Se’ls acusa d’aquests delictes inexistents (mai no hi ha hagut la violència necessària per poder-los acusar de rebel·lió) quan en realitat l’únic que han fet és complir els compromisos adquirits pel mandat democràtic de les eleccions del 25 de setembre de 2015 i, més recentment, del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Són presos polítics!!
No entraré en detalls legals i jurídics, però he sentit moltes opinions d’especialistes que han vist clars indicis d’indefensió, de manca d’imparcialitat i seriosos dubtes de la correcta legalitat de tot el que ha passat a l’Audiència Nacional (començant pel fet que els acusats han hagut de comparèixer després de menys de 24 hores de rebre la notificació d’una querella de més de 100 fulls i sense temps de preparar la defensa). Una "txapussa" que espero que internacionalment sigui qüestionada.
He sentit ràbia, indignació, perplexitat i tristesa. Se’m negaven els ulls en la concentració que hem fet davant de l’ajuntament de Moià per protestar per tot el que ens està fent el govern espanyol. Però no és això el que trauran de mi!
Fa dies que al meu voltant noto expressions de desànim, de resignació, de preparació de la derrota... I intento convertir-me en una mena de far que els va repetint que no es desanimin, que això és el que vol aconseguir el govern espanyol: espantar-nos i desanimar-nos, fer-nos acariciar la idea que mai no ho aconseguirem.
Però jo penso el contrari, com més desesperats i maldestres els veig, més tinc la sensació que van veient acostar-se la nostra victòria i per això volen desorientar-nos i espantar-nos perquè no arribem a ser-ne conscients!
Penso fermament que acabarem guanyant si ens mantenim ferms en el nostre objectiu i en la nostra metodologia: constància, mobilització pacífica, confiança en el govern, fermesa i unitat!
I per no perdre de vista aquests objectius hem de cuidar la nostra moral de victòria. No hem d’escoltar les moltes noticies pessimistes i negatives que pretenen minar la nostra moral, no hem de difondre rumors que ens desmoralitzin i dels quals mai no podem estar segurs que siguin certs. Ja tenim prou dificultats o sigui que siguem selectius amb les nostres fonts d’informació. Empapem-nos d’optimisme i escampem-lo entre els nostres cercles propers.
En aquest sentit us ofereixo dues píndoles interessants:
1.- Un fil de twiter del compte @CNICatalunya del dia 1 novembre (sembla un usuari amb accés a bones informacions, sovint de caire positiu i esperançador) que deia entre altres coses:
"Sobre la moral de la gente, nunca, nunca, nunca,, nunca dejen que la tormenta mediática les altere el ánimo. Eso sería aceptar que somos súbditos del estado maltratador. No pierdan la sonrisa y elijan muy bien los medios de comunicación. No se hagan daño escuchando a Montilla. No se flagelen leyendo El Periódico. Son sólo 2 de las 1000 formas de caer en la telaraña de Soraya. La partida se juega entre el Govern legítimo, el Gobierno de España, la UE y los estados. Todos los demás opinan y meten ruido.
De verdad, no se dejen contaminar por todo lo accesorio. Vamos a agotar las existencias de diazepan, lorazepam, metazepam y x-zepan. España juega al borde del jaque mate todo el tiempo así que su mejor baza es humillar, meter miedo, dominar por anulación de la voluntad. Caer o no caer en ese juego depende únicamente de cada uno. Es una decisió personal. La moral alta y el humor encendido.
Y recuerden, España nunca falla a su cita. La caga constantemente. De todo, lo que más debería ocuparnos es como se tomarán la derrota.(...). Nosotros solo perderemos si nos impregna la moral de derrota y humillación..."
2.- Fragments del darrer article de l’enyorat Carles Capdevila (quanta llum, enginy i saviesa ens podria oferir en aquests dies amb la seva lucidesa, clarividència i optimisme... com trobo a faltar els seus articles...) que es titulava “Diguem-nos coses boniques”:
"Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. (...) En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència. I aquesta s’alimenta de l’autoestima, que no deixa de ser el balanç de com estem amb nosaltres mateixos quan passem comptes. Tendim a carregar o descarregar l’autoestima en funció del que diuen o pensen de nosaltres. (...) Fa temps que penso que el més important, el més decisiu, el més transformador, és el que ens diem a nosaltres mateixos. De la mateixa manera que si ens agradem al mirall aquell dia sortirem amb més ànims al carrer, és bo treballar un altre mirall, l’interior, i no demanar-li qui és més bonic, sinó dir-nos coses boniques. No es tracta d’ensabonar-nos ni d’enganyar-nos, que tractant-se de nosaltres mateixos no colaria. L’exercici és més seriós. Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes."
Doncs això: no escoltem els que ens volen intoxicar, desanimar i espantar. Diguem-nos coses boniques: ho estem fent bé. Molt bé. Amb una enorme dignitat, amb seny, amb intel·ligència, amb constància, amb enginy, amb imaginació, amb valentia, amb serenor, amb fermesa, amb confiança, amb unitat...
I, sabeu què?
Guanyarem!
Lluitarem per la nostra república i la guanyarem.
Guanyarem!
Lluitarem per la nostra república i la guanyarem.
Ara sí que sí!
