Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

11 d’abr. 2016

Una ronda de Sabina... convido jo!

En molts moments m'han il.luminat les cançons de Joaquín Sabina, de qui sempre he admirat la capacitat poètica de descriure realitats amb imatges potents i planeres al mateix temps. Poeta urbà, canalla, faldiller, amant d'una vida d'excessos i del "que me quiten lo bailao"... 
No pot ser un exemple per ningú, però m'encanta la manera que té de descriure les històries que imagina o que ha viscut...

Fa pocs dies em va tornar a aparèixer una cançó de fa uns quants anys, "Pastillas para no soñar", la vaig escoltar amb un somriure d'admiració i llavors vaig recuperar el disc del que sortia aquella cançó. Es tracta de "Física y química" del 1992 (fa ja 24 anys!), Me'l vaig anar escoltant tot i vaig trobar 4 cançons que encara em fan treure el barret. Aguanten perfectament el pas del temps i tenen un pòsit de poesia i de bellesa que me les fan admirar igual o més que el primer cop que les vaig escoltar.

Aquí us les deixo amb un vídeo perquè pugueu escoltar-les i un petit extracte dels fragments que més m'agraden de les lletres:



A LA ORILLA DE LA CHIMENEA
...puedo ser tu estación y tu tren
tu mal y tu bien, tu pan y tu vino,
tu pecado, tu Dios, tu asesino...
o tal vez esa sombra
que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea
a esperar que suba la marea...

...puedo ser tu trapecio y tu red
tu adios y tu ven, tu manta y tu frío,
tu resaca, tu lunes, tu hastío...
o tal vez ese viento
que te arranca del aburrimiento
y te deja abrazada a una duda
en mitad de la calle y desnuda...




PEOR PARA EL SOL
Peor para el sol que se mete a las siete
en la cuna del mar a roncar,
mientras un servidor
le levanta la falda a la luna...

...Y después, para qué más detalles,
ya sabéis, copas, risas, excesos
como van a caber tantos besos
en una canción.

Volví al bar a la noche siguiente
a brindar con su silla vacía,
me pedí una cerveza bien fría
y entonces no sé...
...si soñé o era suya la ardiente
voz que me iba diciendo al oído:
"me moría de ganas, querido,
de verte otra vez."





AMOR SE LLAMA EL JUEGO
Duele verte removiendo
la cajita de cenizas que el placer
tras de si dejó.
Mal y tarde estoy cumpliendo
la palabra que te di cuando juré
escribirte una canción...

Amor se llama el juego
en el que un par de ciegos
juegan a hacerse daño.
Y cada vez peor
y cada vez más rotos.
Y cada vez más tú
y cada vez más yo,
sin rastro de nosotros.

Ni inocentes ni culpables,
corazones que destroza el temporal:
carnes de cañón.
No soy yo, ni tú, ni nadie,
son los dedos miserables que le dan
cuerda a mi reloj...





PASTILLAS PARA NO SOÑAR
Y ponte gomina que no te despeine
el vientecillo de la libertad.
Funda un hogar en el que nunca reine
más rey que la seguridad.
(...)
Si lo que quieres es vivir cien años
Vacúnate contra el azar.

Y si protesta el corazón
en la farmacia puedes preguntar:
¿tiene pastillas para no soñar?

7 d’abr. 2016

Òscar Camps, Català de l'Any 2015


Acabo de veure la gala del Català de l'Any 2015. No havia seguit gens la fase prèvia i no tenia ni idea de qui eren els 3 finalistes, però quan ho he vist, he sentit simpatia pels tres: Òscar Camps, Pau Donés i Josep Mª Espinàs. A més a més l'acte ha estat amenitzat per cançons de Ramon Mirabet... o sigui que m'hi he quedat assegut i he desitjat que guanyés l'Òscar Camps.

Segurament pel nom no sabeu de qui us parlo, però si us dic que és el director fundador de Pro-Activa Open Arms, l'ONG de socorristes voluntaris que es juguen la seva vida intentant salvar la dels refugiats que intenten arribar a l'illa de Lesbos... potser llavors sí.

A finals de gener me'n vaig fer ressò a aquest bloc: "Els herois de PRO-ACTIVA OPEN ARMS" i només puc recomanar-vos que rellegiu la notícia.
I, sobretot, que, si no l'heu vist, recupereu el documental "To Kyma. Rescat al Mar Egeu":

IM-PRES-CIN-DI-BLE!!!

I li han donat el premi a l'Òscar Camps.
I m'ha semblat un premi merescudíssim i m'ha impactant el silenci dens i respectuós amb el qual tota la platea de la gala ha escoltat les dures però sàvies paraules d'Òscar Camps en el discurs que ha fet quan ha recollit el premi, denunciant la passivitat i la vergonya del paper dels polítics europeus en aquesta crisis humanitària que es viu dia a dia en les aigües del Mediterrani:

IM-PRES-SIO-NANT!!

I l'ovació tancada i emotiva que ha esclatat quan ha acabat... Ufff! Pell de gallina...

Un premi merescudíssim!!!

La més sincera enhorabona!!

5 d’abr. 2016

"Use your smile" (Ramon Mirabet)

El nou disc del Ramon Mirabet ("Home is where the heart is") és la bomba!
Positiu, desprèn ritme, bon rotllo i rialles.
Ja sabeu que vaig anar al concert de presentació a l'Apolo i m'ho vaig passar mooooooolt bé i, d'entre totes les cançons, en destaco una que cada cop que la sento em fa venir immediatament un somriure, energia, ganes de ballar o de picar de mans i ganes de menjar-me el món.

