard o d’hora, m’aixeco
i es desfan els encanteris.

Mestre estimat

Avui he vist un mestre estimat pels seus alumnes. I no era jo (tot i que jo també em sento estimat pels meus alumnes).
A l'escola dels meus fills han fet la festa de final de curs i el comiat als alumnes de 6è que l'any que ve ja marxaran cap a l'institut. Hi ha hagut parlaments, comiats, regals i molta emoció. Dels alumnes que es queden cap als que marxen i viceversa, dels alumnes que marxen cap als mestres i viceversa... Però aquests alumnes que marxen han volgut tenir un detall especial per a dos mestres. D'una banda per al que ha estat el seu tutor aquest any, del que han quedat molt contents. I fins aquí seria una cosa relativament normal i previsible.
Però llavors han fet pujar a l'escenari al que va ser el seu mestre fa dos anys i li han recordat tot de vivències que van compartir i li han fet saber com d'especial va ser per a ells. I li han regalat una senzilla foto d'una de les experiències que van compartir, signada per tots ells. I s'han començat a abraçar... amb un sentiment!! Un parell de nenes no han pogut reprimir l'emoció i han arrencat a plorar i ells les acaronava amb delicadesa...
I llavors li han volgut cantar una cançó, una cançó especial, "Un beso y una flor" del Nino Bravo, perquè era una cançó que ell els va ensenyar quan van marxar a fer una setmana de convivències a Salamanca en una d'aquestes experiències compartides de les que tots plegats guarden tan bon record...
I ell s'ha posat a cantar allà al seu costat i ha estat un escena plena de llenguatge no verbal. Les mirades, els plors que s'escapaven, els somriures que es trencaven... un sentiment i un agraïment molt macos.

I aquest mestre, enmig d'aquest moment tan màgic i emotiu, s'ha adonat que potser estava tenint massa protagonisme i ha fet que un dels nois anés a buscar el que ha estat el seu tutor aquest any. Generosament ha compartit aquest moment de reconeixement que s'havia guanyat a pols. I per a mi, aquell gest, encara l'ha fet més bon mestre i més bona persona.

Aquests nens, i els nens que jo tinc i tots els nens que passen per les mans del seus mestres, al cap dels anys no recordaran com vam ensenyar-los les taules de multiplicar, ni les normes d'accentuació, però si que pot ser que recordin com de bé s'ho van passar i quin exemple els vam donar en el nostre dia a dia (si van veure que els respectàvem, que dialogàvem per dirimir les diferències, si vam ser justos en el tracte que els vam donar, si compartíem el que teníem, si els valoràvem en els encerts i els animàvem en els errors...). I si ens recorden amb un somriure i un record agraït, llavors podrem creure que va valer la pena, que vam fer alguna cosa perquè fossin bones persones.

I aquesta és la gràcia de ser mestre.

Dia de l'Aniversari Lliure

Dissabte, 11 de juny de 2011.
Diari "ARA" (ja veieu que els articulistes d'aquest diari de tant en tant em donen material per a la reflexió).
Contraportada. Article de la Tatiana Sisquella de la seva secció "Pilot vermell".
Es titula "ANIVERSARI LLIURE" i, com tants cops, és deliciós.

Em remet a dues reflexions que ja vaig fer temps enrere en aquest bloc:
1.- Que estar sol ja m'agrada.
2.- Que m'atabala l'estrés i les obligacions de les festes assenyalades i que prefereixo la discreta normalitat.

Però la proposta de la Tatiana és encara millor i la secundo totalment. Aquí us transcric el seu article i ja em direu què us en sembla. Potser un dia jo us en faig la meva versió... i si vosaltres voleu fer la vostra... Penso que seria molt xulo poder gaudir d'aquests Dies d'Aniversari Lliure:

"Potser ara estic dient una tonteria, però arran de l'aniversari d'una persona estimada vaig pensar que quan un fa anys, hauria de poder tenir el dia lliure. Un dia sencer per a un mateix, per fer tot allò que et vingui de gust, sense obligacions ni horaris ni compromisos. Només hi hauria una condició: hauríem de dedicar el Dia d'Aniversari Lliure a nosaltres mateixos. No a fer encàrrecs, trucades pendents o avançar feina. No. El dia lliure és només per a cadascú i, si no, no és. Heu pensat mai com passaríeu el vostre Dia d'Aniversari Lliure? Jo triaria llevar-me tard, esmorzar al llit i tornar a dormir fins que fos l'hora d'anar a fer un aperitiu en alguna plaça on toqués el sol. M'enduria sota el braç els contes d'algun autor clàssic, rus si pogués ser. Dinaria en un restaurant amb estovalles blanques i demanaria seure de cara a la resta de la sala, per tenir vista panoràmica i jugar a inventar vides. Més tard, aniria a passejar per la platja, amb la música a les orelles i els contes encara sota el braç. En algun moment creuaria una mirada amb un estrany i recordaria com abans no ens hauríem conformat només amb una mirada. I així, xino-xano, tornaria cap a casa, pensant en coses que normalment no tinc temps de pensar, badant pel gust de badar i sentint-me afortunada pel meu Dia d'Aniversari Lliure. Arribaria a casa i em trauria les sabates. Posaria música un pèl massa forta i encendria un parell d'espelmes, per a mi. Em serviria una copa de vi i m'apoderaria del sofà, tan llarga com sóc. Ara sí, agafaria els contes russos i llegiria un parell d'històries fins que sentís el soroll de la clau ficant-se dins del pany. Jo no entenc ni de números ni de viabilitat econòmica ni d'estratègia empresarial; segurament això que dic és una tonteria, però, si us han de fer un regal, què preferiu: això o un jersei?"

(Tatiana Sisquella, 11-6-11, diari ARA)