Tots anem de cul. Parteixo d’aquesta base i no em vull pas fer el màrtir per això. La vida moderna i la nostra estupidesa fa que anem contínuament de bòlit. Tots.
Però al meu voltant veig que la gent, de tant en tant, somriu i s’ho passa bé amb alguna cosa que forma part del seu lleure. Queden amb gent per anar a prendre alguna cosa, per anar a sopar, surten de cap de setmana amb els amics, van al cinema, de compres, de concerts... i allà riuen, xerren, es diverteixen i s’oxigenen, oblidant-se per una estona de l’estrès de la feina i les obligacions quotidianes.
L’Anna marxa de cap de setmana amb les seves amigues, el Pablo se’n va a escalar, el Jordi surt d’excursió amb els orquidiòlegs... Cadascú troba la seva gent i les seves aficions i combinant els dos factors troba espais per gaudir, passar-s’ho bé i desconnectar.
I jo... doncs...jo tinc un problema.
D’entrada, tinc amics, però no en “faig gasto”, no gaire... Alguna vegada fem una escapada amb el Pablo per anar de concert i poca cosa més. La resta de relacions socials són a nivell familiar, quedem amb amics comuns i hi anem amb l’Anna i els nens. I per tant, mai no acabo de desconnectar del tot.
I, per acabar-ho de rematar, les coses que m’agraden i em motiven per dedicar-hi part del meu temps lliure, acaben convertint-se en una nova obligació que acostuma a dur una pressió afegida (terminis d’entrega, gent que està pendent del resultat del que jo faci...). O sigui, que en comptes de descansar i desestressar-me, quan acabo les meves “obligacions” laborals o familiars, em capbusso en altres activitats que són noves obligacions que he adquirit lliurament.
Per exemple: LA CALDERINA. M’encanta dirigir aquesta revista, coordinar l’equip redactor i tots els col.laboradors, decidir els continguts i muntar-la, però... és una feinada que he d’afegir a la que ja tinc i, a més, no puc pas deixar-ho de banda perquè un centenar de subscriptors estan cada 4 mesos pendents que torni a sortir un nou número.
Un altre exemple: EL COMITÈ. Aquesta pel·lícula que he muntat amb els companys que ens presentem a les eleccions sindicals. Jo mateix em vaig engrescar a tirar-la endavant i els vaig emmerdar. I això m’ha suposat dedicar-hi un munt d’hores tant en la creació del guió, com en la coordinació dels rodatges, com en el muntatge i edició del vídeo final. I m’ho he passat molt bé i he après molt i ha estat molt enriquidor, però ha estat afegir més feina a la que ja tenia i amb la pressió que havíem de presentar-ho en una data concreta.
Veig que tinc un problema i espero que això sigui el primer pas per solucionar-lo.
Que jo també em vull divertir i riure i fer el boig sense mirar el rellotge ni el calendari...
Seré a temps d’aprendre’n?