Es diu "Use your smile" (utilitza el teu somriure) i crec que el diàleg que va fent el cantant i la banda al llarg de la cançó homenatja uns quants cantants (James Brown, Freddie Mercury , Ray Charles, Frank Sinatra, The Beatles...).

Sigui com sigui, no cal entendre res, ni buscar-hi res... només deixeu-vos portar, gaudiu-la i... utilitzeu el vostre somriure!

Uaaa, uaaa, uaaaa!!!

3 d’abr. 2016

No us he oblidat

Al mes de març tinc 2 comiats molt importants de la meva vida:
El dia 16 de març de 1995 em va deixar el meu avi Emili Codorniu.
El dia 26 de març de 2001 em va deixar el meu amic Josep Vacas.

Ha passat ja el mes de març i he anat prou de bòlit per no parar-me a fer aquesta notícia en el dia que tocava, però vaig pensar que el record i l'agraïment no tenen data de caducitat i que podia fer-los aquesta notícia qualsevol altre dia que trobés el moment i la inspiració.

Han estat dues persones molt importants a la meva vida perquè de les dues vaig aprendre molt, a les dues les vaig estimar i admirar i amb les dues vaig passar molt bons moments que han quedat per sempre a la motxilla de les coses que he anat vivint a la vida.
Dels dos vaig aprendre molt sobre l'amor per la cultura, per la natura, per la música i per la llibertat. Dels dos vaig aprendre una estranya barreja entre ser molt generós, però al mateix temps, en moments, ser egoista i mirar per un mateix.

Avi i Josep, sempre que penso en tots dos, ho faig amb un somriure i agraïment i gràcies a aquest record tan positiu que vau deixar-me seguiu vius, de la manera que es pot transcendir la pròpia mort, quan has aconseguit il·luminar la vida de les persones que t'estimaven.

Moltes gràcies per tot el que em vau donar!
 Per tot!
Per sempre!





1 d’abr. 2016

Caramelles





Al facebook ja me'n vaig fer ressò i vaig rebre un munt de "M'agrada" de suport... Desperten moltes simpaties les caramelles...

Quan jo era petit i fins d'adolescent, anava al MIJAC de Crist Rei, a Manresa, i per Pasqua anàvem a cantar caramelles. Sempre havia trobat molt maco aquell dia sense saber massa per què, però era molt reconfortant rebre tants somriures de gent desconeguda que aprovaven amb assentiments, alegria i fins i tot un punt d'emoció allò que estàvem fent de cantar 4 cançons i fer uns balls de bastons. El cas és que guarnits amb barretines (cosa que trobaríem ridícula els altres 364 dies de l'any) passejàvem per Manresa i anàvem fent aturades aquí i allà per cantar les caramelles i... recollir dinerons amb aquell cistell que una politja feia anar amunt i avall d'un llarg pal per arribar als balcons. Fins i tot fèiem un parell de cantades a residències d'avis o hospitals i solien ser les actuacions més emotives...

Però va arribar un dia que em vaig fer "massa gran" per fer la pena amb la barretina per Manresa i ho vaig deixar córrer... Crec que és un procés natural... les caramelles et diverteixen de nen fins que un dia ja et trobes "massa gran" per continuar i et canvien les motivacions i els interessos...

Però quan vam arribar a Calders, vaig reenganxar-me amb el grup de caramelles de Calders i fa molts anys que hi participo, normalment tocant la guitarra. Fins i tot vaig composar un parell de cançons que es van sumar al repertori extens i variat que cada any canviem ("Les caramelles de la canalla", dedicada al Roc i "El cicle de les caramelles", dedicada a l'Ona).

No us negaré que quan al febrer comencen a parlar d'assajar, em fa pal de posar-m'hi. Però normalment m'ho passo força bé fins i tot als assajos. I el diumenge de Pasqua, quan passem el matí recorrent el poble de punta a punta, reprenc aquella sensació de quan era petit i m'enorgullia de rebre aquells somriures, però ara ja sé una mica més el perquè d'aquestes sensacions...
Perquè les caramelles són una tradició molt catalana, perquè és un dia que ens sentim orgullosos de portar la faixa i la barretina, perquè és un dia que se'ns inflama el cor escoltant la música de sardanes o havaneres, perquè és un dia que sense dir-nos-ho els pares transmetem als fills que som catalans i que allò és una cosa "nostra" que ve de molt lluny i que no podem permetre que es perdi, perquè percebo en les mirades del públic que ens agraeixen que siguem mantenidors i continuadors d'aquesta tradició...
Per això tothom somriu i els pares hi apuntem els fills i quan acabem estem tots tan contents i orgullosos d'haver aconseguit que un any més hi haguessin caramelles al poble.

A casa nostra ha arribat el moment que tots quatre hi participem: l'Anna canta, el Roc i l'Ona ballen i jo toco la guitarra (però aquest any el lligament trencat m'ho va impedir i també vaig cantar). I això fa que el meu orgull es multipliqui per 4.
I sé que d'aquí a uns anys el Roc i l'Ona diran que no volen continuar... Ho tinc clar... Me'n faig càrrec... però si passats els anys, un bon dia tornen a apuntar-se a cantar caramelles allà on siguin... llavors el meu somriure no tindrà límits...

Visca les caramelles!!